Cercador
Teràpia i morositat.
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Esmentant el pecat però no el pecador, vejam alguns exemples actuals de morositat: per presentar un o dos nanorelats a concurs, en el NanoRepte 1105 s'han donat 19 dies; per presentar un o dos minipoemes haiku o tanka a concurs, en el NipoRepte 414 se n'han donat 10; per publicar els comentaris i proclamar el guanyador del RepteClàssic DCCCI s'han trigat 8 dies, i per presentar un poema al ReptePoèticVisual se n'han donat 13. A parer meu tots pequen d'un excés de generositat, però els que s'enduen la palma són el NanoRepte 1105, amb 19 dies de termini, i el RepteClàssic DCCCI on, havent-se presentat els cinc concursant escalonadament al llarg dels primers 7 dies dels 10 establerts, res no justificava haver trigat 8 dies a resoldre la competició.
Sembla que el text precedent no és prou "literari", així que hi afegiré un epíleg que compleixi aquest requisit:
Haig de fer-vos una confessió: els NanoReptes, o més exactament l'obligació, auto imposada fa dos anys i mig, de participar-hi amb dos nanorelats i escriure'n divuit més —nanorelats aquests que després anomenaria nanoacudits i finalment nanoocurrències—, s'ha convertit per a mi en una pràctica adictiva. Una pràctica adictiva que espero amb candeletes perquè em posa a cent, mentre hi treballo, com si fos una esnifada de cocaïna.
I amb l'esmentat NanoRepte 1105 ho tinc malament. No havent-n'hi prou amb els 19 dies de termini, ara succeeix el que acostuma a passar quan el temps es dilapida així: que els participants se n'han acabat oblidant i, tot i haver-nos-en presentat només quatre, el torn de votacions corre el perill d'eternitzar-se perquè el primer dia sols vaig votar jo, el segon dia un altre concursant i ha passat un tercer dia sense que els altres dos hagin donat senyals de vida.
He començat el relat parlant de teràpia ocupacional, perquè no em trobo en la mateixa situació de molts companys de RC que ambicionen fer-se un nom en el món de les lletres i albiren la possibilitat que algun editor els publiqui la primera novel·la, no. La meva ambició és molt més modesta: junt amb els clubs de lectura en català i en castellà; amb la tertúlies cinematogràfiques setmanals, presencial i en línia; amb les meves dèries matemàtiques; amb el meu dinar i sobretaula dels divendres; amb les meves anades i tornades a Barcelona i amb la meva activitat a RC, es tracta de no deixar ni un minut obert a la nostàlgia, a la sensació que el final no pot trigar molts anys més, a la consciència de la meva paorosa solitud.
Així que provaré de prendre-m'ho amb calma. Però no sé quants dies més podré esperar. No sé quants dies més. No sé quants més. No ho sé.
Comentaris
-
Aclariment:[Ofensiu]Joan Colom | 27-04-2025
Potser entendreu millor aquest nyap de relat si us explico que inicialment es limitava a la primera part. En veure que no me'l publicaven, i pensant que el motiu podia ser la crítica a alguns convocants dels reptes del Fòrum, em vaig adreçar als validadors de RC, obtenint com a resposta que la majoria dels meus relats, i aquest en particular, eren "poc literaris". Va ser llavors quan se'm va ocórrer escriure un epíleg "ben literari" i, com que sabia que els textos dramàtics són més ben valorats literàriament que els humorístics, vaig redactar una derivació de la primera meitat rigorosament autobiogràfica però defugint el distanciament irònic, com altres vegades, i carregant les tintes en el vessant autocompassiu.
Si aneu al Fòrum i entreu en la intervenció "Per a Relataires.Validadores, a propòsit d'un relat no publicat" (24/04/2025), entendreu millor com va anar tot. -
J.D. Vance[Ofensiu]SrGarcia | 26-04-2025
El vicepresident dels USA ha escrit una novel·la autobiografia “Hillbilly Elegy”, traduïda al català com “Una família americana”. Tracta sobre el Hillbilly, o rednecks, també anomenats amb el molt despectiu “White trash”. Presenta un panorama desolador: misèria, analfabetisme, violència, drogues, nens abandonats... El primer capítol es pot llegir de franc per Internet; ho he fet i m’ha agradat molt. Et dic tot això per a fer veire que la literatura sempre menteix; algú que coneix profundament aquesta realitat, com pot tenir una ideologia i una practica política que només pensa a beneficiar els rics?
Els concursos no m’interessen, però la part final del teu relat és molt dramàtica, molt literària, potser mentidera en el sentit que he dit abans. La autoelegia és un tema més propi de la poesia, que sempre dius que no entens, que del assaig en prosa.
Cada vegada escrius millor els nano relats i, a més, escrius poesies a l’estil japonès. Només et puc dir que segueixis escrivint.
-
Esmenes:[Ofensiu]Joan Colom | 25-04-2025
No sé què pot haver passat. Així que he vist que el relat havia estat publicat, me l'he llegit i he trobat tres deficiències ortogràfiques que estava segur que no hi eren, quan vaig copiar i enganxar l'esborrany. Ho he comprovat i, efectivament, a l'original no hi sortien. En fi, coses de la informàtica...
Anant al gra, on posa
"... més exactament l'obligació, auto imposada fa dos anys i mig... s'ha convertit per a mi en una pràctica adictiva. Una pràctica adictiva que espero amb candeletes..."
ha de posar
"... més exactament l'obligació, autoimposada fa dos anys i mig... s'ha convertit per a mi en una pràctica addictiva. Una pràctica addictiva que espero amb candeletes..."
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Habemus papam et mamam!
- Girar-se com un mitjó o com un guant?
- Dels ocellets a la inquietud.
- "Parenostre" (Manuel Huerga, 2025).
- Impressió, sol de tarda.
- Trenta nanoocurrències sobre GRAPA.
- Teràpia i morositat.
- Gossos.
- Comptant morts.
- Si Rnbonet m'ho confirma,
- Reflexions pasquals d'un descregut.
- Tal faràs, tal trobaràs.
- Costa amunt.
- Grafits del tercer origen.
- Vint nanoocurrències sobre CREU.