L'última paraula del món

Un relat de: Emelkin
El mar cau al parany d’arena,
una i mil voltes.
L’eternitat s’excita
i el sol cedeix
pel pes
d’hores
i cadenes.

Conec aquest gest,
és la ràfega de pors,
l’assaig indòmit
del nostre amor
perbocant a l’arena.

La teva trèmula veu
esquivant temences
i la fortor del vòmit
i dels records.

Caiem dins el parany d’absències.
El vespre ens ennuega
esquivant la metralla
dels mots violetes.

Res és capaç d’aturar
la feréstega inèrcia
que engrana tempestes
d’arena i paranys.
-L’eternitat s’oxida.-
L’última paraula del món
sempre deixa
la sentida metàl·lica de la solitud
als llavis.

-rinxolant el silenci,
esquitllant enigmes,
llimant el contorn
de la memòria.-

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: