El Pacte Nacional per a l'Educació, vist per un marcià

Un relat de: jordi domènech i arnau

He descobert que sóc un marcià, segurament vaig anar a parar a la Terra quan era molt petit en una de les primeres onades de platets voladors que hi van arribar.
Com a bon marcià, des de petit, els terrícoles ja em van tenir per un pèl estrany, cosa que va fer que no m'integrés a l'escola d'una manera gaire normal. Però no hi podia fer res, qüestió dels gens àliens que porto.
Uns gens transmesos als meus fills, naturalment -ara que hi penso, potser no vaig venir amb els platets voladors dels anys cinquanta-, igual són uns gens que ja duia el meu besavi Lluís…
Els meus fills tampoc no és van integrar gaire bé a l'escola. Van anar a una escola concertada, no us penseu que per motius ideològics, el factor determinant va ser que està a dos minuts de casa i que la pública més propera -llevat d'una, una mica especial, on és molt difícil d'entrar- queda a vint minuts a peu. Per a nosaltres va ser prioritari el tema de la pèrdua de temps dels nens.
Massa cas li vam fer a l'escola, i ara ens en penedim tots, admetent els seus mètodes d'aprenentatge de la lectura que ara, quinze anys més tard, fins i tot allí ja reconeixen que eren erronis.
Massa problemes inevitables vam patir durant tot aquest temps: des d'una mena d'assetjament als nois, són mig marcians, i en conseqüència una mica "diferents", no ho oblidem, a un avorriment infinit en hores de classe confessat per tots dos ja des del començament. Però van ser problemes, no diré que vam solucionar, sinó
més aviat esquivar amb unes estratègies en les que l'escola no ens va ajudar gens. Al final, tots dos, van acabar els batxillerats amb èxit, en la modalitat favorita dels marcians, ciències de la naturalesa, o sigui matemàtiques, física, química, ciències de la terra, però no biologia que curiosament no es va poder compatibilitzar amb la resta de les ciències.
El gran, un noi, va decidir continuar amb una carrera científica, i ara està a tercer de geologia. La noia, finalment, es va decantar per qüestions més socials o mig artístiques, i va decidir estudiar per a mestre, concretament mestre d'educació musical.
Enguany, ha fet tres setmanes de pràctiques en una escola pública de Barcelona, en una aula de primer de primària, i m'ha confirmat les meves sospites: l'escola viu uns greus problemes dels quals el Pacte, pràcticament, no en parla.
1: Hi ha una violència generalitzada, encara que subliminal, a les aules. I globalment, no es fa res per solucionar-la. Recordem que estem parlant de nens de sis o set anys, no s'hi val gaire aquí l'excusa que no poden dominar-los.
2: No es fa pensar els nens. Els exercicis són repetitius i en la seva avaluació els factors determinants són la presentació i el no sortir-se de la norma, al menys en aparences. Mágnífic per formar una futura generació d'oficinistes obedients. Llàstima que d'aquí poc temps no caldran oficinistes, quasi. Segurament vaig errat, tal com s'està format la gent ara, serà mot difícil eliminar totes les tasques inútils i repetitives de les empreses, igual resulta que aquest punt és fruit d'una decisió deliberada, presa en el sentit de preservar llocs de feina futurs. Els egipcis, si més no, per mantenir la gent ocupada, feien piràmides, que són encara un gran negoci quatre mil anys més tard.
3: Es continua amb tòpics com el treball en equip que acaba sent sempre que un treballa i els altres, s'ho miren.
4: I en el de l'esforç: "No ho he entès, però m'hi he esforçat molt" sembla ser l'excusa perfecta per a la majoria. No es parla mai de l'eficàcia, ni, òbviament, d'aprendre a elaborar estratègies per aconseguir el resultat correcte amb "MENYS" esforç.
5: Avorriment. Ja des de petits, els nens no van a l'escola amb la mentalitat que aprendran coses noves i apassionants cada dia.
6: Persones no adequades. Pot un professor d'integració, que ensenya el català als nouvinguts, no saber pronunciar la "S" sonora, la "J", o no col·locar mai correctament els pronoms febles?. No es garanteix més enllà d'uns títols teòrics l'adequació d'unes persones a la seva feina. Pot el responsable d'informàtica de l'escola, desconèixer els problemes que representa emprar Internet Explorer com a navegador? Seria com un conductor d'autobús que no sabés el que és un semàfor. Clar que cap dels seus companys tampoc no sap ni conduir. Ull, tots sabem que no estem parlant d'excepcions.
7: Parlant d'informàtica, és com si no existís, no es tracta que els hi ensenyin o no els nens o que m'emprin més o menys, es tracta que s'oblida que el món, per aquest tema, ha canviat i que cal assumir-lo. Res de la cultura de no emprar paper, res d'aprofitar la quantitat d'informació que ara tenim al nostre abast. Com aquell professor que vaig tenir quan estudiava el que ara seria quart de primària, que estava convençut que el summum de l'escriptura era la ploma estilogràfica -la màquina d'escriure, no, que era més aviat per a "subalterns"-. Amb una mica de desgràcia, estem educant una generació que d'aquí uns anys restarà endarrerida respecte a altres de països propers.
No cal continuar. És evident que hi ha molts altres problemes, però els que va esmentar la meva filla són crònics i ja els havia detectat jo com a pare fa quinze anys.
I manquen bàsicament dues coses per mirar de solucionar-los: valor per denunciar-los i imaginació per trobar solucions.
Jo no sé si vull la sisena hora o no, més aviat crec que ja hi ha prou hores i que és essencial separar la funció educativa de l'escola de la de guarderia de nens per quan els pares treballen. Crec més en un parell d'hores de classe al dia, intenses, i la resta d'activitats socialitzats o de feina interioritzada, que en sis avorrides hores de classe. Crec que la diversitat, no és en la seva major part deguda als diversos orígens culturals dels alumnes, sinó a les diferències individuals com a persones. Trobo a faltar una sèrie de temes essencials dins el currículum escolar, que en tot cas sols es toquen per bona voluntat d'uns pocs mestres: parlo des de cuina, alimentació i salut, a presa de decisions i resolució de conflictes, passant per interpretació d'instruccions i mapes, economia domèstica, cultura popular i tradicions, descoberta de l'entorn humà i físic. Vaja, per entendre'ns tot allò que vaig fer als escoltes i més tard vaig fer fer com a cap.
Però per damunt de tot, a l'escola hi trobo a faltar cultura. No, no podem confiar en aquest camp en les famílies, això seria perpetuar les desigualtats, necessitem una escola que culturitzi les noves generacions: cultura clàssica i humanista, cultura científica i cultura nacional. SI l'escola no té aquest objectiu, ja podem plegar.
Els marcians no trepitgem de peus a terra?
O més aviat s'ha imposat una visió que nega per davant de tot la possibilitat de tenir valor i fer canvis de debó?
Sols em resta donar a tots els implicats un consell, que és un desig. Com que vaig ser escolaritzat en espanyol i no en el meu marcià vernacle, no en sé, però us el donaré en klingonià, que també és extraterrestre:
-Pe Dogh Qo', pIq buS.

Comentaris

  • Perdona les errades[Ofensiu]
    mataranyes | 15-06-2006

    Això, perdona les errades. Quan vaig ràpid en faig moltes. No tinc massa temps com t'he dit abans, i ja tens suficient mala impressió de l'educació com per a que un mestre faça tantes errades.

    Ah! m'alegra que la teva filla siga una futura colega. Si alguna vegada necessita algun material didàctic o el que siga, ella o tu mateix, em demaneu ajuda.

    Però no deixes que llegeisca el teu relat o el meu comentari que s'en penedirà abanas de temps, ja, ja.

  • Alguna consideració[Ofensiu]
    mataranyes | 15-06-2006

    Abans que res gràcies pel teu comentari. Com que sóc poc comentat, experimente una gran sensació d'alegria quan rep un comentari. Igual que quan eres petit i reps una carta. Per això em pregunte com has arribat fins al meu relat, simplement buscant per ací i per allà?

    El teu comentari m'ha semblat molt complet, amb una bona reflexió. He anat de seguida a la teva pàgina, he llegit la biografia i efectivament, m'he trobat amb una persona que d'entrada m'ha semblat molt interessant. Així que he decidit llegir alguna cosa teva, i co que al teu comentari ja fas referència a l'educació, he triatel relat "El pacte nacional per l'educació vist per un marcià".

    L'he llegit i t'he de fer algunes consideracions. D'entrada val a dir que , com a mestre, estic d'acord en moltes de les coses que dius, però en altres. Almenys hi ha que posar-li uns matisos que canvien la visió de l'assumpte. Estic d'acord en que l'educació al nostre país, té molts aspecte millorables, tenint en compte que som un país desenvolupat i que per tant disposem de suficients recursos recursos per a que l'educació siga més EFICAÇ, com tu reivindiques.

    Hi han però uns problemes que van lligats al nostre sistema educatiu i que no fan altra cosa que matar-lo lentament. Comencem pel fet que l'educació sempre ha anat per darrere del desenvolupament social. I en els últims més, els canvis són tan grans i tan ràpids, que l'escola s'està mostrant completament ineficaç per a l'educació dels xiquets. El sistema implica massa gent, massa burocracia; hi ha que moure una gra roda per assumir un petit canvi. Tot això que dic, estic segur que ja ho tenies en compte, però vist des de dins, i encara que vullgues canviar les coses, es fa realment difícil, com sempre que vas contracoorent a canvi de res,

    Una altra , i molt important , de les coses que no fan flexible l'educació, és la gran quantitat de burocracia que han de suportar els mestres. Pose com a exemple el meu cas. Sóc una persona jove de 29 anys. Dedique molt de temps a les tasques de l'escola, inclós, molt de temps personal a casa, i així i tot, veig que deixe de fer moltes coses que seria important fer-les, però hi ha que assistir a nosequantes reunions a la setmana, omplir actes cada vegada que mous un braç, omplir graelles d'avaluacions cava vegada que un xiquet fa qualsevol cosa, preparar activitats per al dia del llibre, de la pau, etc. ON ESTÀ EL TEMPS PER PREPARAR AQUELLES CLASSES ON FACES PENSAR AL XIQUET, ON INTENTES MOTIVAR-LOS AMB ELS SEUS INTERESOS O NECESSITATS, ON INCLOGUES LES NOVES TECNOLOGIES PER ARRIBAR FINS A ELLS,ETC. Tot necessita temps i crec que aquest és un dels grans problemes actuals dels mestres.
    L'aprenentatge significatiu que tu menciones també, a mi em pareix perfecte per``o, relacionant-lo amb el que he dir anteriorment, has de saber molt bé com funciona el mètode abans de portat-lo a la pràctica, has de tenir material preparat i els mitjans necessàris.

    Quant parles de la violència a l'aula et refereixes als mestres o als alumnes?

    Respecte al treball en equip, jo sí crec que és positiu, tot i que , després la realitat siga diferent. Però això és un continu al nostre treball. No parem d'enviar-los missatges carregats de valors i principis que abans d'eixir per la porta de l'escola han quedat eliminats amb 10 exemples que els envien un missastge totalment contrari.

    Amb allò de l'esforç estic completament d'acord, els xiquets no s'esforcen en gra part, perque no els fem esforçar-se suficient. Aquest any, sóc tutor de tercer de primària. A la primer reunió més de la meitat dels pares de la classe es van quixar que els seus xiquets tenen massa deures per a casa. I es que a l'escola un altre del grans problemes és L'ORGANITZACIO dels continguts curriculars, del temps,etc. i a l'escola no hi ha suficient temps per assolir tots els continguts del curriculum . Jo pense que ara els xiquets acaben amb un nivell més baixet que abans ( això em pareix evident), perquè hi ha una quantita més gran de continguts que els xiquets no poden assolir. Hi ha que donar menys contiunguts però més aprehesos, i seqüenciar millor els continguts.
    Una altra cosa molt important és que no potser que a cada legislatura ens canvien el model educatiu. Així no hi ha manera d'avançar, ni mestres, ni alumnes ni nungú.

    Bé i ja ho deixe estar perque no acabariem mai .

    M'alegre d'haver-te encontrat. Continuaré llegin-te, ja que de segur m'aportes coses molt interessants.

  • Sí, raó tens...[Ofensiu]
    llLlibertatll | 09-05-2006

    Sobretot en l'aspecte de cultura... si deixem aquest paper a les famílies, no tots els nens/es tindran el mateix nivell, ja que per problemes familiars com la immigració, discapacitats com la sordesa, la ceguesa, etc; o simplement pares que tampoc han rebut aquesta cultura, els nens no ho podran apendre sols fins que no se n'adonin, si es que se n'adonen, que és important saber d'on provenim i què ens caracteritza... Després, aquest fet provoca que aquells que en sabem menys siguin discriminats, ja que se senten inferiors als que en saben, sovint aquestos els critiquen d'incults i no ajuden a que aprenguin, sinó que els deixen en el mateix estat però amb una moral més baixa.

  • Opinió d'un Selenita[Ofensiu]
    Biel Martí | 11-04-2006

    Jo, des de la lluna, penso el mateix que tu en molts aspectes d'aquesta crítica al sistema educatiu imperant. Potser hi he trobat a faltar una separació entre primària i secundària, doncs crec que són dos móns distants, encara que teòricament parells. La idea del marcià em sembla encertada, una manera de posar-se dins el sistema però sentint-se'n aliè, estrany... Estic sobretot d'acord en que les diferències individuals és allò que ens ha d'enriquir, i les culturals suposen fins i tot una barrera invisible. I també en que falta cutura general, civisme, socialització...

    Biel.

  • Tant a dir...[Ofensiu]
    Unaquimera | 11-04-2006

    Hi hauria tant a dir a partir del teu text, que la veritat no sabria per on començar... Avui em centro en un sol aspecte i la resta ja l'aniré rumiant. Dius: "Jo no sé si vull la sisena hora o no..." Si m'ho permets, et proposo la lectura d'un article de Xavier Antich "La escuela como parking" publicat a La Vanguardia el 15 de març o un document deliciós que circula pels CEIPs titolat "Benvolguda sisena hora". Crec que t'agradarien. Jo no sé fer enllaços, però si estàs interessat te'ls puc fer arribar encara que sigui com a documents escanejats ( o aprendre a fer-ho ). O potser ja els coneixes i no cal: Et veig molt ben documentat!
    Una abraçada venusiana,
    Una quimera

  • els problemes[Ofensiu]

    que enumeres també els he pensat i repensat j moltes vegades. I no sols com a estudiant, que sí, sinó especialment ara que estudie educació social i un professor m'ha obert els ulls.
    Jo també he sigut víctima dels problemes de l'educació, també he sigut un poc marciana, i molts de les dificultats d'aprenentatge que tinc pensava que eren culpa del meu poc esforç. Ara veig que en una grandíssima part han estat heretats al llarg de la meua vida acadèmica.
    Em resulta difícil creure en l'assentament absolut d'una escola beneficiosa per als xiquets, d'una escola lliure, fructífera i no opressiva i contraproduent, com precognitzaren Freinet, Stenhouse, Freire, Montessori i companyia. No obstant, pense posar el meu granet de sorra, i intentar canviar aquesta situació des del meu modest lloc d'educadora social.

    De quan en quan clique al teu nom per veure si has publicat alguna cosa nova. Realment, aprenc molt de tu. I pense continuar fent-ho.

    Besets,
    annabella pampallugues

  • El punt 1, - personal més violent - potser sigui veritat[Ofensiu]
    T. Cargol | 16-03-2006

    pel que jo he sentit, per desgràcia. No vull dir que els altres no ho siguin.

    L'ofici de mestre és bastant cansat i suposo que es tendeix a estalviar esforços.

    Per educar bé necessitaries una persona en exclusiva. Un tutor a l'estil del que diu Montaigne - un francés humil! - en el seu assaig sobre l'educació, molt modern (em sembla que és del SXVI)
    Per cert que jo el faria el patró laic dels informàtics; diu que el seu pare -alcalde de Burdeus - deia que si es poses una persona a la plaça a contrastar demandes i ofertes de feina - no en dieu un matching d'això? - s'aconseguiria trobar moltes solucions de feina per les persones.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de jordi domènech i arnau

jordi domènech i arnau

24 Relats

180 Comentaris

62207 Lectures

Valoració de l'autor: 9.14

Biografia:
Vaig néixer a Mataró el 9 d'agost de 1952. De petit vaig viure a Canet de Mar, vila d'on eren tan la meva mare com la família del meu pare. El meu besavi Lluís Domènech i Muntaner hi va estar especialment vinculat i la casa on vaig viure a Canet, és ara el seu museu
De petit ja m'agradaven molt les matemàtiques i l'astronomia (vaig acabar estudiant astrofísica). D'adolescent, ja a Barcelona, també em vaig afeccionar a l'electrònica, els escacs, la música clàssica i la muntanya. Durant sis anys vaig ser cap a un agrupament escolta.
El meu primer contacte amb la informàtica va ser el 1969 amb una màquina anomenada Olivetti Programma 101 que tenia 256 bytes de memòria. Més endavant van venir máquines més potents, calculadores programables, sistemes de desenvolupament de microprocessador i l'any 1979 em vaig comprar el meu primer ordinador, una Apple ][. Continuo amb la mateixa marca.
Vaig escriure el primer llibre (sobre calculadores programables) l'any 1981. La ficció va arribar més tardanament, el 1996. He tocat els gèneres de ciència-ficció, misteri i humor.
El setembre de 2003 vaig posar a internet la primera novel·la amb llicència lliure en llengua catalana: Memòria Prohibida,
He publicat a diverses revistes passatemps de caire matemàtic, problemes de lògica i mots encreuats. Durant un any vaig dirigir un programa setmanal de ràdio anomenat Ciència a l'Abast i més tard em vaig dedicar a redactar preguntes per a concursos de televisió, especialment de ciència, geografia i història.
He militat a diversos grups polítics i socials de caire independentista i no violent. Actualment treballo a Gent de la Terra en l'àmbit de la dinamització de la societat civil catalana.
Casat amb la Núria Breu, tenim dos fills: Pere (1984, futur geòleg) i Anna (1986, futura mestra d'educació musical)
zioljda@gmail.com