Temptacions

Un dia qualsevol, abocat a la finestra, embadocat amb el pas intens de passejants, transeunts o simples ombres de persona. Cotxets plens de nens, mares atrafegades empenyent amb més resignació que voluntat, monstres enormes amb nens minúsculs. El transportista que no cedeix a la temptació d'allargar la mà dins el camió ple de caixes de begudes que li recomanen beure amb moderació. Crits, nervis, pressa. Angoixa, desesperació silent, cares mentideres, cares inusualment felices. Trobades casuals entre veïns que eviten trobar-se al carrer, l'escala, l'ascensor. Desconeguts. Por.

Temptacions. Insatisfaccions. Rebel·lia casolana reprimida pels mateixos oprimits que es rebelen tan sols dins ells mateixos... què els va portar, fa ja tant de temps, a triar la vida que porten? què els va empènyer o per què es van empènyer a si mateixos a convertir la vida en allò.

Ja fa temps, al carrer Pelayo de Barcelona una imatge em va colpir. Era una escena usual, que normalment passa desapercebuda. Potser jo aquell dia estava més perceptiu que de costum , més empàtic -tot i que els que coneixen el carrer Pelayo un dissabte a la tarda saben que convida a l'antipatía. Del doll incessant de gent que entrava de les botigues o en sortia, o s'apressava sense presses en anar a munt i a vall vaig entreveure primer, per acostar-m'hi després, un moment de desesperació alièna i alienant. La familia nuclear es composa de pare, mare i nens, en xifra indeterminada. La familia de la que parlo acomplía tots els requisits, incloent tres marrecs d'entre 2 i 6 anys que evidentment no callaven. Per la raó que fos, els seus pares tampoc tenien cap intenció de silenciar-los.

Ella. Uns trentallargs o trentacurts massacrats. En tot cas, es notava que la perruqueria no era cosa de freqüentar els dissabtes i qui sap quan feia que no la trepitjava. No anava despentinada, però el tall era senzill i curt, capaç de ser ordenat amb un cop de raspall. La manera de vestir, sens dubte còmoda, deixava entreveure cert tansemenfotisme... compte, no deixadesa, sino més aviat el convenciment que dóna l'experiència que, es posés el que es posés, el món no canviaría. El seu món. Allò que l'envoltava.

Ells, els nens. No recordo si eren dos nens i una nena o dos nenes i un nen. En tot cas, el cotxet era habitat per un petit monstre femení que no deixava de plorar, de marranejar, de demanar sense verb i sense llàgrima -això em va sorprendre- qui sap quins capricis. O tan sols un xic d'atenció. O tan sols exercir de nena mimada de la casa, que al cap i a la fi és el paper que han de fer els nens quan son els més petits de casa. Agafada o més aviat arrossegada de la mà de sa mare una criatura d'uns 4 anys no deixava d'assenyalar amb el dit tot allò que veia, mentre el seu monòleg monotemàtic demanava coses, coses, coses, coses, coses... el braç de la mare aviat patiría algun trencament fibrilar, un dislocament de canell o alguna altra dolència que permetría a la familia gaudir de dues o tres hores, com a mínim, en un centre d'atenció primària. El gran de la família, d'uns 6 anys, anava deixat de la ma de sa mare i possiblement deixat també de la mà de Déu. Era mut i possiblement sord, ja que avançava tímid i jo diría que a tantines entre tota aquella massa, protegit tan sols per la presència física dels seus pares... la única cosa que li vaig sentir dir algunes vegades durant el poc temps que em vaig quedar observant va ser "papa", sense molt convenciment o amb l'únic convenciment que no el sentiría ningú, ni tan sols el Sant Pare en la seva comunió amb els fidels.

Ell. Si ell, el que duia els pantalons, el que sens dubte era el cap de familia. No hi era. La seva presència física era manifesta, la seva corpulència, treballada amb altes dosis de cuina casolana combinada amb fast-food i rematada amb aquella expressió castellana que anuncía café-copa-puro avançava sense obstacles. La seva aparença sí que era la d'aquell a qui tan se li enfot com vagi. No perquè cregui que el món no canviarà per vestir-se bé... no, més aviat perquè sap que el més segur és que el món, el seu món, no canviarà encara que ell es limiti a ordenar-lo segons el seu caprici, gust, i deixadesa. Pero sobretot, a controlar-lo. A exercir l'autoritat. Autoritat representada pel telèfon mòbil amb el que en aquells moments mirava de parlar amb no importa qui sobre no importa què. No hi era. Ja no hi era. Quan feia que no hi era?

Cares. Gestos. Ganyotes. Rictus. La d'ella, tot un poema tràgic, anunciava el final etern de les forces, l'assumpció de dur una pesada càrrega... la de saber-se no mare, sino truja de tres garrins als quals havia d'alimentar incessantment no tan sols del menjar de confiança i qualitat que la caixa tonta ens recomana... no, a més, els hi havia de comprar tot el que el pare autoritzés a comprar. Joguines? Pleisteixons? viatges a Port Desventura? Tot allò que no es podia ficar a la boca ho comprava la mare tan sols amb l'autorització del pare. Tot allò que es ficava a la boca ho comprava la mare, sense l'autorització ni l'ajuda del pare.

Sempre m'han meravellat escenes com aquesta. De fet, una de les meves distraccions habituals és seure a la terrassa d'un bar i, mentre faig un cafè anar fullejant el diari. De tant en tant la meva vista es perd pel que m'envolta. De primer de forma negligent, sense parar gaire atenció a res. Miro primer de tot el cel, el dia que fa, com la claror banya les façanes, la llum del sol filtrada pels arbres... miro de gaudir de tot com un tot, un tot on la veu de la gent, el seu moviment, la temperatura, l'entorn físic em transmeti la manera de ser jo mateix allà enmig, amb vocació de comprendre serènament el que hi passa. Aviat la meva vista es fixa en quelcom que em crida l'atenció perquè sí... el moviment concret d'una branca i com les fulles dancen amb la llum de la mà del vent... el moviment suggerent de la cambrera que serveix les taules... certa peça de vestir d'aquell xicot o l'escombriaire que mira de torejar la petita pila de fulles seques que ha recollit amb les seves arts de bruixeria. No sé per què però mica en mica m'acabo fixant en una escena. A partir d'aquest punt la simple contemplació de la realitat matèrica que en mi tan sols genera simples judicis de qualitat estètica, va derivant en la voluntat de comprendre què passa, no tan sols al meu voltant sino també a la ment dels seus protagonistes... encara que per a mi siguin simples actors d'una trama interpretada per ells de forma involuntària per als meus ulls.
A vegades passa que aquestes escenes les percebo anant pel carrer, com és el cas que explicava. No puc evitar en cap dels casos mirar de ficar-me al cap de la gent, mirar de saber què pensen no tan sols en aquell moment, sino tota una currúa de coses sobre la seva vida.

No sempre és agradable i en un cas com el del carrer Pelayo no va ser-ho... miro d'imaginar-me la trajectòria vital possible desde l'inici de la rel·lació dels que ara viuen d'esquena l'un de l'alre. Em poso a la seva pell, vivint la coneixença i l'exploració palpitant de múltiples mons possibles, la incertesa de saber qui és cadascú, com recollien les paraules de l'altre destilant-les com la rosada cau damunt les fulles dels arbres a l'alba. Com es consolidava tot i mica en mica s'assumien compromisos, primer lliurement, després dictats per les circumstàncies, fins arribar un moment en que es decidiren a crear ells mateixos les circumstàncies que els impliquéssin en compromisos. Se'm fa difícil imaginar, suposo que per manca de vida i experiència, quin és el punt d'inflexió en el que aquella dona en un temps encisadora es convertí en una bruixa a ulls d'ell, en quin moment el princep blau que ell representava es convertí en el senyor tirànic d'un llogarret feudal... i en quin moment, donada la curta edat de la mainada, quan tot ja era força degradat, van decidir portar innocents alienats a aquest món.

És evident que tots ens equivoquem... és evident que tots en algun moment mirem enrera pensant que els encerts de llavors son els errors del present. Menys freqüentment els errors del passat es transmuten en encerts... o aquesta és la sensació que tenim. Jo sempre havia cregut que caminant per aquest mon trobaven milers de persones amb qui interactuar, establir-hi una relació laboral, de servitud, de coneixença, d'amistat, d'amor, de sexe... Més enllà de la família que ja vé incorporada amb la vida. Quan vaig veure aquesta escena feia poc que havia descobert que no eren tan sols mons possibles... que les persones també podien ser miratges de felicitat.

Deu fer uns dos anys i escaig. Ella es deia Ariadna. Suposo que encara es diu així, però la seva desaparició de la meva vida fa que jo a ella, inclòs el seu nom, la recordi en passat. És una de les dones de les que m'he enamorat... no m'he enamorat moltes vegades o, millor dit, com més gran em faig hi ha menys dones de les que m'he enamorat. Potser perque aprenc a filtrar millor els sentiments, potser perque l'experiència ajuda a jutjar, potser perque cada vegada m'he enamorat millor... no ho sé, pero si amb 22 anys m'havia enamorat 4 o 5 vegades ara, amb 28, amb prou feines en podria comptar una o potser dues. Després de coleccionar un bon munt de carbasses i algunes relacions escadusseres de diversa magnitud, començo a pensar que no s'està enamorat fins que ja s'està en parella. Que la passió serveix per ajuntar-se pero que, ay! l'amor arriba amb l'experiència de la imperfecció de l'altre. És clar que hi ha coses que em desmenteixen aquesta idea... la primera, la meva por als miratges de felicitat.

Qui era l‘Ariadna? L'Ariadna era Ella. Ella. Tan sols Ella. El fort vent que una tarda de divendres, una nit de dilluns i un dinar no recordo de quin dia, es va endur tota la meva població sentimental anterior. Els va deportar a tots a un camp de concentració a la Sibèria de la meva memòria. Per casualitat ens vam conèixer una tarda al bar de prop de l'escola de disseny on estudiavem els dos.
A taula hi havia amics comuns i ella. Jo arribava amb temps de fer un cafè. Em vaig asseure i després de demanar no recordo què -segurament un cafè amb llet, fa anys que demano gairebé sempre el mateix en un bar- la majoria dels presents es va aixecar i van marxar a classe. La majoria menys ella. No ens coneixíem però vam començar a xerrar. Ella entrava un xic més tard i jo podia entrar quan volía, ja que era dins un grup d'investigació per al Ministeri d'Industria... que pot sonar molt bé però era una patxanga. Vam xerrar. Ens vam conèixer. No ens en vam adonar i, si jo havia arribat a quarts de quatre, ja eren dos quarts de set tocades. Ens vam mirar i no va fer falta dir que el temps havia volat, havia passat pels nostres llavis, les nostres paraules, les tasses de cafè i el dring metàlic de les culleretes com una exhalació. A mi em va quedar un somriure als llavis i la constància que en aquest mon hi ha gent que val la pena conèixer. Dilluns al vespre tots dos estavem citats a una reunió d'estudiants sel·leccionats -no cal dir que era una altra patxanga- convocats per parlar d'un ambiciós projecte d'intercanvi. La reunió va durar un quart d'hora ja que a tothom li va semblar molt bé que la direcció ja ho hagués decidit tot menys el nom. Una noia en va proposar un de força arregladet i pretenciós i ningú s'hi va oposar, en franca declaració implícita que cap dels presents volia perdre més temps. En sortir i mentre baixavem les escales vam intercanviar algunes opinions. Vam riure una mica i finalment em vaig adonar que no sabia com es deia. Haviem xerrat més de dues hores i no sabia com era el seu nom! Evidentment li vaig preguntar, no sense mostrar la meva inefable timidesa.

-Em dic Ariadna. Tu et dius Bernat oi...? Veus? Jo sí que he fet els deures.

El seu somriure era una invitació a un cafè. És fàcil impressionar-me o al menys llavors era més fàcil que ara. "Jo sí que he fet els deures". Amb timidesa i amb una dosi prou intensa de tartamudesa li vaig dir si volia fer un cafè. Sí. Gràcies a ella i a aquella nit conec un dels locals que més m'estimo, un local pel qual han passat dues dones que ho han significat tot per a mi. Jazz i clàssics del Rock. Blues i peces alternatives no gaire sortides de tò. Llum bonica, ni molta ni poca. Gent parlant, parelles, grupets. Ella i jo. Una taula per la qual durant quatre hores van passar cafès, cerveses, cerveses, cerveses... i una fiblada que es va instalar al meu cor. Van passar tots els temes que ens interessaven, vam solucionar el mon tres o quatre vegades, ens vam confessar les nostres predileccions literàries... vaig comprar un bitllet de loteria per l'amor. No em va tocar. Va ser poc després de coneixe-la. Un dia em va dir, amb llagrimes als ulls:

-Quan et vaig conèixer feia quatre mesos que estava enamorada d'ell... si pogués haver-te conegut quatre mesos abans...

Jo també vaig acabar plorant. Potser tots dos sentiem el mateix, o no. Ella li deia romanticisme. Potser si. Tres anys més tard i hores, dies, dinars i sopars de fer de mocador per part meva, ella el va deixar. Va deixar la seva violència verbal, la seva cocaïna, el seu alcoholisme i la seva dependència econòmica. Va deixar la seva lluita personal, allò que havia convertit la seva vida en un espai tancat de reclusió on tan sols ell tenia dret a viure. Durant tres anys ens vam veure poc. El dia que em va dir que l'havia deixat per poc no preparo una desfilada com la del dia de la Victòria Aliada el 1945. No era la meva victòria, era la seva. Per a mi era un alliberament saber que al menys deixaria de patir... i que ara seria jo qui patiría. Perque si durant tres anys vaig saber mantenir el paper d'amic-mocador, ara les circumstàncies deixaven al descobert la realitat. Ja podía jo haver sortit amb una noia durant aquell temps. Ja podía haver reflexionat moltíssim sobre la conveniència de continuar veient-la, de continuar sentint el seu drama, d'escoltar la seva última esperança que ell canviés per enèsima vegada. Ella em dia:

-Ets l'única persona en qui puc confiar.

Jo m'ho creia. Ara em faig creus de com fa cert temps se'm podia manipular amb tanta facilitat. Vam trigar en quedar. I ho vam fer tan sols per saber que ara, ella, era amb un altre. I que aquest altre a més de cocaïnòman era expresidiari. El meu front es va il·luminar amb un cartell de neó de colors llampants que deia "IDIOTA". El reflex del cartell enlluernava el meu cervell que havia fet les maletes i se n'havia anat a Tombuctú deixant un cartellet on deia que no tornaría. Quan tot i així el meu cervell va tornar jo ja era a casa amb la mateixa cara d'idiota. Van passar els dies i setmanes fins que al cap d'un parell de mesos vaig trucar-la. Em va parlar inusualment alegre, vaig anar a casa seva a sopar i mentre jo cuinava ella estava inusualment solícita i carinyosa amb mi. Ja a taula ella era inusualment encantadora. Al sofà vam prendre unes copes, vam fumar un porret de xocolata... i ens vam fer un petó.

Qui no ha estat enamorat tant de temps sense ser correspost segurament no pot imaginar-se que és fer-li un petó a la persona per qui el seu amor s'ha atrinxerat durant tres anys. L'amor de trinxera s'omple de fang, del so de les explosions, de la propia guerra civil interna que malda per desterrar-lo per una banda i s'hi aferra com l'última gota de vida per l'altra. L'ànima sembla Verdum en el punt àlgid de la batalla i les pròpies baixes -tan sols n'hi ha de pròpies- es compten per milers.

Un petó. Un altre petó. Una mirada mútua d'incredulitat, de saber que allò està passant. El vertígen de saber que els dos sabem què passa i què passarà. Abraçades, carícies, el descobriment dels llavis durant tan de temps desitjats, el descobriment delerós del seu cos tant de temps proper i llunyà... els dits que freguen el cel i compren el bitllet d'anada al paradís, sense tornada si us plau. La sensació d'estar matant els tres ultims anys de la meva vida, i estar-los matant a consciència. La roba, tota la roba a terra. Les emocions i tot el plaer damunt del sofà.

-No... no pot ser.

Aquelles llàgrimes jo ja les coneixia. Les havia vist durant tres anys. Però ara tampoc em pertanyien, pertanyien als fantasmes d'aquells tres anys que, contraatacant, havien vençut. Ens havien vençut.

-Bernat no puc... ho has d'entendre.

I ho vaig entendre. Vaig assistir nu i incrèdul a la seva explicació, explicació que jo no vaig demanar. Jo no havia demanat ser perfecte, no havia demanat que ella em posés en un pedestal que em convertía en inaccessible, no havia demanat ser el patró a partir del qual ella buscaría els homes a partir d'aquell moment. Jo no havia demanat renunciar a ella a canvi de la meva divinització.

-Ho has d'entendre... tu per a mi ets perfecte... jo et vull així de perfecte a la meva vida, si demà ens llevem plegats s'haurà acabat tot... S'haurà acabat la nostra amistat... Tu estàs enamorat de mi i jo no vull enamorar-me de tu... i m'enamoraría de tu si fem l'amor.

I ho vaig entendre. Vaig decidir abandonar aquell escenari patètic. Vaig decidir abandonar les seves llàgrimes tot i oferir-me a quedar-me dormint al sofà perquè ella no es quedés sola amb si mateixa, indefensa. No, no soc cap heroi. Més aviat vaig ser encara més imbècil, més babau. Més feble. Poc després la nostra amistat es perdía.

Havia pogut gaudir durant uns moments de la mateixa persona que havia conegut tres anys abans, la mateixa persona viva, inquieta, fugaç, sagaç, enjogassada... fins que l'ombra en la que poc a poc s'havia convertit sense que jo me n'adonés, la mateixa ombra de si mateixa que havia matat la vida al seus ulls, va tornar. I jo no vaig poder amb tanta foscor. Fa dos anys i escaig que no la veig... bé, fa més de cinc anys. Ella va desaparèixer molt abans del dia que vaig fregar el cel amb els dits. Va desaparèixer quan el nostre món possible es va convertir en un miratge de felicitat, el miratge en el que jo m'havia perdut. El miratge en el que ella s'havia ensorrat durant tres anys d'alcohol, cocaïna, i violència.

Vaig recordar això després de veure aquell matrimoni al carrer Pelayo. Havien tingut ells el principi d'un mon possible o s'havien deixat endur per un miratge de felicitat? La temptació de caure dins el miratge és molt forta... perquè el miratge tan sols ens deixa veure la felicitat. Els mons possibles, en canvi, obren la finestra a una realitat polièdrica, on ja se sap de bon principi que no tot son flors i violes, que l'amor neix de clarobscurs que defineixen un gran gris. Que hi ha dies bons i dolents, gelosia, afecte, reconciliacions i el cel a fregar del dits. Però ni el cel, ni els princeps blaus ni la perfecció existeixen si no és dins dels miratges de felicitat.

Continúo explorant mons possibles.

Barcelona, 28 d'Octubre de 2003, Està plovent.