Tempus fugit

Ciutat en blanc i negre. Arriba al moll d’un port en penombra. Troba el vehicle darrere el magatzem, tal com estava acordat. Els suburbis li donen la benvinguda amb voreres gastades i aparadors amagats rere portals. Tot està desert, un silenci sepulcral tallat amb traç fi per un bus que entra a l’estació. A la llunyania llums de fanal es projecten a les façanes. Condueix amb la música d’un casset que mai ha sortit de la boca de l’aparell. Uns minuts després abandona el decadent vehicle amb les claus posades, a partir d’ara anirà a peu. Desembutxaca el tros de paper amb l’adreça gargotejada. Arriba a l’edifici. Entra per la porta del darrere, oculta entre contenidors amb restes de restaurant italià i qui sap si algun cadàver. Passadissos buits i sense pintar. Fluorescents que parpellegen. Un blanc i negre cada vegada més saturat. Puja per unes escales desballestades que han oblidat el tacte d’una escombra. Passes a la llunyania. El so i les imatges es descoordinen. Amb el record dels compassos que arrossegava el casset fa uns minuts percep una porta al final del passadís; és de fusta clivellada i un vidre glaçat amb grans lletres fosques. En prou feines està ajustada i deixa traspuar una imatge de l’interior. Darrere una taula de fusta massissa una silueta retallada pel contrallum d’una gran finestra. Un halo de fum condensa l’habitació. “Has vingut”, escup una veu greu. En entrar li llença un paquet que va a raure damunt d’uns pilons de fulls relligats amb cordills.
-M’envien a matar-te.
-Sí, el meu temps ha expirat.
A fora, un llamp anuncia una tempesta imminent. Desembolica amb parsimònia el paper d’estrassa. Mentre n’extreu un rellotge d’or, un calibre del nou treu el nas per la gavardina del nouvingut.
Es posa el rellotge i aixeca els ulls. Els trets de mig carregador el projecten cap a la finestra. Cau d'esquena escortat per les primeres gotes. Tres plantes i mitja vida resolent casos. Un rellotge sense busques. Ningú sabrà l’hora del crim.