TEMPORADA DE BOLETS

TEMPORADA DE BOLETS

Cerimoniosament sortí del cotxe. Estirà cames i braços i mirà, donant voltes sobre si mateix, l’entorn. Satisfet tragué la cistella amb el menjar, llescà un tros de pa que fregà amb tomàquet, oli i sal, escapçà la botifarra i tot plegat ho posà dins d’un dels cistells grossos. Es penjà la bota del vi, fermà el cotxe més per costum que per precaució, i agafant els cistells un per braç, emprengué la marxa cap al fons de la plana on es veia una llunyania difosa trencada pel començament d’un rost. En arribar al vorell descobrí quelcom impressionant: els cingles de Can Aguilera.

-En Robert us saluda!...
El crit no tingué el ressò esperat, però feu fugir esverats als puputs poc acostumats a sorolls estrafolaris.
-Per on començo?...

Restà una estona reflexionant mentre guaitava encisat el panorama. No sabia el perquè, però semblava que una força estranya el volia empenya costa avall. Començà a baixar zigzaguejant. Mentre ho feia no treia l’esguard de la pinassa ni de la molsa brillant i recaragolada. No havia fet quatre passes que descobrí una rotllana de pebrassos i uns pams més enllà una de peus de rata...
-Ai pobrets! Ja comencen els parents pobres a treure el nas...
Feu la intenció d’agafar-els. Somrigué.
-Calma’t, Robert... no t’esveris. Per què anar carregat de baixada?...
-Ja els colliré quan torni.
Avançà decidit de no mirar més als costats. Primer esbrinaria el terreny i un cop situat decidiria la forma de treballar-lo.

Emprengué novament el camí. Portava un parell d’hores per aquells indrets pujant i baixant vessants, memoritzant obagues i clarianes, fent-se un plànol a la memòria. Sentí una remor d’aigua. Guiant-se per la cantarella trobà, dessota un petit marge, una font. Amb ambdues mans agafà l’aigua i se la tirà amb fruïció pel rostre i el cap.
Sense, eixugar-se, gaudint la refrescada, s’assegué al costat del rieró que allà naixia, tragué l’entrepà que ell mateix es guarní, i, esbatussant-s’hi se l’engolí de cop.

Tenia localitzades més de vint rovelloneres amb menys de dues hores. Passant les mans pel clatell s’assegué endarrere, recolzat al petit marge i estirà les cames. Mirà arbres amunt fins topar amb un cel lluent i net. El contemplà una estona. Girà el cap. Veié a mà un matoll de romaní. N’arrancà un brot i se’l ficà a la boca...
Tornà a posar les mans al clatell i tornà mirar amunt. Potser el vi que engolí assedegadament, potser la fressa de l’aigua, la remor dels pins, la boirina dels insectes, tots aquests potser, sense saber exactament quin, varen fer tancar els ulls, sense presa, un profund son embolcallà els seus desitjos, enlairant-lo a un món de ple de rovellons vermells, ataronjats, blavosos, que el saludaven cerimoniosament i feien unes grans rotllanes saltironant al compàs d’unes sardanes desconegudes i suaus.

Una remor llunyana el despertà. Obrí els ulls esparverat. Un cel negre de tempesta, li feia de teulada...
-Cony! M’agafarà l’aiguat! Oh, i estic lluny del cotxe... no hi arribaré per més que m’hi afanyi...
En Robert era home de decisions ràpides i bregat a la muntanya. Intuïa que per allà hi tenia que haver-hi alguna cova, un lloc on aixoplugar-se. Els cingles haurien d’ésser prolífers en aquesta mena d’amagatalls. D’una embranzida s’aixecà i començà a seguir el torrentol, mirant a tort i a dret cercant una cavitat.
L’aigua s’enfonsava en un saltant, desapareixent. En Robert s’aturà contrariat. Estava davant d’un cingle ampli i circular. Al mig, una vall protegida on hi torrejava una roca i en el cim, una ermita.
-Hi tinc que arribar abans que comenci la tempesta...

La nuvolada era cada cop més negra i la boirada s’apropava amenaçant. La fosca s’arrapava a totes les formes. Baixà el cingle com pogué, grimpant d’un cantó a l’altre. En arribar al peu de l’estranya forma cercà amb desesper un viarany que el portés al cim mentre un llamp encaixava la penombra i el tro rebotava contra el rocam i s’enlairava com un clam immens i magnífic de joia i de paüra. L’aigua, però, encara no queia. Era com si donés temps al Robert d’arribar a l’ermita que ferma, desafiant, impertorbable, l’aguaitava. Esgotat per l’esforç arribà al cim, intuint, més que veient, el disbarat d’aigua que s’havia deixat anar just en espitxar la porta vella i doble de l’ermita amb un cop sec i fort. Un llamp darrere l’altre pinzellava, destenyint colors, enlluernant i petrificant de por a tots els animalons de la cinglera. L’aigua queia a galledes com a malls gegants, descomunals, retrunyint amb una disbauxa de sorolls inimaginables. En Robert es llençà a terra, tocant la paret del fons. Bocaterrós es tapà les orelles ambdues mans, es premé les barres i aclucà els ulls.
Mai, en quasi seixanta anys al damunt, s’havia topat amb res semblant. Tremolava.
-Collons, quin acolloniment!...

La tempesta anava en augment. Hom podria confondre la nit i el dia. La claredat era tan forta i els llamps tan seguits que no deixaven lloc a la tenebra. Una llum estranya aplanava les formes. En Robert s’anava encongint, arrupint-se, encastant-se contra la paret de pedra.
Obrí els ulls. L’estança era un rectangle amb una sola entrada d’on hi penjava, mig desgavellada, una porta bategant constantment, com aquelles pel·lícules de por que tant esgarrifen a la dona. Què estaria fent la Teresa ara?...
-Poc es deu imaginar l’acollonit que estic!...
A través del porto mig enderrocat s’hi dibuixaven les cingleres enterbolides per l’espessa cortina d’aigua.
A poc a poc els llamps anaren minvant i els trons tombejaven lluny. L’aigua, tot i caient a dojo, anava perdent força.

Desprès de qui sap el temps semblava que tornava a lloc. En Robert començà a respirar més tranquil. Que de tant en tant un llamp il·luminés la cambra o un tro acompanyés la fressa de la gotellada era el que hom podia considerar normal.
S’aixecà pausadament, entumit. Palpant la paret amb una mà s’apropà a la porta i es quedà al mig de la llinda. Tancà les parpelles amb la intenció d’empresonar la llum i mirar a través de l’aigua. Res, negra nit. S’entornà al fons de la cambra contant les passes:
-Una, dues? Tres, quatre, cinc, sis, set i vuit. A veure l’amplada... una, dues, tres, quatre...
Un llamp posà claror. Descobrí dos finestrons a quasi dos metres d’alçada. Als peus hi notà flonjor. S’havia asserenat. Remugà. En no esser fumador no duia mai encenedor ni llumins. Ara li hagués servit.
-Millor jec per aquí. Més segur no puc estar enlloc...

En Robert sempre parlava en veu alta quan estava sol. Li semblava que ho estava menys:
-Bé, demà serà un altre dia... quina hora deu ser?... Tinc gana... S’assegué i endinsà les mans. Allò no era terra, allò era mig metre de pols acumulada anys i anys.
-Serà possible que mai ningú hagi pujat per aquí?
A palpentes. Genolls a terra. Avançà com cercant alguna cosa. A tot l’espai el mateix.
-Bé, almenys dormiré tou...

Es tragué el jersei i l’estirà com a coixinera sobre un piló de pols que havia ajuntat i reclinant-hi el cap aclucà els ulls besant la son que, de puntetes, havia entrat a la cambra donant la mà al xiu-xiu hipnòtic de la pluja que anava caient a fora. Dins del seu somni li semblà sentir un gemec. Obrí els ulls i de reüll seguí la cambra, trepant la foscor. Escoltà amb atenció. Res. Donà mitja volta i tancà els ulls. Novament, però, el gemec.
-Ai cony!...

És mig adreçà i escorcollà l’estança amb les orelles afilades. Res.
Esperà una llarga estona aguantant el respir per no confondre els sorolls. Els cinc sentits tractaven d’esbrinar aquell so que li semblava haver escoltat amb tanta claredat. Res. Es tornà a jeure.
Amb els ulls oberts, però. I l’esguard fix al portal que sols es distingia per una suau diferència de tenuïtats. El gemec sonà ara més fort, però no era dins de la cambra. El cor li bategà fort. Sense fer cap mena de remor, a quatre grapes, avançà cap a la porta i sota la llinda s’aturà a escoltar. Res. Restà estona escorcollant inútilment l’entorn. Quan anava de recules, cap a lloc, el gemec es repetí. Més llarg. Més punyent. Però no era a fora, sortia de dins l’habitacle. En Robert s’esgarrifà novament...
-Ai collons!...

Novament silenci. Per primer cop s’adonà que la natura, tota, havia canviat. Ni un bri de pluja ni un sospir de vent donaven un toc de vida al petit món que embolcallava. I el gemec ressonà novament, ara més fort, més clar.
En Robert no tingué el més mínim dubte: el gemec venia del cantó esquerra de la cel·la. S’hi apropà emparat pel silenci de les seves petjades damunt la pols, flonja i morta.
El gemec ara era més llarg i penetrant.
-Això ve d’aquí dessota...
Començà a esgarrapar el terra amb molta cura. Les tremoloses mans palparen una fusta. Apartà la pols. Topà amb una anella:
-Una trapa!
Escoltà apropant-hi l’orella. Sentí dues menes de gemecs, un de suau i l’altre ronc. Eren uns gemecs estranys, però. Gemecs amb barreja de tristor i de delit. Gemecs com d’ànima...
-Si les animes gemeguessin ho farien així –pensà-...

Aixecà la portella tant a poc a poc com pogué, tenint cura de no fer fressa. Quan la trapa fou totalment alçada la recolzà contra la paret i respirant profundament s’eixugà la suor que li amarava la cara.
Els gemecs eren constants i cada cop més frenètics. Es distingien l’un de l’altre amb claredat. En Robert temptejà el forat. Era profund. Bocaterrós s’hi endinsà amb cautela. Tocà un graó. Seguí baixant. Un altre i un altre...
-Una escala...
Es redreçà i penjant les cames anà baixant a poc a poc mentre amb les mans s’arrapava a les parets. Aviat se n’adonà que era una escala de cargol. A mida que s’esmunyia avall l’ambient viciat s’anava omplint de sorolls, de vida. Si, sorolls i vida estranya, però...

En Robert respirava amb la boca molt oberta evitant sorolls. Després d’un parell de revolts, l’escala acabà de sobte. Perplex temptejà primer amb un peu, després amb l’altre. Era com un replà petit. L’escala continuava, però, recta. S’assegué al replà i assegut a terra l’anà baixant a la gatzoneta.
Els sorolls eren clars, mal que distants. Sorolls de cruixir de fustes i de parella estimant-se, posseint-se, amb angoixa i desesper al mig d’unes tenebres abraçades per un aire viciat però fresc i humit, llefiscós.
Després de baixar tres graons l’escala finia. Temptejà en totes direccions allargant el màxim les cames i no topant amb res. Alçat, començà a caminar amb el braç esquerra recolzat a la paret i el dret estirat, amb la mà palpejant l’aire. Sobtadament xocà amb quelcom dur, com de fusta. Ho resseguí. No hi havia dubte, un armari. Estret, alt, amb una sola porta. Un armari o un... taüt?

L’esgarrifança se li enclastà a la columna i es quedà paralitzat al costat mateix d’aquella mena de caixó que, sense intenció, aferrat al que deuria ser la porta, va fer bellugar produint un xerric inesperat.
Els gemecs pararen en sec. Contingué el respir i amb els ulls desorbitats tractà inútilment de trepar la fosca tan o més punyent que aquell silenci sobtat.

Tot d’una una claror forta entrà per dues rodones que quasi tocaven el sostre i junt amb la claror espetegà un tro que ho feu tremolar tot. El llamp durà segons però al Robert li quedà la fotografiada, a la memòria i per sempre, l’escena: Una dona vella, nua, seca, de cabells blancs i llargs, esvalotats, tremendament esvalotats, restava inclinada amb els pits, com penjolls estrets, rebotant-li una i altra vegada damunt la taula corcada on hi recolzava amb els avantbraços i les cames eixarrancades. Darrera d’ella, enclastat, un vell també sec, escanyolit, vestit de frare i amb l’hàbit arremangat més amunt de la cintura la penetrava furiosament una i altra vegada...

Al coincident xerric de l’armari amb el llamp feu que els dos vells giressin a l’hora el cap vers en Robert. En les conques dels dos suraven uns ulls sense parpelles. La blancor de la llum accentuà la grogor de les seves pells, eixutes, resseques i enfonsades. Les dents els hi ressortien com si no tinguessin llavis.
El tro fou més llarg que el resplendor. En Robert aprofità el terrabastall per ficar-se dins l’armari i fermar la porta.
Foscor. Silenci.
En Robert aclucà els ulls i panteixà amb la boca badada i seca...
Li semblà que la porta de l’armari on s’amagava s’obria. A poc a poc. Molt a poc a poc. La gola li quedà seca del tot i els polses li espetegaven dins les orelles produint-li un dolor agut. Que es movia l’armari, li semblà. Sols li semblà, perquè els gemecs començaren de nou, junt amb els sospirs i amb la indefinició d’uns sorolls somorts.
-No m’han vist...

Una altra tempesta s’apropava.
Un reguitzell de llamps enlluernava la tètrica cambra i un embat de forces feien tremolar les fustes de l’amagatall des d’on en Robert guaitava, al través de les escletxes, petrificat, la sinistra escena d’amor que es desencadenava al seu front acaronada per pinzellades intermitents de llum plana, pel brogit de la tempesta i pels udols dels dos éssers esgarrapant un orgasme llunyà. Era esgarrifós, espaordidor...
Els cabells de la vella llançaven tics de figures, semblants escurçons embogits, al moviment sotragat de cada batzegada, de cada embranzida del frare, mentre de la seva gola sortien bramuls que es barrejaven amb els de l’home, poderosos i desgavellats, inacabables. Un crit esquerdat i llarg sobresortí a l’aterridor espetec dels trons i l’home caigué exhaust damunt la vella que amb desesper frenètic movia gemegant els tètrics malucs amunt, avall, als costats...

La vella no parava amb el seu neguitós moviment de cos i de cap, ni deixava la mena de xiscles prims, llargs i rovellats, ni àdhuc quan l’home se’n separà, Els crits histèrics eriçaven el neguit i el desesper ronc per part de l’home que rebotava contra el batec dels seus polses.
El frare s’atansà a un racó de la cel·la i amb fermesa agafà una destral, l’enlairà per damunt del seu cap i apropant-se a la dona d’un cop sec li retrinxà la testa que, rodolant per sobre la taula caigué a terra, brandà uns instants en les rajoles i giravoltà fins topar amb la porta del taüt que donava protecció al Robert, enclastat a la fusta, abraçat per la por...

El crani quedà amb els ulls enlaire i fixes a l’esquerda per on sobreeixint les esgarrifances.
El cos de la dona, desplomant-se, serpejà clavant les urpes al terra, vers l’armari, cercant el seu cap arrancat. Els ulls seguien mirant fixament l’escletxa. Irisats i tenyits per una sang viscosa, matussera i fosca, desorbitats, suplicaven explicacions, desembrolls, mentre el cap era agafat tremolosament i col·locat amb desesper sobre l’escapçat tronc. Afermà la testa amb una mà esquelètica i decidida durant l’arrossegada del cos empentejat per l’altre braç, fent de garfi, clavant-se al fang rònec de les rajoles, fins al peu de l’escala a la que s’emparrà frenèticament. Arribant al darrer graó un remolí xuclà la trapa i l’enclastà, fermant la sortida. La dona, delirant, premé una i altre vegada l’entrebanc a l’alliberament. El cap, aturat per l’altre mà, lliscà rodolant en ésser abandonat pel desesper de llevar la trapa, i parà, novament, davant l’escletxa del taüt amb l’esguard angoixat, suplicant i sempre rígid.

Un brot de líquid groguenc, filagarsós amb escuma morada, baixava per la comissura dels seus llavis quasi menjats per les encetades soporoses nafres on minúscules vermines hi tenien cau i apaivagaven la seva insaciable golafreria... El líquid lliscava a borbolls, besant la pell magre arrapada a l’os, que feia de barba, i deixava al terra una rotllana iridescent que es veié esmicolada en rompre’s per la mà seca i tremolosa d’esforç del cos que caigué estès, inert, al seu costat.

Mentre, un bram esfereïdor, salvatge, esclatà. En Robert veié, esparverat, al través de la badadura, com el cos del frare, entortolligat pel coll amb el cordó de l’hàbit, penjava d’una biga travessera. Convulsionant les extremitats se li esmunyiren les sandàlies que engolí la pols del terra.

I de sobte l’armari-taüt començà a bellugar-se com si unes mans terriblement fortes el volguessin esberlar. En Robert, arrapat a les parets, grinyolants, de fusta estellosa, rodolà a terra voltat del basardós so dels trons, dels xiscles del vent i de les paoroses esquitxades de llum d’un llamp esverat i ferm.
L’armari-taüt, amb l’impacte, s’esventrà dessota mateix del frare que balandrejava surant al mig de l’estança fent ganyotes grotesques amb la llengua negra i seca que li queia damunt la galta.
Un cobriment de cor i en Robert perdé els sentits. Es despertà quan un raig de sol, traspassant el forat rodó a prop del sostre, li pessigollejà les parpelles.
Obrí els ulls esverat i quedà corglaçat. Sobre d’ell, a mig metre, hi havia quelcom suspès. S’aixecà d’una embranzida i s’enclastà a la paret més propera. D’una biga penjava una carcassa amb l’hàbit, esfilagarsat de frare, i al terra un manyoc de cabells blancs i llargs, amagant alguna cosa, feien de catifa macabre. A prop, bocaterrós i braços allargassats, un esquelet sense cap tapava la seva nuesa amb teranyines.

En Robert aclucà els ulls tractant d’asserenar-se.
Mirà al voltant. Una taula rodona i corcada, quasi tocant el racó, apilava, curosament, quantitats indeterminades de pols. Les restes del que podia haver estat un armari o un taüt, amb la porta badada i els forrolls rovellats, jeia dessota el penjat.
Un parell de forats rodons, d’un pam d’ample, tocant el sostre, deixaven passar la claror. Oposats a la taula uns graons, un replà i una escala de cargol. Abans d’arribar-hi, un esquelet allargant uns braços, com cercant el tou de cabells tapant un secret des de qui sap el temps, empresonat per unes parets de roca ferma i una trapa caiguda per un cop de vent maquiavèl·lic. En Robert sabia que sota aquells cabells hi havia unes conques amb uns ulls de mirada fixa i s’esborronà.

Sense deixar la paret, encastat a ella, anà avançant vers l’escala a poc a poc, com amb por de reviure el contingut de la cambra o del malson. Quan topà amb el primer graó el temptejà amb el peu sense deixar de mirar al voltant on la llum s’omplia d’una polsim embafador i penetrant.
Es posà de recules i tractà de seguir amunt fins enganxar-se amb l’escala de cargol. Quan la topà cercà la barana i amb les mans humides d’angoixa si aferrà com un boig.
La llum s’havia fet lletosa i partia la cambra amb un biaix, deixant ombres per les parets, pels racons, per terra, i quan l’esquelet penjat es mogué lleugerament tocat per un vent absurd que entrà i sortí espantat pels forats arran de sostre, s’enfilà d’una revolada, i amb totes les seves forces petà contra la trapa que saltà esmicolada. Sortí amb els ulls desorbitats i plens de vida, d’alleujament, caminant lentament, ensopegant, cap a la porta plena de llum que semblava, pressentia, el volia engolir.

Sortia d’aquell malson que, soterrat, solcava els espais encapsats dessota l’ermita.
Una temença sobtada el decidí.
Tenia que baixar a la base d’aquella roca que, dreçada, faronejava enmig de la cinglera circular. Les parets de l’ermita eren tallades a ran i sols hi havia, davant l’entrada, un espai d’una amplada de menys d’un metre. S’atansà a la vora i quedà perplex. La roca queia a plom i a uns trenta metres d’on ell s’ho guaitava s’hi veia la plana.
S’esborronà.

-I ara... com baixo? Però... per on he pujat?
Uns matolls esquifits s’arrapaven a la roca a prop del cim. Més avall se n’hi vien uns altres, més frondosos, però la roca es corbava com si s’encongís per algun dolor sobtat i no deixava veure clarament d’on naixien. Hi eren, però.
Sense pesar-s’hi gaire s’estirà bocaterrós i de recules anà baixant agafat al matollar...
Amb l’habilitat que dona l’està bregat a la muntanya, segur de si mateix, ajudat per un seguit de sobresortints i els matolls que a mesura que baixava eren més grossos i espessos. Amb un no res estigué al pla mirant per on havia baixat.

Calculà a ull l’alçada:
-Collons! Ben bé hi ha més de trenta metres!... Quin acudit anar a fer una ermita allà dalt... i amb soterrani!

Caminà desorientat, cosa que en Robert, que recordés, no l’hi havia passat mai. Li costà força trobar el cotxe. Ja a dins l’acaronà amb delectació, amb sentiment. Quan de sobte senti una fressa que li era coneguda...
Giravoltà el cap i veié esparverat, pel retrovisor, com una boira espessa, contornada, sortia del cingle pel tallant del pla. Era una boira estranya, quasi negre, desmanegada dins d’unes formes humanes, que semblava tenir uns braços llargs i esfilagarsats, de mans seques i d’urpes filoses que es ventallaven, desafiants, traspassant els pins i els matolls cap al cotxe, que en Robert tractava inútilment d’engegar aquell motor fred d’hores de pluja i serena. Darrere d’aquelles mans si figuraven dues fesomies borroses enganxades per un mateix tronc, embolcallades per un esclat de tires bellugadisses i primes com teranyines desgavellades. La immensa boira, compacta, obria dos forats al mig de què podrien ser dos caps, oferint un espantós i grotesc somrís. Tota aquella cosa s’apropava al vehicle...

En Robert, amarat i frenètic, donava voltes a la clau d’engegar una i altre vegada i el motor no responia, la bateria anava perdent la poca carga que tenia, rondinava esmaperduda. La boira començà embolicar el cotxe. En el desesper, en Robert donà, el que cregué darrer cop de clau.

El motor enrogallat va fer uns estossecs secs i el motor començà a rutllar. Posà la primera i accelerà a fons. Sortí esperitat, estripant aquella fantasmagòrica boira destrossant un munt matolls i possiblement molts bolets... Enfilà camí enllà vers la carretera, tenallat per un esverament incontrolable de bogeria i d’alegria...

Es jurà a si mateix dues coses. No diria res del que l’hi passà i que mai més aniria a cercar bolets!...

Ara sols volia tornar a casa. Caldrà però, trobar una bona excusa per dir-li a la seva dona. Aquí ja no hi entrarem...


2024