Tarda a Montjuïc

Un relat de: surina

TARDA A MONTJUÏC


Vaig conèixer a l’Eric en una estació de tren. Només érem tots dos quan el cap d’estació va anunciar que el tren de dos quarts de quatre portava quaranta minuts de retard. Em va dir si volia prendre un cafè al bar de l’estació mentre esperàvem. Vaig pensar que l’espera se’m faria molt llarga tota sola en aquella estació tan tronada. El bar era ple de gent que esperaven el tren que anava en direcció contrària a la nostra. Es sentia molt xivarri, però no va impedir que la nostra conversa fos animada.

Em va explicar que era taxista, però quan viatjava sempre ho feia en tren, perquè estava tip de conduir, i perquè el tren li donava altres al•licients, com ara conèixer gent, o gaudir del paisatge. El noi era agradable, vam xerrar durant aquells quaranta minuts, que em semblaren menys. A l’hora prevista va arribar el tren i vam pujar. El viatge va ser plàcid. Vam travessar el pont sobre el riu Besós. El dia era clar. L’aigua transparent reflectia la llum del sol. El paisatge em va semblar molt bonic i els sotracs res empipadors.

L’Eric no parava de xerrar. M’explicava les aventures que havia viscut fen de taxista. Em va dir que una vegada una noia volia fer l’amor amb ell, perquè era l’única manera que tenia de pagar el trajecte.

Passava els dies voltant per Barcelona, la coneixia i l’estimava tant, que li agradaria ensenyar-me els seus racons preferits,

Potser – li vaig dir- Algun dia.

Arribant al nostre destí ens vam acomiadar amb la promesa que ens tornaríem a veure.

Durant dos o tres setmanes no vaig tornar a pensar en l’Eric, però un dia vaig fer memòria de quan, a la meva infantesa, anava a passejar pel centre acompanyada dels meus pares. Em posaven al mig i els agafava de la mà; un a cada mà i caminàvem per la rambla fins el port. Si hi havia algun vaixell estranger al port, cosa que passava molt sovint, el meu pare sempre trobava algun mariner per xerrar i recordar la seva joventut, quan era mariner i viatjava per tot Europa, no es donava conta de que es feia fosc. En aquella època havia ancorada al port una rèplica de la caravel•la Santa Maria. M’agradava molt ficar-me a dintre i mentre menjava crispetes m’imaginava mil i una aventures. Després tornàvem a pujar per la rambla a poc a poc i la meva mare aprofitava per fer algunes compres pels carrers que hi havia a dreta i esquerra. Allà hi trobàvem moltes botigues i gran moviment de gent. Passejàvem pels carrers de Santa Anna, Conde del Asalto, Tallers... Un dia em va comprar un vestit blau cel i unes sabates de xarol negres, que em van fer molta il•lusió, les vaig estrenar per la Festa Major del barri. Mai oblidaré aquells dies feliços. Més tard vam anar a viure al poble i mai més vaig gaudir d’aquelles passejades pel centre.
La vida al poble va ser molt diferent. Em vaig haver d’adaptar a un nou col•legi, nous companys i nous veïns.
Els diumenges anava a passejar amb les amigues, però era molt avorrit.

Enyorava la ciutat i les companyes que vaig deixar allà.

Quan vaig créixer em van començar a agradar els nois.

Vaig conèixer a en Josep Maria i tot va canviar, era un noi ros, elegant, amb un gran cor, només tenia un defecte; era una mica curt. Al estiu anàvem a banyar-nos a l’estany, allà hi havia un pi que vam fer nostre. Ell, amb un ganivet va dibuixar al seu tronc un cor i va gravar les nostres inicials. Sota aquella ombra ens acaronàvem i parlàvem de nostres coses. Però això no va durar gaire, a l’octubre el van reclutar per fer el servei militar i va marxar cap a Girona. Em va prometre que m’escriuria cada dia i al principi ho va fer. les seves cartes m’animaven, rebia una cada dia, però després, cada cop eren més espaiades fins que un dia van deixar d’arribar.

El meu desconsol va ser molt gran, no podia superar el meu primer desengany. El món em va caure a sobre. Vaig tornar a passejar amb les amigues del poble, però algunes ja festejaven i només érem tres les que ens reuníem el diumenge.

Quan en Josep Maria va tornar no em va donar cap explicació i al cap de poc temps el vaig veure passejar amb una altra noia.
En aquella època ja m’havia passat el disgust i vaig pensar que aquella noia m’havia fet un favor al haver-me deslligat del tot d’ell. En aquells moments ja m’agradava un altre noi.

Tornant al pressent, vaig recordar l’Eric, el seu oferiment per voltar per Barcelona.
Aquell noi la coneixia bé. El vaig trucar i vam quedar per veure’ns a l’en demà.
Em feia molta il•lusió conèixer bé la ciutat.

Quan vaig arribar m’esperava assegut als esglaons de l’escala de l’estació. El vaig veure diferent. No semblava el mateix que havia conegut dies abans. Anava molt mudat i polit, portava uns pantalons texans i una camisa, molt llarga, per fora. Em va rebre amb un somriure molt franc. Els seus cabells rossos, molt llargs, i els seus ulls blaus, ressaltaven el seu aspecte infantil.

En comptes d’aixecar-se em va fer un gest perquè seies al seu costat. La gent pujava l’escala indiferent a la nostra presència. Quan vaig estar a la seva alçada em va donar un petó a la boca. El seu petó va ser una experiència meravellosa. El fet d’estar en una escala, a la vista de tothom em trasbalsava i, això m’agradava, com si estigués en un altre món.

Quan l’andana va quedar deserta ens vam aixecar i vam pujar les escales. Em va dir – Vols anar a Montjuïc?

La seva veu dolça m’acaronava.
Sí, - Li vaig dir – Mai he estat.
Reconec que li vaig mentir. Jo havia estat al castell, encara que no havia vist res més.
Doncs t’hi portaré – Em va contestar.
- Però primer t’ensenyaré el barri de la Catedral.
No recordava haver estat mai allà. L’Eric tenia els ulls d’un blau transparent en el qual em va semblar veure el fons del seu cor. Al seu costat em sentia com una nena. Era el mes d’abril, havien moltes flors, no sabia que havien llocs tan bonics. Vam seure en un banc i l’Eric va treure d’una bossa uns papers lluents rodonets i uns filferros i, sense dir res, es va posar a treballar. En un moment va fer una flor vermella, enganxant moltes rodonetes del paper lluent pel mig, al filferro que, prèviament havia cobert amb un paper verd, imitant la tija de la flor. Desprès va fer una altra i me la va donar. Em va dir que la regales a un home, i ell la regalaria a una dona. No vaig poder vèncer la meva vergonya; les va haver de regalar ell. Mentre caminàvem feia floretes amb aquells papers i aquells filferros que portava i les regalava a les persones que passaven pel costat, tant si eren homes com dones , joves o grans. La gent s’apartava desconfiada, pensaven que els hi volia vendre o alguna cosa pitjor, però quan veien que no tenia males intencions agafaven la flor amb un somriure.
Em va dir que això ho feia sempre que passejava, fer aquelles flors era una cosa que el relaxava, i li agradava veure que allò que no tenia cap importància feia feliç a la gent. Va ser una sensació molt agradable veure l’expressió de la gent quan veien que la seva acció era totalment desinteressada.

Quan ja es feia fosc va dir que era el moment d’ensenyar-me Montjuïc. Aquelles pedres guarden la gran càrrega d’energia de mil i més històries i de tots els enamorats que han estat allà. La posta de sol era magnífica. El noi es posava més romàntic. Va acaronar-me les mans. Jo em deixava fer perquè les seves mostres d’afecte eren molt tendres.

Vam passejar fins el Centre d’Activitat i Oci de la Natura. Totes les seves instal•lacions són fetes de fusta. Em va preguntar si volia practicar esport de risc. Jo sóc més tranquil•la – Li vaig dir- m’estimo més llogar un cavall. Vaig escollir un de molt maco, era marró, amb una taca blanca entremig dels ulls i una cabellera molt llarga, però potser massa jove per a la meva poca experiència L’Eric em va ajudar a pujar i, un cop vaig estar allà a dalt, em va agafar vertigen.
Però aquella sensació em va passar tan bon punt el cavall va començar a caminar a poc a poc. Era jove però tranquil, i vam poder anar a donar un vol pel bosc.

Després vam buscar un restaurant per sopar. Vam trobar un on es podia seure al jardí. Hi havia molta gent. Va regalar totes les flors que havia fet. Les persones que les rebien se’l miraven amb curiositat, però igual que les altres, finalment les hi agafaven amb un somriure. A les postres, entre brindis em va començar a donar petons al coll. No puc descriure aquella sensació. Era un foc que em cremava per dins. Em va convidar a prendre una copa a casa seva i vaig accedir. Vivia en un pis molt antic del Poble Nou, molt tronat i desordenat. Semblava con si l’haguessin volgut arreglar, i l’haguessin deixat a mig fer, i feia la sensació que s’havia de caure, però en aquells moments em va semblar un lloc encisador. Va posar música romàntica a la ràdio. Mentre vaig sortir al balcó amb cura perquè la barana era oxidada, i vaig admirar la cúpula il•luminada d’una església molt propera, em va fer un ram de flors de diferents colors. Després vam ballar una estona

Va començar a descordar la cremallera del meu vestit. El moment era màgic. Em sabia a les seves mans.

Quan em va dir:
Vols que anem al llit?

Aquella pregunta de sobte em va despertar. Ni remotament havia pensat en aquella possibilitat. L’encant es va desfer en aquell mateix moment.

Què feia jo en aquell pis tan tronat amb un noi que gairebé no coneixia?
Com m’havia deixat portar d’aquella manera? On era mentre passava tot allò?
Havia sigut l’efecte del cava, de la música, de la poca llum, de les flors?

Mai a la meva vida m’havia sentit, de cop i volta tan fora de lloc. Em sentia enganyada encara que, segurament aquell noi no tenia cap intenció d’enganyar-me. Potser la pregunta era natural, però a mi em va semblar d’allò més grossera.

Li vaig dir que no. Que se m’havia fet molt tard i havia de marxar. En tot cas, ens veuríem un altre dia.

Llavors, una mica desorientat, em va dir – Però què passa? No has portat preservatiu?

Quina seria la meva expressió que de cop i volta em va pujar la cremallera del vestit.

No ens hem tornat a trucar, aquella experiència quedarà per sempre en el record.








Comentaris

  • A partir de l'atzar[Ofensiu]
    Unaquimera | 07-02-2011 | Valoració: 10

    He compartit amb tu aquesta “Tarda a Montjuic” mercès al teu relat.
    En ell, veig que has dosificat molt encertadament les dades de presentació dels personatges, els records de la narradora, les dades biogràfiques més destacables, algunes particularitats significatives del seu acompanyant i el nus de l’acció.
    Després has anat descrivint més breument les sensacions de la protagonista, el seu despertar del somni, el moment en què l’encant s’esvaeix, les seves dubtes i la decisió final.

    La coincidència entre aquestes dues persones per atzar, posteriorment per curiositat o per una certa atracció, està ben plantejada.
    El desenllaç deixa encuriosit a qui el llegeix, pensant què hagués pogut passar si...

    Ha estat un plaer tornar-te a llegir, que ara feia temps que no passava per aquí. Em sembla que hauré de venir més sovint... per suposat, tu quedes invitada a visitar-me sempre que et vingui de gust! ;-))

    De moment, t’envio una abraçada plena de sol en ple hivern,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de surina

surina

24 Relats

98 Comentaris

27458 Lectures

Valoració de l'autor: 9.81

Biografia:
A tots els que em llegiu us vull donar les gràcies i us vull aclarir que la fotografia és de l'arc de sant Martí retratat a través del vidre de la meva finestra. Ha sortit el reflex del llum i la humitat de la pluja.
Us agrada?
.





irene.tironi@hotmail.es