T'espero

uoooou! Realment genial, entra pels ulls amb figures discretes i a l'interior amb paraules que regalimen absències per ella...

m'agrada, sí, sí; la seva autopropaganda per part de l'autor ha valgut la pena!

ostres... doncs la veritat és que no trobo el relat que vaig (o podia ser víctima) d'algun coment by me... potser no vaig arribar a comentar-te... però sé segur que vaig passar-me per aquí, tot i que tmp fa massa!

apa, ens veiem!
Gemm@ (chocokispar!)

La primera vegada que entro en aquest indret, realment fascinada. No sé com he fet per entrar aquí, però només sé que no en vull sortir. Enamorada de tu, en sols sentir les teves paraules. Amb el teu relat as aconseguit alguna cosa que la gent sempre busca en mi, i s'esforça en trobar, però es impossible, m'has fet somriure, un somriure estrany, però vertader. Gràcies Gerard. et seguiré llegint!

Totalment fascinada,
un petonet! ens veiem aviat!
Iris

Poema vertebrat en atractius segments,
en formes geomètriques tan intactes i precises com la poesia mateixa.

I l'amor i l'enyor junts de la mà avançant decididament fins a la fi dels teus versos.

Espectacular diferència!

gypsy

que no serà la última. M'ha agardat el que has escrit. Bon lèxic, bones idees, prou fluidesa...i bon ritme.

En resum, que tinc pressa, però prometo comentar amb crítica de la dura, si és que en vols (però ja dic ara que serà difícil...).

Per cert, t'he llegit!

B (de Bruixot) o X (de Xavier)

Tercer que et comento, el dia d'avui! no et queixaràs eh!
M'agrada molt! M'he llegit primer el de la irene, i després el teu. M'ha agradat molt això de morir lentament, fent petits els versos i després reneixer fent-te una mica més gran..
molt xulo!
Un petonet, gerard

has jugat amb l'escenografia visual del poema i com una lluna minvant i creixent... has arribat a la plenitud del poema
Mors lentament el vers i camines al renaixement de la poesia teva, rebel, imaginativa, juvenil, moderna... creixent!!!
una abraçada!
Gràcies pel teu darrer comentari tan original!

forma a l'absència, mentre esperes, entretenint-te moldejant mots sagnants que regalimen bellesa...
que puc dir-te Gerard?...´dolçament preciós, com a mi m'agraden els versos.
ptons. ESPIRAL-

esperançes?

esperanCes!

a veure si ens ho aprenem d'una vegada... ;)

Magnífic Gerard!

Expresses les absències d'una manera crua i suau al mateix temps. Hi ha com un garbuix d'idees que ens identifiquen a molts, en la rapidesa de pensaments que van passant pel nostre cervell.

També crec, que està escrit amb el cor. Això, sempre enriqueix un poema i li dona una brutalitat afegida.

Felicitats pels teus versos intransferibles que ens
mostren una part de tu.

helena

Se m'ha oblidat posar-te els versos destacats per aquesta humil lectora... jeje. Són aquests:

"Les esperançes se'n riuen
del meu estat crònic
d'impotència…"

Un poema simètric!!!!! Ostres, molt bona l'estructura i la idea d'aquest poema, enhorabona! Crec que és el millor dels que t'he llegit. Hi ha molts versos brutals, de ràbia, amb força... bons! L'espera es fa eterna... però es que no s'ha d'esperar res!!! S'ha de sortir al carrer i menjar-se el món, sortir a trobar el que necessites, no perdre el temps en esperes desesperançades!

Petons mussolet poeta!

Doncs això, senzillament brutal...

Les esperançes se'n riuen
del meu estat crònic
d'impotència…

Uff, brutal... i la frase "l'amarga ronya de la veritat"... buf buf, m'ha encantat aquest poema, la imatge que transmet de, no ho sé, de resignada espera i abnegació, és molt colpidora.

"No som sinó viatgers quiets
en una andana, esperant l'últim tren,
condemnats a oblidar l'espera,
o a morir en ella"

Un poema amb una estructura encisadora, unes paraules genialment ben lligades i un missatge molt ben descrit.
M'encanta com expresses aquesta sensació d'esperar sense sentit, oposant les paraules i re-dibuixant-ne el sentit... m'ha fet reviure sentiments passats :)

Enhorabona, et seguiré llegint!

ja t'ho he dit tot, no?

és genial... ets genial...

em matareu, entre tots...

petonss!


annna**