Roncs, paranoia i amoníac

Un relat de: jordi domènech i arnau

Ma mare havia mort quan jo era petit, i mon pare -un mal dia- es va tornar a casar.
I no era una madrastra de conte, dolenta i així, però potser m'ho hagués estimat més, perquè contra un enemic dolent tot s'hi val, però ella era (és) una paranoica. En aquest cas hagués tingut problemes ètics per declarar-li la guerra sense quarter. O potser és que hi havia de conviure, i com que la seva malaltia ja sabia que és incurable, corria el risc de perdre la guerra. O que si optava per opcions més properes a l'assassinat, seria el primer sospitós.
La paranoia consisteix en una visió deformada de la realitat, que en general sols afecta unes qüestions concretes. Un paranoic és completament normal llevat de quan es toca el seu "tema", i en el cas de la madrastra aquest tema era l'educació i les normes de la casa: tenia una visió concreta que sols podia ser així. Absolutament impossible negociar o discutir res.
No penseu pas en un cas de rebel·lia adolescent, ja en aquella edat em recordo tan lògic com l'Spock de Star Treck. Per molt que fos obvi que ma madrastra anava errada, no baixava mai -no podia baixar sense trencar tot el seu esquema mental- del burro. Un ase descomunal, per cert.
El cas que ens ateny comença per que mon pare era un roncador empedreït. Ara sabem que això és una malaltia, però en aquella època es considerava normal per part de la majoria dels metges. La seva dona, sembla que era totalment insensible al soroll a l'hora de dormir. Potser és part de la paranoia: "el llit és per dormir" -deia el seu esquema mental-, i quan hom si fica, dorm. Les altres coses, molt més interessants, que es poden fer dins un llit mai les esmentava, ni tan sols indirectament.
Eren les vacances de Nadal, va resultar que van convidar a venir a casa la mare de la madrastra -res contra la bona senyora-. Naturalment, havia de dormir en un llit.
I tot i que el pis era gran, de llits, no n'anàvem sobrats:
El meu, els dos de l'habitació de la meva germana -encara una nena- i el de matrimoni dels pares.
Solució ortodoxa, i evidentment inamovible, de la madrastra:
Ella dormiria al quarto de la nena. Impensable que fos jo, clar sospitós d'incest i de pederàstia entre altres abominables crims.
L'àvia dormiria al meu llit.
I, jo, pobre de mi, al llit de matrimoni amb el meu pare.
D'entrada no vaig pensar que fos tan fort: allò era com sentir una locomotora d'aquelles de fum que hi havia abans. Impossible de dormir.
Ben cert que si tocava el meu pare i el feia tombar, s'aturava trenta segons, però això no solucionava absolutament res. Cada vegada que aconseguia que no fes soroll, hi tornava abans que jo m'adormís.
Home -o noi- de recursos, vaig anar al rebost i amb cera d'una espelma em vaig fer dos enormes taps per les orelles. Res, encara el sentia. I afegint-hi el coixí sobre el cap, tampoc no podia dormir.
Afortunadament, mon pare entrava a treballar molt d'hora, i quan vaig sentir sonar el despertador, vaig tenir exactament la sensació contrària a la que té la gent en sentir aquesta màquina tan infernal.
La solució, era evident: agafava el sac de dormir, i me n'anava a clapar qualsevol altre lloc de la casa.
Però la resposta va ser:
-NO.
On s'ha vist en una família "distingüida" que el fill dormi a terra? I si se n'assabenta algú? -ja m'explicaran com- I si et congeles i et mores encara seríem nosaltres els responsables?
I cinquanta mil bajanades més que sóc incapaç de recordar.
Això en una època on no era possible la rebel·lia sense conseqüències. Estic segur que si m'hagués posat dur, m'hagués fotut fora de casa. I per algú que encara té la perspectiva que li paguin una carrera -dieu-me interessat calculador materialista- és una mica dur, encara que vaig considerar l'opció.
I mon pare?
Hi ha persones, que quan troben que la situació és intolerable, posen els collons -reals o virtuals- damunt la taula. Tinc la sensació que quan el meu pare ho va fer, algú els hi va enxampar i el va deixar anorreat per sempre més.
O més probablement, era el seu esperit de comoditat: que la dona se n'encarregui de tot i sense discutir mai amb ella. En això li dono la raó, discutir, en el seu cas, no hagués servit de res. Per una persona com el meu pare, malgastador i desordenat, viure amb un sergent de cavalleria que li administra els diners i li té la casa de vint-i-un botons -s'ha de reconèixer que per això sí serveix-, a lo millor era bon negoci, encara que no li servís per a res més. Encara que jo en fos la víctima propiciatòria. Fins el dia que me'n vaig anar de casa per culpa d'un sac de patates, però això és una altra història.
Lamento que en el desenllaç d'aquesta història fos mon pare la víctima. Però d'alguna manera s'ho mereixia per còmplice de la seva dona en lloc de donar-me la raó en una cosa tan senzilla com el sac de dormir.
Resulta que no podia suportar l'olor a l'amoníac -a mi, no és una olor que em molesti particularment-, a casa no es podia pas fer servir un netejador amb aquesta substància i no n'hi havia gens.
Però a cal adroguer, si. En vaig comprar un litre de la dissolució més concentrada que tenia. Al balcó de l'habitació dels meus pares vaig posar l'ampolla oberta dins un test buit, amagada amb un sac vell; i dins l'habitació, en un didalet, una mica més.
Quan va arribar l'hora de dormir, mon pare va posar cara de fàstic absolut, i quan va obrir la porta del balcó encara més.
-Sembla que hi ha hagut una fuga d'amoníac, al taller d'aquí al costat o al laboratori de l'escola, a l'habitació no s'hi pot estar.
Pel meu pare, tot van ser facilitats, la seva dona li va improvisar un llit al menjador amb dos sofàs, una tauleta i un matalàs que teníem dalt de l'armari. Jo vaig dir que la olor no em molestava, vaig treure el didalet fora al balcó, vaig tapar l'ampolla i em vaig posar a dormir.
Els dies que es va quedar l'àvia, vaig continuar posant a darrera hora una mica d'amoníac a l'habitació.
Mai van sospitar de mi.

Comentaris

  • M'he divertit moltísim amb la teva biografia.[Ofensiu]
    Naiade | 25-02-2007


    Veig pel to que fas servir que no et va traumatitzar gaire, així t'ha servit per descriure un bon relat i fer-nos passar una bona estona. Crec que ara inclús et diverteix a tu mateix poder explicar-nos records tan còmics.

    Salutacions de Naiade

  • Una història real[Ofensiu]
    angie | 07-04-2006

    Les experiències viscudes superen sens dubte la ficció...
    He rigut, he sentit tristor, he sentit ràbia i m'he emocionat. Tot això sumat a una alta dosi d'ironia que has emprat en relatar-ho, m'han fet gaudir d'una lectura que no esperava trobar.

    Molt bé,

    angie

  • Què fa interessant una biografia? [Ofensiu]
    David Gómez Simó | 19-09-2005

    No crec què sigui la historia que s'explica, més o menys interessant, més o menys anecdótica, o la relació d'uns fets plens de dades. Per a mi, el què fa interessant un relat biogràfic és la sensació de profunditat.

    Mases vegades veiem histories que, tot i tenir la intenció d'explicar coses, resulten planes i aborrides, però no és el cas d'aquest relat. Encara que no ens asseguresis que és real, aquesta impressió la tindriem, doncs hi ha tal naturalitat en els fets i en les actituts, per ilógiques que puguin semblar (per què no dorm l'avia amb la nena?, que ens insinua una vida més enllà de l'anectoda. Una vida que, tot i no ser la nostra, sens fa propera, doncs cada acció té un halo de sentiments i decisions.

    Llegir un relat així em fa venir records de novel·les llegides fa anys, molt descriptives i sentides.

  • És graciós[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 14-09-2005

    aquest relat. I és bonic veure com t'agafes amb humor records que, malgrat que sembli una tonteria, potser en el seu moment per tu suposaven un problema.

    Ja sé el que és dormir amb algú que ronca al costat. Bé, millor dit, sé el que és no dormir per algú que ronca al costat.

    Un relat divertit. M'ha agradat.

    Una abraçada.

    Salz.

  • És biogràfic[Ofensiu]

    Afortunadament, me'n vaig sortir bastant poc traumatitzat.
    En certa manera, la meva adolescència era com una novel·la d'espies, i m'agradava el paper que representava.

  • A part de la biografia que...[Ofensiu]
    Biel Martí | 06-09-2005

    A part de la biografia que quasi és tant llarga o més que el relat, m'he llegit les paranoïes d'aquesta casa, que -espero no sigui biogràfic autèntic- és una casa de bojos. Hi ha frases dins el relat molt bones, que m'han fet riure malgrat que al començament m'he embolicat una mica (sóc així, m'embolico perquè sí). Un bon relat, amè i divertit.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de jordi domènech i arnau

jordi domènech i arnau

24 Relats

180 Comentaris

62226 Lectures

Valoració de l'autor: 9.14

Biografia:
Vaig néixer a Mataró el 9 d'agost de 1952. De petit vaig viure a Canet de Mar, vila d'on eren tan la meva mare com la família del meu pare. El meu besavi Lluís Domènech i Muntaner hi va estar especialment vinculat i la casa on vaig viure a Canet, és ara el seu museu
De petit ja m'agradaven molt les matemàtiques i l'astronomia (vaig acabar estudiant astrofísica). D'adolescent, ja a Barcelona, també em vaig afeccionar a l'electrònica, els escacs, la música clàssica i la muntanya. Durant sis anys vaig ser cap a un agrupament escolta.
El meu primer contacte amb la informàtica va ser el 1969 amb una màquina anomenada Olivetti Programma 101 que tenia 256 bytes de memòria. Més endavant van venir máquines més potents, calculadores programables, sistemes de desenvolupament de microprocessador i l'any 1979 em vaig comprar el meu primer ordinador, una Apple ][. Continuo amb la mateixa marca.
Vaig escriure el primer llibre (sobre calculadores programables) l'any 1981. La ficció va arribar més tardanament, el 1996. He tocat els gèneres de ciència-ficció, misteri i humor.
El setembre de 2003 vaig posar a internet la primera novel·la amb llicència lliure en llengua catalana: Memòria Prohibida,
He publicat a diverses revistes passatemps de caire matemàtic, problemes de lògica i mots encreuats. Durant un any vaig dirigir un programa setmanal de ràdio anomenat Ciència a l'Abast i més tard em vaig dedicar a redactar preguntes per a concursos de televisió, especialment de ciència, geografia i història.
He militat a diversos grups polítics i socials de caire independentista i no violent. Actualment treballo a Gent de la Terra en l'àmbit de la dinamització de la societat civil catalana.
Casat amb la Núria Breu, tenim dos fills: Pere (1984, futur geòleg) i Anna (1986, futura mestra d'educació musical)
zioljda@gmail.com