Susanna, la gitana

Un relat de: jordi domènech i arnau

L'any 1830, quan va néixer a Calella, no es pot dir que les perspectives de futur de la Susanna Tiellas fossin molt brillants. Sa mare, va morir de part i son pare era absent i no se'n va assabentar fins al cap d'un mes. No hi havia cap altra germà, els dos altres nens que havia parit la seva mare havien mort a l'epidèmia de còlera de feia un any, i com a família vivint al poble sols tenia l'avi, Telm Tiellas, la salut del qual no era precisament bona.
La família Tiellas s'hagués hagut d'anomenar, realment, Titelles, ja que d'aquest mot venia el cognom. El besavi de la Susanna, en Jan, va arribar a Calella procedent de la zona de Marsella. Era gitano. I titellaire d'ofici. Es va establir al barri del gitanos del poble que es dedicaven gairebé tots al ofici de calafats, una tasca desagradable i perillosa per les substàncies que manipulaven en calent per impermeabilitzar les barques. Al poble, ràpidament va ser conegut com en Titelles, i en haver de fer papers per casar-se amb una noia del barri, el funcionari espanyol de torn del registre civil de l'ajuntament, va prendre el seu motiu per cognom i el va inscriure com a "Juan Tiellas"
Va tenir nou fills dels quals sols dues noies i un noi, en Telm, que va continuar l'ofici del pare, van arribar a adults.
En Telm Tiellas recorria el país amb el seu espectacle per a nens i ja tenia gairebé cinquanta anys quan va conèixer la Conxita, gitana d'Olot amb qui va tenir un únic fill, cosa bastant insòlita per l'època. Un fill anomenat Pere Tiellas, que quan en Telm va perdre les forces per fer vida ambulant, va continuar l'ofici del pare, amb el carro que tenia que servia alhora d'escenari i de vivenda mòbil.
En Pere es va casar als vint anys amb la Susanna Flors, filla d'un taverner del barri dels gitanos de Figueres. El matrimoni es va estroncar al cap de quatre anys amb la mot de la noia.
La petita Susanna, que va rebre de l'avi Telm el mateix nom que la seva mare, i de petita va anar creixent envoltada per tot un reguitzell de tietes i cosines llunyanes de la comunitat gitana del poble, sense gaire contacte amb el seu pare que gairebé tot el temps, voltava Catalunya amb el seu carro i l'espectacle de titelles.
Però ben aviat es va veure que la nena tenia quelcom d'especial.
En primer lloc que va aprendre a parlar molt abans del que és habitual.
Més endavant va ser la veu, als sis anys cantava amb una veu finíssima i afinada, tant que mossèn Riera, el rector, la va "fitxar" per a cantar el "Misteri", vestida d'angelet, el dia de la Festa Major.
Qui li va ensenyar aquella obra va ser la germana Àngels, una dona relativament jove de bona família, que per circumstàncies alienes a la seva voluntat s'havia vist quasi obligada a entrar al convent. Tenia just aquella edat que el desig fisiològic de tenir fills era més intens.
I com alumna Susanna va resultar extraordinària. Va aprendre a llegir en quatre setmanes, i en tres mesos ja sabia prou solfa com per poder seguir la partitura del Misteri que cantaria.
Quan va manifestar el seu desig de seguir estudiant, a la seva comunitat ho van veure amb molt mals ulls. Però va intervenir el pare, que coneixia món i tenia un altre criteri, va imposar la seva voluntat per damunt dels patriarques del barri, i va aconseguir que mossèn Riera li aconseguís una mena de beca: a canvi de que cantés en determinades celebracions li pagaven la petita quota de l'escola de "La Inmaculada" i també els llibres i quaderns. D'altra banda sor Àngels, malgrat la seva salut que s'havia tornat feble, li va continuar ensenyant música, fins al punt que als deu anys ja tocava l'orgue de l'església a les celebracions, malgrat no arribar encara al pedaler, rebent fins i tot la petita compensació econòmica que fixava el costum del poble quan qui tocava no era del clero.
Als dotze o tretze anys, les àvies del barri ja li buscaven marit, però la Susanna havia aprés el que era la independència, i la idea de casar-se amb un home molt més gran que ella, i a més probablement analfabet, l'horroritzava.
Per fugir de les pressions de la comunitat, a una edat en que totes les noies ja treballaven, es va col·locar de minyona a casa dels Dalmau, una família d'indianos rics.
Les condicions laborals eren terribles, no cobrava sou, sols alimentació, llit i roba. La senyora de la casa, que era anglesa i feia veure que no sabia parlar català, la tractava a guitzes, però el vell Dalmau era diferent, li agradava la noia i li permetia amb gran desesperació de la seva muller, emprar el piano -el vell, desafinat que hi havia a les golfes- una hora al dia i accedir als llibres de la biblioteca, a canvi de tocar i cantar a les vetllades que organitzava quasi cada setmana per a la gent rica de la comarca. La situació sols va millorar una mica quan la senyora Dalmau, va decidir que volia viatjar a Barcelona sense el seu marit, i se la va endur de donzella i també d'intèrpret, ja que era l'única de les serventes que havia après a parlar amb una certa fluïdesa la seva llengua.
Al cap d'uns quatre anys, a una de les vetllades musicals hi va assistir en Bernat Alzina, l'hereu Alzina, Això d'hereu sembla que vulgui dir que era molt ric, però no acabava de ser cert, can Alzina era un mas a mig camí de Sant Pol, petit i costerut, però amb feixes ben arreglades, un bon pou d'aigua i terra de qualitat.
En Bernat va quedar fascinat per la Susanna, aquella veu, aquella cara, la mirada. I més endavant per la conversa, era la primera noia que coneixia que l'impressionava per culta, i això que era una gitana. Però en Bernat no tenia perjudicis i la Susanna encara menys. Un amor a primera vista.
Després de parlar-se tan sols mitja dotzena de vegades, en Bernat li va demanar si es volia casar amb ell. La Susanna va acceptar immediatament sense esperar el consentiment improbable de la seva família: un bon partit capaç d'acceptar algú de classe inferior, no podia ser mal home.
D'alguna manera la notícia va córrer, la comunitat gitana, menys en Pere Tiellas que era d'aquells de la oposició dins la oposició, va reaccionar maleint els ossos de la Susanna. També el pare d'en Bernat Alzina va amenaçar de desheretar el seu fill, però quan va morir sis mesos més tard, mesos en que els promesos s'havien anat veient molt d'amagat, res no va poder aturar el casament encara que ho van haver de fer a Sant Pol amb el Pere Tiellas com a únic parent present. Ell tenia vint-i-dos anys i ella, divuit.
Però el que semblava una història d'amor, va durar molt poc, en Bernat va emmalaltir, i les cures de la seva dona, que estava embarassada, no van poder fer res per salvar-li la vida.
La Maria Alzina va néixer quinze dies més tard de la mort del seu pare.
Sense marit, amb la nena petita i el refús tant de la comunitat gitana com dels paios, la Susanna es va aïllar a mas Alzina. Ella sola conreava l'hort, no massa extens, però sí productiu, i va llogar una minyona de catorze anys, la Martina, per que cuidés la Maria quan ella fos a l'hort o venent la verdura, normalment a Sant Pol.
Durant un parell d'anys, la vida va continuar el seu ritme lent, va comprar una bomba, a la que l'ase proporcionava la força, per tenir més aigua per l'hort i l'augment de producció li va permetre llogar un noi de Calella -en Manel- que li feia la major part de les feines del camp. Ara tenia més temps per a la Maria i per tocar el piano. Tot i que no podia comparar-se amb els Dalmau o qualsevol dels terratinents de la zona, la seva bona administració i el fet que disposés de temps per a les seves coses, li van fer agafar una fama, infundada, de rica. Fins i tot es deia que el vell Alzina, conegut garrepa, havia enterrat dos mil duros sota unes rajoles de l'era i que la Susanna els havia trobat.
I els rumors corrien més que el tren que aquells anys es construïa per la costa del Maresme.

La tardor estava sent especialment freda i humida, una altra tarda, el gregal apropava uns núvols negrissims que ja estaven descarregant de valent per la zona de Blanes. La Susanna va col·locar l'apost de les rierades a la porta de mas Alzina i, tancada la porta que s'obria cap endins, la va assegurar amb la biga prevista per a aquests casos. Ara, si la riera es desbordava i envaïa l'era, l'aigua no podria entrar a casa.
Quan ja feia unes hores que la Susanna dormia, un soroll provinent de la planta baixa la va despertar. D'entrada va pensar que la riera havia pujat i que colpejava l'apost de la porta, però quan va mirar per la finestra, va veure que no. El vent havia girat i el mestral havia enviat la tempesta cap el mar, on encara llampegava molt. Però el soroll es va repetir. I no era un tro llunyà.
Una mica alarmada va comprendre que algú estava intentant treure l'apost des de fora, cosa que en principi no es podia fer amb la porta tancada. Des de la finestra no es podia veure la porta.
Va baixar, els cops eren ara gairebé continus, algú volia obrir la porta des de fora.
-Qui hi ha? Què passa?…
Els cops van aturar-se un moment i es va sentir un esclat de riure, no un, eren diversos homes, tres o quatre com a mínim.
-Qui sou? Què voleu?…
Els cops van continuar. La Susanna no podia mirar per l'espiell perquè quedava just sota la biga que fermava la porta. Era evident que les intencions del homes de fora no eren gens bones.
Calia fer alguna cosa. De moment la porta aguantava, potser se'n cansarien i se n'anirien, o cercarien algun altra punt per entrar. Les dues finestres grans de la planta baixa tenien reixes de ferro forjat i porticons. Per les altres, potser hi passaria un nen però no un home. Al primer pis sols hi havia un punt feble, precisament a l'habitació de la Martina que malgrat l'enrenou no s'havia despertat.
-Vinga, desperta't, que hi ha uns homes que ens volen robar -va dir mentre internament pensava en coses pitjors que robar-. Ens haurem de defensar: puja a les golfes i baixa l'escopeta, la pólvora i el sac de perdigons grossos.
La Martina, amb cara de por, va comprendre que el millor era obeir ràpidament
-Ti
nc una arma, si trenqueu la porta us dispararé| Aneu-vos-en!
-Nosaltres també en tenim, si oposes resistència et matarem. Obra la porta i no et farem res -en aquell moment, per corroborar la primera afirmació van sonar tres trets.
La Martina va xisclar, però la Susanna li va saltar al damunt i li va tapar la boca.
-Calla, que no sàpiguen que som dues -li va dir a cau d'orella-. Vés i carrega l'escopeta, saps com fer-ho oi? I encén espelmes a l'escala, i als dos quartos de dalt. No, al teu no. I que no es desperti la Maria.
Es va sentir un fort crac, l'apost de les rierades s'havia trencat, ara van començar els cops a la porta que de moment aguantava.
La Susanna, en silenci, va començar a posar obstacles darrera la porta mentre seguien els cops. Primer la taula, després els dos escons de l'entrada, el banc de la cuina, el bagul…
Al cap d'una estona, els de fora van comprendre que a cops d'espatlla no farien caure la porta i aquests van cessar.
La Susanna va pujar a l'habitació de la Martina i sense fer soroll va obrir la finestra. Fora era tot fosc fins que va aparèixer per la cantonada la llum d'un fanal. Va comptar, tres, quatre, cinc homes en total. El que anava al davant il·luminava la casa, segurament per descobrir algun punt d'entrada.
D'alguna manera, la van veure, la van sentir, o van endevinar on era. Dos dels homes van disparar amb pistoles a la finestra i no la van tocar de ben poc. Va saltar cap enrere i va pensar que des del finestró de l'escala, veuria igual l'era i estaria més segura. Va anar-hi. No es veia bé, però si hi portava la butaca i s'hi enfilava, sí.
No es veien els homes, sols una mica del resplendor del fanalet, just sota la finestra de la Martina. Segurament s'hi estaven enfilant.
-Martina, corre -va dir amb un xiuxiueig- puja el càntir d'oli de la cuina.
Molt ajupida, la Susanna va arribar a la finestra, es sentien els esforços del homes per enfilar-se des de la reixa del pis de baix, i va començar a vessar oli pel rebaix, per deixar llardosa la paret.
-Merda! Mala puta! Ja veuràs quan t'agafem, aquesta ens la pagaràs. Ja veuràs… -mentre la veu continuava, la Susanna se'n va tornat al finestró de l'escala, l'home del fanal, segurament el que manava s'havia enretirat de la casa com per parlar millor a la finestra que pretenien escalar.
Amb un gest va demanar l'escopeta a la minyoneta, aquesta li va passar, va apuntar i disparar. Però alguna cosa no va anar bé, el soroll va ser massa fluix. Suficient, però perquè l'home del fanal corregués immediatament a buscar refugi sota la finestra, on sabia que no li podien disparar.
Uns segons més tard van comprendre que trigaria en tornar a carregar l'arma, i un parell d'homes van sortir al mig de l'era i van disparar conta el finestró.
-Quanta pólvora hi has posat? Mira, aquesta és la mesura. I has de premsar bé l'estopa. No em fallis, que ens hi juguem la vida.
Va tornar al finestró de l'escala, aquesta vegada amb l'escopeta ben carregada. Els homes estaven fora del seu abast, fins que un d'ells es va allunyar un moment de la casa i la Susanna va disparar. Massa tard, ja no hi era. Però ara, els assaltants sabien que estarien segurs un minut com a mínim i van sortir a descobert tots ells a disparar trets a la finestra.
Però la següent vegada que va intentar mirar pel finestró, una bala li va quasi fregar el cap, un dels homes estava apostat davant la casa, esperant-la
Ben bé un quart d'hora més tard, la situació no havia variat. Quan ella tirava un tret, ni que fos a l'aire, sortien al mig de l'era a insultar-la i a tirar a les finestres del primer pis.
Aleshores els homes van canviar d'estratègia, van tornar a la porta, des de dalt no es veia que feien, però quan la Susanna va tirar un tret al buid, perquè no veia ningú, un dels homes que va sortir al mig de l'era a escridassar-la, portava llenya. Segur que si feien un foc a tocar de la porta la cremarien i acabarien entrant.
-Si tingués dues armes -anava pensant la Susanna-, els enxamparia quan sortissin al mig de l'era…
I aleshores se li va acudir, i en veu baixa va manar a la Martina:
-Carrega bé l'escopeta, amb una mica més de pólvora i més perdigons, que tinc una idea. I puja'm una canya de la cuina, que sigui ben seca.
Quan va tenir la canya, en va omplir l'extrem, fins el nus de pólvora. La va tapar amb força estopa i la va col·locat al finestró amb una espelma sota, la va encendre i se'n va anar amb l'escopeta a la cambra de la Martina.
De tant en tant, veient la claror de l'espelma, des de l'altra banda de l'era algú disparava contra el finestró, però de lluny no encertava.
La veu del que manava continuava amenaçant:
-Obre ja la porta, sinó voldràs no haver nascut. Al camí de Sils, des d'un carruatge van gosar disparar-nos. A l'home i al cotxer els vam matar d'un tret, però vam agafar la dona viva. I saps que li vaig fer? La vaig esbudellar. Llàstima que durés tan poc, per a tu tinc pensada una altra cosa…
La Susanna va recordar el cas, havia sortit a la Gazeta amb un dibuix esfereïdor d'una dona penjada pels peus d'un arbre amb un parell de cadàvers sota seu. Mai no s'havia trobat els culpables. Aquell home era un monstre. Què passaria si aconseguia entrar? Segur que seria per damunt del seu cadàver, però la Maria i la Martina què?
En mig d'aquestes terribles cabòries havien passat gairebé deu minuts i ja començava a pensar que el pla no funcionaria i els homes es disposaven a encendre la foguera de la porta del mas, quan l'espelma va fer prendre la pólvora de la canya. L'explosió -de fet una deflagració- no va fer gaire soroll, però va assolir el seu objectiu: l'home del fanal i dos més se'n van anar al mig de l'era i mentre disparaven sense gaire convenciment va començar a dir:
-Xisclaràs com una truja quan et cremem viva després que tots t'hàgim…
Des de la finestra de l'habitació, a peu dret i sense protecció, la Susanna va disparar.
Brams i xiscles. No es veia quasi res perquè el fanal havia caigut a terra i s'havia apagat.
Crits d'auxili, renecs.
La Martina va aparèixer amb l'escopeta de nou carregada en un temps rècord. La Susanna va tornar a disparar contra les mates de l'altra banda del camí, d'on semblava que sortien veus.
-Auxili! No em deixeu aquí, que estic ferit i no puc caminar -es sentia des de l'era. Però ningú no va contestar.

Quan va començar a clarejar no es veia ningú des de la finestra. De totes maneres no gosaven obrir no fos cas que els assaltants encara estiguessin per allí amagats esperant una altra oportunitat.
La Susanna va pensar, però, que quan en Manel vingués a treballar, no estaria advertit i podria córrer perill. Però qui va aparèixer pel camí que duia a mas Alzina tot just quan el Sol es llevava, va ser l'agutzil i un dels seus homes. Anaven armats.
-Senyora Alzina. Senyora Alzina! Que estan bé?
Van obrir la porta i l'agutzil va seguir:
-Aquest vespre hem enxampat un home de la quadrilla d'en Garruc, anava ferit de perdigons a un braç i al final ens ha dit que l'havien ferit prop d'un mas a mig camí de Sant Pol. Que ell sols passava i no sé quines històries. És al calabós de l'ajuntament.
-Ens han vingut a robar, i aquesta llenya era per cremar la porta, han disparat tot ple de trets a les finestres. No estava ferit a les cames? Podia caminar?
-Sí.
-Doncs n'hi ha d'haver un altre. Quan els vaig disparar, un, em sembla que el que manava, deia que no podia caminar. Però quan s'ha fet clar ja no hi era…
-On va caure?
-Aquí -va senyalar la Susanna. Van anar al mig de l'era i s'hi veien força restes de sang. També un fanal mig trencat. Miri, per aquí es veu un rastre, es deu haver arrossegat fins el canyar.
L'agutzil la va fer ajupir i amb el seu home i les armes preparades es va acostar a les canyes.
Allí hi havia en Garruc. Ferit però conscient, i amb la pistola descarregada.

El bandoler es va recuperar de las ferides. El van jutjar amb l'home que havien enxampat a Calella i un altre que van trobar a Mataró uns dies més tard.
El testimoni de la Susanna va ser determinant per carregar les morts dels fets del camí de Sils sobre en Garruc. El fiscal es va centrar en aquest cas davant el tribunal, que va acabar dictant sentències de mort per els tres acusats.
En sortir del judici, un home molt ben vestit que havia assistit a totes les sessions es va apropar a la Susanna.
-Senyora Alzina, sóc Donat Poudevila, el pare de la dona que en Garruc va assassinar.
-Ho sento molt, senyor, deu haver patit moltíssim.
-Segur que Vostè també va patir abans de fer caure en Garruc. No voldria mai més tornar a rememorar els fets. Però tinc un deute amb Vostè. Abans que la meva dona morís de pena pensant en la seva filla, li vaig prometre lliurar una recompensa a qui capturés l'assassí. És seva, amb aquest paper, al Banc Comercial de Barcelona, li faran efectiu el pagament -la Susanna va mirar la quantitat i una mica més i es desmaia-. No s'amoïni, sóc ric, sóc el propietari de la Constructora Ferroviaria, diners és l'únic que em resta ara. Permeti'm acomiadar-me per sempre de Vostè abans d'anar a cercar un lloc on passar els darrers anys de la meva vida, un lloc que no em recordi més les desgràcies que he viscut. I tingui per sempre el meu més gran i sincer agraïment.
La Susanna va tornar a mas Alzina amb molts més duros que els que presumptament havia enterrat el seu sogre. Uns anys més tard li van expropiar el mas, precisament per culpa de les obres del tren.
Aleshores es va traslladar a Barcelona on es va dedicar a l'educació de la seva filla Maria i a la música. Anys més tard la Maria va ser una de les primeres dones a entrar a la Universitat de Barcelona i es va llicenciar en matemàtiques. Es va casar amb un company d'estudis, també amb família al Maresme.
El gran dels fills de la Maria va sentir aquesta història per boca de la seva àvia, i quan ell va ser avi, la va explicar al seu net.

Comentaris

  • M'ha enganxat.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 01-01-2006 | Valoració: 10

    És un dels relats que m'he endut al meu exili dEuskadi, imprès, i noi, m'ha enganxat, es fa interessant des del primer moment, amb un estil elegant i bastant minimalista, en el punt correcte.

  • M'he quedat enganxada al relat....[Ofensiu]
    La Banyeta del badiu | 09-08-2005 | Valoració: 10

    fins el final. M'ha agradat molt.
    Un petunet.

  • mHA CAIGUT LA BABA.[Ofensiu]
    SANTANDREU3 | 08-08-2005


    Portes uns cognoms que ja són per si sols garantia de qualitat.

    Estic segur que, com escrius molt bé, també podries fer cases importants o bé inventar una medicina miraculosa, qualsevol cosa la faries molt bé.

    No crec que tinguis cap complexe de cap mena ni res et faci la més mínima enveja.

    Per què no et dediques a la política ?

    Ens faria tanta falta gent de la teva qualitat!...

    SANTANDREU3

  • bona història ..[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 07-08-2005

    M'ha agradat molt Jordi, tenc debilitat per les històries que conten fets del passat ...

    Una aferrada

    Conxa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de jordi domènech i arnau

jordi domènech i arnau

24 Relats

180 Comentaris

62224 Lectures

Valoració de l'autor: 9.14

Biografia:
Vaig néixer a Mataró el 9 d'agost de 1952. De petit vaig viure a Canet de Mar, vila d'on eren tan la meva mare com la família del meu pare. El meu besavi Lluís Domènech i Muntaner hi va estar especialment vinculat i la casa on vaig viure a Canet, és ara el seu museu
De petit ja m'agradaven molt les matemàtiques i l'astronomia (vaig acabar estudiant astrofísica). D'adolescent, ja a Barcelona, també em vaig afeccionar a l'electrònica, els escacs, la música clàssica i la muntanya. Durant sis anys vaig ser cap a un agrupament escolta.
El meu primer contacte amb la informàtica va ser el 1969 amb una màquina anomenada Olivetti Programma 101 que tenia 256 bytes de memòria. Més endavant van venir máquines més potents, calculadores programables, sistemes de desenvolupament de microprocessador i l'any 1979 em vaig comprar el meu primer ordinador, una Apple ][. Continuo amb la mateixa marca.
Vaig escriure el primer llibre (sobre calculadores programables) l'any 1981. La ficció va arribar més tardanament, el 1996. He tocat els gèneres de ciència-ficció, misteri i humor.
El setembre de 2003 vaig posar a internet la primera novel·la amb llicència lliure en llengua catalana: Memòria Prohibida,
He publicat a diverses revistes passatemps de caire matemàtic, problemes de lògica i mots encreuats. Durant un any vaig dirigir un programa setmanal de ràdio anomenat Ciència a l'Abast i més tard em vaig dedicar a redactar preguntes per a concursos de televisió, especialment de ciència, geografia i història.
He militat a diversos grups polítics i socials de caire independentista i no violent. Actualment treballo a Gent de la Terra en l'àmbit de la dinamització de la societat civil catalana.
Casat amb la Núria Breu, tenim dos fills: Pere (1984, futur geòleg) i Anna (1986, futura mestra d'educació musical)
zioljda@gmail.com