TAXIS A LA MAR

Un relat de: MariaM
Encara mig endormiscada, no sé qui, em mostra una foto, en color i apaïsada. En conec el contingut i m’entra una esgarrifança que intento esbrinar què me l’ha provocat. La foto, sens dubte; el que no recordo és el perquè. Es tracta de la panoràmica del que es veu des de la platja del petit poble de la Costa Brava, on hi estic passant uns dies. Sola? M’ho pregunto a mi mateixa i , també, a l’home que m’ha mostrat la foto. Pel seu posat, l’entonació en fer-me les preguntes, dedueixo que es policia. I, si n’és, de policia, que vol de mi? A mida que continua el que ja crec que és un interrogatori, vaig recordant que m’estic en un hotel, de no gaire habitacions, el que m’agrada a mi; la gent és amable i a banda d’això, la situació vora el mar és immillorable. No sé des de quan hi sóc, ni amb qui m’hi estic, però, no hi he vingut sola. L’inspector de policia, ara ja en tinc la certesa que n’és perquè ha arribat un altre home que s’hi ha dirigit, em mostra una altra fotografia. Aquesta, sí, que m’ha impactat i m’ha causat un estremiment profund que m’ha provocat el col·lapse que ha posat fi a l’interrogatori, segons les ordres del metge i la infermera que han acudit a corre-cuita.
La foto reproduïa l’explosió d’unes embarcacions, amarrades a les boies, que en incendiar-se, van xocar amb d’altres d’avarades i, tanmateix, amb zodíacs i caiots que navegaven a prop. Això és el que vaig veure aquell primer dia de la visita de l’inspector.
Ara, que ja n’ han passat uns quants més, de dies, sóc a la terrassa de l’hotel enfront del mar; la platja, que ja puc recordar aleshores plena, i el mar concorregut de banyistes i embarcacions, actualment, només en queden les darreres, disposades ja per hivernar. Tot plegat ha canviat de fesomia. També jo, he recuperat l’aparença natural.
A la terrassa no hi estic sola; m’acompanyen la meva amiga Anna i en Joan, el policia que darrerament m’ha estat visitant. Justament, avui, m’ha portat una foto meva del dia que ens vam conèixer, a l’hospital on he estat ingressada, i em va sotmetre a interrogatori, com a testimoni de l’incident de la platja i l’explosió pertinent, que aleshores, estaven investigant. Hem rigut! De mi, se’m veu embenada de cap a peus, ni jo em podia reconèixer. L’Anna, en sortí més ben parada que no pas jo.
Encara mig endormiscada, no sé qui, em mostra una foto, en color i apaïsada. En conec el contingut i m’entra una esgarrifança que intento esbrinar què me l’ha provocat. La foto, sens dubte; el que no recordo és el perquè. Es tracta de la panoràmica del que es veu des de la platja del petit poble de la Costa Brava, on hi estic passant uns dies. Sola? M’ho pregunto a mi mateixa i , també, a l’home que m’ha mostrat la foto. Pel seu posat, l’entonació en fer-me les preguntes, dedueixo que es policia. I, si n’és, de policia, que vol de mi? A mida que continua el que ja crec que és un interrogatori, vaig recordant que m’estic en un hotel, de no gaire habitacions, el que m’agrada a mi; la gent és amable i a banda d’això, la situació vora el mar és immillorable. No sé des de quan hi sóc, ni amb qui m’hi estic, però, no hi he vingut sola. L’inspector de policia, ara ja en tinc la certesa que n’és perquè ha arribat un altre home que s’hi ha dirigit, em mostra una altra fotografia. Aquesta, sí, que m’ha impactat i m’ha causat un estremiment profund que m’ha provocat el col·lapse que ha posat fi a l’interrogatori, segons les ordres del metge i la infermera que han acudit a corre-cuita.
La foto reproduïa l’explosió d’unes embarcacions, amarrades a les boies, que en incendiar-se, van xocar amb d’altres d’avarades i, tanmateix, amb zodíacs i caiots que navegaven a prop. Això és el que vaig veure aquell primer dia de la visita de l’inspector.
Ara, que ja n’ han passat uns quants més, de dies, sóc a la terrassa de l’hotel enfront del mar; la platja, que ja puc recordar aleshores plena, i el mar concorregut de banyistes i embarcacions, actualment, només en queden les darreres, disposades ja per hivernar. Tot plegat ha canviat de fesomia. També jo, he recuperat l’aparença natural.
A la terrassa no hi estic sola; m’acompanyen la meva amiga Anna i en Joan, el policia que darrerament m’ha estat visitant. Justament, avui, m’ha portat una foto meva del dia que ens vam conèixer, a l’hospital on he estat ingressada, i em va sotmetre a interrogatori, com a testimoni de l’incident de la platja i l’explosió pertinent, que aleshores, estaven investigant. Hem rigut! De mi, se’m veu embenada de cap a peus, ni jo em podia reconèixer. L’Anna, en sortí més ben parada que no pas jo.
Entre el que jo he anat recordant i, sobretot, la declaració de l’Anna, hem anat confegint el que havia succeït aquell dia. A poc més de les vuit del matí, sortírem de l’hotel i ens instal·làrem a la platja. Ella n’és habitual i ho sol fer cada matí. Es pot dir que l’estrenàvem, la platja. De sorra gruixuda i sense trepitjar, deixàrem les tovalloles esteses i férem el primer bany en aquella aigua nítida i transparent. Nedar i contemplar, mentre l’Anna m’explicava les activitats i costums dels més assidus. Tancant la badia, hi havia una plataforma on s’hi aturaven els taxis, em digué, per recollir els clients. Són, en general, propietaris de les embarcacions amarrades que hi tenen accés tan sols per mar i submarinistes. Són zodíacs grans que fan de taxi.
Ens preguntàvem, tot contemplant l’anar i venir dels clients, si no tindrien altres activitats a bord a més de les purament aquàtiques. Com que l’estiu és, o hauria de ser, prioritàriament, per badar i fantasiejar, anàrem per feina. Llogàrem un caiot i a remar s’ha dit. El rumb, no cal dir, fou al voltant del iot que tenia més números per ser el “sospitós”.
Ens fèiem les distretes, sense mostrar cap interès pel “taxi”, ni pel passatge, un punt xocant, perquè els homes que pujaven a bord en aquell moment anaven encorbatats. L’Anna remava i jo vaig disparar la càmera del mòbil.
Han estat les úniques fotos dels ocupants del iot que s’han pogut obtenir. I van ser les nostres!
Pel que sembla i, certament, gràcies al nostre nas, intuïció detectivesca, la meva àvia n’hagués dit tafaneria, el nostre amic Joan va fer mèrits. La investigació tot just ha començat, però, ha estat un cop important a una xarxa de traficants.
Avui ho celebrem ! Xin-Xin!
A poc més de les vuit del matí, sortírem de l’hotel i ens instal·làrem a la platja. Ella n’és habitual i ho sol fer cada matí. Es pot dir que l’estrenàvem, la platja. De sorra gruixuda i sense trepitjar, deixàrem les tovalloles esteses i férem el primer bany en aquella aigua nítida i transparent. Nedar i contemplar, mentre l’Anna m’explicava les activitats i costums dels més assidus. Tancant la badia, hi havia una plataforma on s’hi aturaven els taxis, em digué, per recollir els clients. Són, en general, propietaris de les embarcacions amarrades que hi tenen accés tan sols per mar i submarinistes. Són zodíacs grans que fan de taxi.
Ens preguntàvem, tot contemplant l’anar i venir dels clients, si no tindrien altres activitats a bord a més de les purament aquàtiques. Com que l’estiu és, o hauria de ser, prioritàriament, per badar i fantasiejar, anàrem per feina. Llogàrem un caiot i a remar s’ha dit. El rumb, no cal dir, fou al voltant del iot que tenia més números per ser el “sospitós”.
Ens fèiem les distretes, sense mostrar cap interès pel “taxi”, ni pel passatge, un punt xocant, perquè els homes que pujaven a bord en aquell moment anaven encorbatats. L’Anna remava i jo vaig disparar la càmera del mòbil.
Han estat les úniques fotos dels ocupants del iot que s’han pogut obtenir. I van ser les nostres!
Pel que sembla i, certament, gràcies al nostre nas, intuïció detectivesca, la meva àvia n’hagués dit tafaneria, el nostre amic Joan va fer mèrits. La investigació tot just ha començat, però, ha estat un cop important a una xarxa de traficants.
Avui ho celebrem ! Xin-Xin!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: