L'home indiferent

Un relat de: surina

Un dia ben avorrit. Un dia d'aquells en que penses que potser t'has equivocat en plantejar-te les teves activitats. Potser hauria fet millor si hagués anat al Cine. Feia setmanes que no hi anava i no havia vist cap dels últims films que s'havien estrenat. M'hauria agradat veure'n algun, i no m'hauria angoixat escoltant les tristeses de la Berta, que per ser massa bona, a la pobra, li passen de tots colors .
El tren es va aturar i em vaig distreure mirant els passatgers que pujaven, intentant esbrinar si eren feliços o infeliços, si eren casats o solters, si treballaven o no. Intentava superar el meu tedi. La meva vida és massa monòtona. Des que va morir en Pau (Déu el tingui en la seva glòria) no tinc gaires alegries ni tampoc grans preocupacions. Quan ell vivia discutíem sovint, però al cap de poca estona cap dels dos es recordava del motiu de la disputa, es clar que mai no es tractava de cap cosa important. Quasi sempre era per culpa dels diners. A en Pau li agradava estalviar. Jo volia anar a l'aeroport en taxi, ell volia anar en autobús. Jo volia sopar al restaurant i ell volia sopar a casa. Sempre deia que si faltava d'aquest món abans que jo, no volia que passés gana. I no en passo de gana, jo diria que menjo massa. M'he engreixat cinc quilos i ja no em va bé la roba. Però mai estàvem un dia sencer sense parlar-nos. Ens agradava viatjar i fèiem la planificació dels viatges amb molta antelació. Dos o tres viatges l'any era suficient per mantenir la il·lusió viva. Ara tot és diferent. He fet alguns viatges amb les amigues, però ja no m'ho passo tan bé, els records de la meva vida anterior no em deixen gaudir del pressent.
També intentava endevinar la seva edat, i d'aquesta manera m'oblidava d'en Pau,
i també de la Berta, que s'havia desfogat i m'havia explicat la seva història amb el seu gran amor, sí, aquest home del que està tan enamorada.
El tren es va aturar de nou i passatgers nous van pujar al vagó..
L'últim passatger que va pujar era diferent de la resta. Con que no hi havia cap seient buit es va col·locar davant meu i es va agafar a la barra amb una mà per no caure. El tren es va posar en marxa. L'home, d'uns cinquanta anys, era molt prim, extremadament prim. Tenia la mirada perduda i l'expressió indiferent.

Segur que aquell home era solter. No devia tenir feina des feia temps i ho estava passant malament. Portava la roba neta, però vella. Duia unes sabatilles una mica foradades. No demanava i no tenia l'aparença d'un home que busca feina. No se n'adonava, que jo el mirava amb insistència. On devia anar? Potser simplement passejava, devia anar fins al final i devia tornar amb el mateix tren. Però devia gastar els diners del bitllet només per passar l'estona? No semblava que en tingues gaires.

Recordo que a la filera de seients del davant, a l'altra banda, van seure dos homes que parlaven i gesticulaven. Duien corbata i una cartera. Un d'ells era molt atractiu. Se semblava a l'Emili. L'amor de la Berta. Un home molt ben plantat. Els seus cabells blancs li donen un aire honorable. Té la veu molt dolça i parla molt i molt bé. No és estrany que la meva amiga s'enamorés en pocs dies. Se'l va endur a casa seva i després d'una setmana d'intensa lluna de mel, ell va marxar sense dir res. Quan ella va tornar a casa no va trobar les joies que tenia en un calaix. Després d'una setmana encara no sabia res de l'Emili.
Ella encara no es pot creure que aquell home tan dolç i tan enamorat hagués estat un lladre.

El revisor, un home baixet amb ulleres va entrar al vagó i va començar a picar els bitllets. Quan va arribar a l'home indiferent, li va demanar el seu bitllet. Ell se'l va mirar i li va dir, a cau d'orella, que no en duia. Llavors li va demanar el document d'identitat i l'home, sense respondre cap més paraula, es va fica les dues mans a les butxaques dels pantalons i les va fer sortir cap enfora, demostrant així que no portava diners ni tampoc cap paper. El revisor, estranyat, se'n va anar a parlar amb el conductor. Va tornar al cap d'una estona i li va dir que havia de baixar-se a la propera estació.

L'home indiferent no va demostrar contrarietat ni cap altra emoció. El revisor va continuar fent la seva tasca, em va demanar el bitllet, jo l'hi vaig donar, i recordo que mentre me'l picava vaig mirar-li els ulls. Els tenia tan blaus com el color de la seva camisa. Bocabadada, no vaig veure que em tornava el bitllet, que va lliscar entre els seus dits i els meus. Quan es va ajupir per agafar el bitllet del terra, vaig veure que em mirava les cames. Jo, amb un moviment instintiu, em vaig estirar la faldilla fins a sota els genolls. I si en comptes d'obeir aquella ordre absurda del meu inconscient li hagués passat els braços al voltant del coll? Com hagués reaccionat ell, i sobre tot, que hauria sentit jo? Fa cinc anys que visc sola. La mirada d'aquells ulls quan em tornava el bitllet era amable i una mica burleta. Potser va veure en mi una espurna de desig? Potser hauria sigut capaç d'obrir les cames si la situació hagués estat una altra? No, no ho crec. Quan el revisor va acabar la seva tasca, vam arribar a la Plaça Espanya. Va convidar al pobre home a abaixar, i ell va obeir sense oposar cap resistència.

Aquell home em va fer molta llàstima. El veia desorientat, perdut, indefens. La seva passivitat em deia que no era una mala persona. Obeint un impuls em vaig aixecar tot d'una, i amb una gran agilitat vaig saltar a l'andana abans que tanquessin les portes.
Recordo que quan vaig ser a l'andana no sabia què fer. El meu viatge acabava dues estacions més endavant, però el tren ja s'havia posat en marxa. El meu inconscient m'havia jugat una altra mala passada. Vaig mirar al voltant. Hi havia molta gent, però no veia l'home pel qual havia baixat. Hi havia un gran xivarri. Una multitud de gent pujava i baixava per les escales. Llavors el vaig veure a dalt de l'escala mecànica. Em vaig obrir pas entremig de la gent i, amb grans passes vaig arribar fins a l'escala. Vaig haver de córrer una mica, vaig clavar algunes empentes i un home em va cridar, em va dir que si estava boja. Potser sí que ho estic. Què feia corrent darrere d'un desconegut?

Recordo que quan vaig arribar a dalt estava una mica enlluernada. Eren les set de la tarda, però encara lluïa el sol. Sense saber ben bé cap a on em dirigia vaig Travessar la Gran Via i allà vaig veure l'Emili. Sí, si, ell, l'Emili. Ben vestit, amb el seu somriure ample, deixant veure unes dents blanques, perfectes. .
Passada la sorpresa, estava disposada a dir-li tot el que pensava d'ell. Aquest home és un mal parit, un lladre i un poca vergonya. Però en comptes d'això em vaig trobar entre els seus braços.
- Hola Joana, Com estàs?- em va dir - Ja veig que estàs extraordinària.
Amb aquella seva veu tan dolça, amb aquell somriure, amb aquella mà calenta que m'agafava un braç.
- Jo he estat de viatge. La meva mare es va posar malalta i em va trucar des de Berlin. Vaig haver de marxar tan de pressa que no vaig tenir temps d'acomiadar-me de ningú.
- Sí... Bé... Però la Berta no troba les seves joies - li vaig dir amb un fil de veu
- Ah sí, les joies, ja no me'n recordava. Les vaig portar al meu joier, amb qui tinc una gran amistat, perquè les netegés. No vaig dir res a la Berta perquè li volia donar una sorpresa.
Em va fer dos petons. A mi l'aire no m'arribava als pulmons. Em vaig posar blanca i després vermella, o potser primer vermella i després blanca. No sabia que dir. Però tampoc feia falta dir res, perquè l'Emili no deixava de parlar, i parla tan bé...
Em va explicar que la seva mare és propietària d'una gran extensió de terres i també d'una fàbrica metal·lúrgica a Alemanya, que algun dia serà d'ell.
- Però, que fem aquí enmig del carrer? Tens molta pressa? Et convido a un cafè -
em va dir amb molt d'entusiasme.
Vam anar a un cafè (no pudia dir que no, ja he dit que no em sortia cap paraula )
Vam seure a una petita terrassa. L'Emili va entrar al bar i al moment va sortir el maître amb una ampolla de cava dintre d'una glasera.
- Emili, jo no acostumo a beure cava - li vaig dir tímidament- m'estimaria més un cafè.
- No, no, de cap manera - em va respondre - hem de celebrar aquesta trobada tan inesperada.
Jo em sentia intimidada, aquell home m'anul·lava totalment. El sol s'amagava apagant a poc a poc els colors del carrer. Tenia molta set i el cava molt fred entrava suaument inundant tots els meus sentits. Una música romàntica sortia de dintre del bar. A poc a poc, i a mida que l'ampolla es buidava, la planta dels meus peus començava a gravitar per sobre l'asfalt. Ell parlava i jo escoltava, però no podia seguir el fil de la seva conversa. Només em deixava acaronar per la seva veu, i sense adonar-me'n es va fer fosc.

- Bé, Joana. Ens veurem aviat. Ara vaig a casa la Berta, espero que em perdoni per aquest dies de silenci - em va dir l'Emili mentre em feia dos petons.
- Adéu Emili.
Recordo que em vaig quedar una mica trasbalsada per aquell encontre fortuït, i en aquell moment vaig odiar la Berta. Ella és soltera i s'enamora sovint. Cada cop que ho fa diu que ha trobat el gran amor de la seva vida. Vaig decidir tornar a casa caminant. L'aire d'aquell capvespre m'acaronava suaument i a poc a poc m'anava relaxant.
Quan arribava a casa vaig veure, assegut en un portal l'home indiferent. Que hi feia allà, aquell home? M'havia oblidat d'ell. Potser la millor manera d'ajudar-lo era donar-li diners perquè pogués anar a sopar i a dormir a algun lloc decent. Em vaig aturar davant d'ell i vaig obrir la meva bossa. Vaig buscar el moneder, però no hi era. El meu moneder, amb 300 Euros, les meves targes del banc, i els meus documents, no hi eren. L'havia perdut? Potser algú me l'havia pres mentre parlava amb l'Emili? En aquell moment no podia pensar que ell era un lladre.

Després d'un moment de dubte em vaig emportar l'home indiferent a casa meva. Vaig fer unes torradetes per a tots dos i el vaig deixar dormir al sofà. No
vaig aconseguir que em digués ni tan sols com es deia, malgrat la meva insistència.

Aquella nit no vaig dormir. Massa emocions per a un sol dia. Voltava per la casa. Els meus pensaments saltaven. Veia els blaus ulls del revisor que amb la seva expressió burleta m'havia dit moltes coses sobre mi. Veia l'Emili i la Berta fent l'amor com bojos. Un home desconegut dormia al meu sofà. La veïna del segon ens va veure pujar. Què deu haver pensat? Potser que algú cregui que tinc un amant?
Quantes vegades havia fet l'amor amb en Pau en aquell sofà. Vint-i-cinc anys de matrimoni donen per a molt.

Al matí em vaig recordar del moneder, em vaig dutxar i vaig anar a la policia a denunciar el robatori. Quan vaig tornar l'home desconegut ja no hi era. Vaig mirar tots els calaixos per si s'havia endut alguna cosa, però no faltava res.

A sobre de la taula de la cuina vaig trobar un paper escrit que deia:
" Estimada senyora. Ja no em tornarà a veure, però m'ha volgut ajudar i crec que es mereix el meu agraïment i també una explicació.
A la edat de 10 anys em van adoptar. No vull parlar dels anys anteriors, ja que són massa tristos. Només diré que vaig viure amb diferents famílies d'acollida. Però els meus pares adoptius eren bones persones i molt rics. Eren ja grans quan em van adoptar i no tenien cap més fill.

He viscut en la opulència fins aquest estiu passat. Van morir els meus pares en un accident d'avió i em vaig quedar sol, en una casa enorme, amb una gran fortuna. No sabia que fer. Va ser llavors quan vaig decidir buscar els meus pares biològics. Potser tinc algun germà. Em van dir que el meu pare havia mort però que podia trobar la meva mare pels carrers de Barcelona o en algun menjador gratuït.

No m'he casat. No sé que faig en aquest món. Vull saber quin és el meu món i quina és la meva raó de viure. He decidit apartar-me.. De tant en tant trobo una persona que em vol ajudar, com ara vostè. Potser el fet de trobar-les és el que em mantén en aquesta situació.
No he conegut persones així en la meva vida de ric. Per aquest motiu, i perquè és vostè una persona caritativa li desitjo tota la felicitat del món "

Vaig quedar bocabadada. La vida d'aquell home em va fascinar. M'agradaria molt trobar-lo de nou, però ha passat un any i no l'he tornat a veure.

Tampoc he tornat a veure l'Emili. No li vaig explicar a la Berta que l'havia vist. Ella ja té un altre amant.

Arribem a Plaça Espanya. Aquest home que puja ara és diferent de la resta. Sembla molt desgraciat. Potser l'ha deixat la dona? No se n'adona que jo el miro insistentment.


Un dia ben avorrit. Un dia d'aquells en que penses que potser t'has equivocat en plantejar-te les teves activitats. Potser hauria fet millor si hagués anat al Cine. Feia setmanes que no hi anava i no havia vist cap dels últims films que s'havien estrenat. M'hauria agradat veure'n algun, i no m'hauria angoixat escoltant les tristeses de la Berta, que per ser massa bona, a la pobra, li passen de tots colors .
El tren es va aturar i em vaig distreure mirant els passatgers que pujaven, intentant esbrinar si eren feliços o infeliços, si eren casats o solters, si treballaven o no. Intentava superar el meu tedi. La meva vida és massa monòtona. Des que va morir en Pau (Déu el tingui en la seva glòria) no tinc gaires alegries ni tampoc grans preocupacions. Quan ell vivia discutíem sovint, però al cap de poca estona cap dels dos es recordava del motiu de la disputa, es clar que mai no es tractava de cap cosa important. Quasi sempre era per culpa dels diners. A en Pau li agradava estalviar. Jo volia anar a l'aeroport en taxi, ell volia anar en autobús. Jo volia sopar al restaurant i ell volia sopar a casa. Sempre deia que si faltava d'aquest món abans que jo, no volia que passés gana. I no en passo de gana, jo diria que menjo massa. M'he engreixat cinc quilos i ja no em va bé la roba. Però mai estàvem un dia sencer sense parlar-nos. Ens agradava viatjar i fèiem la planificació dels viatges amb molta antelació. Dos o tres viatges l'any era suficient per mantenir la il·lusió viva. Ara tot és diferent. He fet alguns viatges amb les amigues, però ja no m'ho passo tan bé, els records de la meva vida anterior no em deixen gaudir del pressent.
També intentava endevinar la seva edat, i d'aquesta manera m'oblidava d'en Pau,
i també de la Berta, que s'havia desfogat i m'havia explicat la seva història amb el seu gran amor, sí, aquest home del que està tan enamorada.
El tren es va aturar de nou i passatgers nous van pujar al vagó..
L'últim passatger que va pujar era diferent de la resta. Con que no hi havia cap seient buit es va col·locar davant meu i es va agafar a la barra amb una mà per no caure. El tren es va posar en marxa. L'home, d'uns cinquanta anys, era molt prim, extremadament prim. Tenia la mirada perduda i l'expressió indiferent.

Segur que aquell home era solter. No devia tenir feina des feia temps i ho estava passant malament. Portava la roba neta, però vella. Duia unes sabatilles una mica foradades. No demanava i no tenia l'aparença d'un home que busca feina. No se n'adonava, que jo el mirava amb insistència. On devia anar? Potser simplement passejava, devia anar fins al final i devia tornar amb el mateix tren. Però devia gastar els diners del bitllet només per passar l'estona? No semblava que en tingues gaires.

Recordo que a la filera de seients del davant, a l'altra banda, van seure dos homes que parlaven i gesticulaven. Duien corbata i una cartera. Un d'ells era molt atractiu. Se semblava a l'Emili. L'amor de la Berta. Un home molt ben plantat. Els seus cabells blancs li donen un aire honorable. Té la veu molt dolça i parla molt i molt bé. No és estrany que la meva amiga s'enamorés en pocs dies. Se'l va endur a casa seva i després d'una setmana d'intensa lluna de mel, ell va marxar sense dir res. Quan ella va tornar a casa no va trobar les joies que tenia en un calaix. Després d'una setmana encara no sabia res de l'Emili.
Ella encara no es pot creure que aquell home tan dolç i tan enamorat hagués estat un lladre.

El revisor, un home baixet amb ulleres va entrar al vagó i va començar a picar els bitllets. Quan va arribar a l'home indiferent, li va demanar el seu bitllet. Ell se'l va mirar i li va dir, a cau d'orella, que no en duia. Llavors li va demanar el document d'identitat i l'home, sense respondre cap més paraula, es va fica les dues mans a les butxaques dels pantalons i les va fer sortir cap enfora, demostrant així que no portava diners ni tampoc cap paper. El revisor, estranyat, se'n va anar a parlar amb el conductor. Va tornar al cap d'una estona i li va dir que havia de baixar-se a la propera estació.

L'home indiferent no va demostrar contrarietat ni cap altra emoció. El revisor va continuar fent la seva tasca, em va demanar el bitllet, jo l'hi vaig donar, i recordo que mentre me'l picava vaig mirar-li els ulls. Els tenia tan blaus com el color de la seva camisa. Bocabadada, no vaig veure que em tornava el bitllet, que va lliscar entre els seus dits i els meus. Quan es va ajupir per agafar el bitllet del terra, vaig veure que em mirava les cames. Jo, amb un moviment instintiu, em vaig estirar la faldilla fins a sota els genolls. I si en comptes d'obeir aquella ordre absurda del meu inconscient li hagués passat els braços al voltant del coll? Com hagués reaccionat ell, i sobre tot, que hauria sentit jo? Fa cinc anys que visc sola. La mirada d'aquells ulls quan em tornava el bitllet era amable i una mica burleta. Potser va veure en mi una espurna de desig? Potser hauria sigut capaç d'obrir les cames si la situació hagués estat una altra? No, no ho crec. Quan el revisor va acabar la seva tasca, vam arribar a la Plaça Espanya. Va convidar al pobre home a abaixar, i ell va obeir sense oposar cap resistència.

Aquell home em va fer molta llàstima. El veia desorientat, perdut, indefens. La seva passivitat em deia que no era una mala persona. Obeint un impuls em vaig aixecar tot d'una, i amb una gran agilitat vaig saltar a l'andana abans que tanquessin les portes.
Recordo que quan vaig ser a l'andana no sabia què fer. El meu viatge acabava dues estacions més endavant, però el tren ja s'havia posat en marxa. El meu inconscient m'havia jugat una altra mala passada. Vaig mirar al voltant. Hi havia molta gent, però no veia l'home pel qual havia baixat. Hi havia un gran xivarri. Una multitud de gent pujava i baixava per les escales. Llavors el vaig veure a dalt de l'escala mecànica. Em vaig obrir pas entremig de la gent i, amb grans passes vaig arribar fins a l'escala. Vaig haver de córrer una mica, vaig clavar algunes empentes i un home em va cridar, em va dir que si estava boja. Potser sí que ho estic. Què feia corrent darrere d'un desconegut?

Recordo que quan vaig arribar a dalt estava una mica enlluernada. Eren les set de la tarda, però encara lluïa el sol. Sense saber ben bé cap a on em dirigia vaig Travessar la Gran Via i allà vaig veure l'Emili. Sí, si, ell, l'Emili. Ben vestit, amb el seu somriure ample, deixant veure unes dents blanques, perfectes. .
Passada la sorpresa, estava disposada a dir-li tot el que pensava d'ell. Aquest home és un mal parit, un lladre i un poca vergonya. Però en comptes d'això em vaig trobar entre els seus braços.
- Hola Joana, Com estàs?- em va dir - Ja veig que estàs extraordinària.
Amb aquella seva veu tan dolça, amb aquell somriure, amb aquella mà calenta que m'agafava un braç.
- Jo he estat de viatge. La meva mare es va posar malalta i em va trucar des de Berlin. Vaig haver de marxar tan de pressa que no vaig tenir temps d'acomiadar-me de ningú.
- Sí... Bé... Però la Berta no troba les seves joies - li vaig dir amb un fil de veu
- Ah sí, les joies, ja no me'n recordava. Les vaig portar al meu joier, amb qui tinc una gran amistat, perquè les netegés. No vaig dir res a la Berta perquè li volia donar una sorpresa.
Em va fer dos petons. A mi l'aire no m'arribava als pulmons. Em vaig p
osar blanca i després vermella, o potser primer vermella i després blanca. No sabia que dir. Però tampoc feia falta dir res, perquè l'Emili no deixava de parlar, i parla tan bé...
Em va explicar que la seva mare és propietària d'una gran extensió de terres i també d'una fàbrica metal·lúrgica a Alemanya, que algun dia serà d'ell.
- Però, que fem aquí enmig del carrer? Tens molta pressa? Et convido a un cafè -
em va dir amb molt d'entusiasme.
Vam anar a un cafè (no pudia dir que no, ja he dit que no em sortia cap paraula )
Vam seure a una petita terrassa. L'Emili va entrar al bar i al moment va sortir el maître amb una ampolla de cava dintre d'una glasera.
- Emili, jo no acostumo a beure cava - li vaig dir tímidament- m'estimaria més un cafè.
- No, no, de cap manera - em va respondre - hem de celebrar aquesta trobada tan inesperada.
Jo em sentia intimidada, aquell home m'anul·lava totalment. El sol s'amagava apagant a poc a poc els colors del carrer. Tenia molta set i el cava molt fred entrava suaument inundant tots els meus sentits. Una música romàntica sortia de dintre del bar. A poc a poc, i a mida que l'ampolla es buidava, la planta dels meus peus començava a gravitar per sobre l'asfalt. Ell parlava i jo escoltava, però no podia seguir el fil de la seva conversa. Només em deixava acaronar per la seva veu, i sense adonar-me'n es va fer fosc.

- Bé, Joana. Ens veurem aviat. Ara vaig a casa la Berta, espero que em perdoni per aquest dies de silenci - em va dir l'Emili mentre em feia dos petons.
- Adéu Emili.
Recordo que em vaig quedar una mica trasbalsada per aquell encontre fortuït, i en aquell moment vaig odiar la Berta. Ella és soltera i s'enamora sovint. Cada cop que ho fa diu que ha trobat el gran amor de la seva vida. Vaig decidir tornar a casa caminant. L'aire d'aquell capvespre m'acaronava suaument i a poc a poc m'anava relaxant.
Quan arribava a casa vaig veure, assegut en un portal l'home indiferent. Que hi feia allà, aquell home? M'havia oblidat d'ell. Potser la millor manera d'ajudar-lo era donar-li diners perquè pogués anar a sopar i a dormir a algun lloc decent. Em vaig aturar davant d'ell i vaig obrir la meva bossa. Vaig buscar el moneder, però no hi era. El meu moneder, amb 300 Euros, les meves targes del banc, i els meus documents, no hi eren. L'havia perdut? Potser algú me l'havia pres mentre parlava amb l'Emili? En aquell moment no podia pensar que ell era un lladre.

Després d'un moment de dubte em vaig emportar l'home indiferent a casa meva. Vaig fer unes torradetes per a tots dos i el vaig deixar dormir al sofà. No vaig aconseguir que em digués ni tan sols com es deia, malgrat la meva insistència.

Aquella nit no vaig dormir. Massa emocions per a un sol dia. Voltava per la casa. Els meus pensaments saltaven. Veia els blaus ulls del revisor que amb la seva expressió burleta m'havia dit moltes coses sobre mi. Veia l'Emili i la Berta fent l'amor com bojos. Un home desconegut dormia al meu sofà. La veïna del segon ens va veure pujar. Què deu haver pensat? Potser que algú cregui que tinc un amant?
Quantes vegades havia fet l'amor amb en Pau en aquell sofà. Vint-i-cinc anys de matrimoni donen per a molt.

Al matí em vaig recordar del moneder, em vaig dutxar i vaig anar a la policia a denunciar el robatori. Quan vaig tornar l'home desconegut ja no hi era. Vaig mirar tots els calaixos per si s'havia endut alguna cosa, però no faltava res.

A sobre de la taula de la cuina vaig trobar un paper escrit que deia:
" Estimada senyora. Ja no em tornarà a veure, però m'ha volgut ajudar i crec que es mereix el meu agraïment i també una explicació.
A la edat de 10 anys em van adoptar. No vull parlar dels anys anteriors, ja que són massa tristos. Només diré que vaig viure amb diferents famílies d'acollida. Però els meus pares adoptius eren bones persones i molt rics. Eren ja grans quan em van adoptar i no tenien cap més fill.

He viscut en la opulència fins aquest estiu passat. Van morir els meus pares en un accident d'avió i em vaig quedar sol, en una casa enorme, amb una gran fortuna. No sabia que fer. Va ser llavors quan vaig decidir buscar els meus pares biològics. Potser tinc algun germà. Em van dir que el meu pare havia mort però que podia trobar la meva mare pels carrers de Barcelona o en algun menjador gratuït.

No m'he casat. No sé que faig en aquest món. Vull saber quin és el meu món i quina és la meva raó de viure. He decidit apartar-me.. De tant en tant trobo una persona que em vol ajudar, com ara vostè. Potser el fet de trobar-les és el que em mantén en aquesta situació.
No he conegut persones així en la meva vida de ric. Per aquest motiu, i perquè és vostè una persona caritativa li desitjo tota la felicitat del món "

Vaig quedar bocabadada. La vida d'aquell home em va fascinar. M'agradaria molt trobar-lo de nou, però ha passat un any i no l'he tornat a veure.

Tampoc he tornat a veure l'Emili. No li vaig explicar a la Berta que l'havia vist. Ella ja té un altre amant.

Arribem a Plaça Espanya. Aquest home que puja ara és diferent de la resta. Sembla molt desgraciat. Potser l'ha deixat la dona? No se n'adona que jo el miro insistentment.







































Comentaris

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 10-06-2010 | Valoració: 10

    Hola;

    El texgt en un arxiu annex a l'email adreçat a tribuna@guimera.info

    El Tomàs buscarà una imatge [ això fan els Editors gràfics, oi ? ]

    Petons !!!


    tribuna@guimera.info
    www.guimera.info

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de surina

surina

24 Relats

98 Comentaris

26937 Lectures

Valoració de l'autor: 9.81

Biografia:
A tots els que em llegiu us vull donar les gràcies i us vull aclarir que la fotografia és de l'arc de sant Martí retratat a través del vidre de la meva finestra. Ha sortit el reflex del llum i la humitat de la pluja.
Us agrada?
.





irene.tironi@hotmail.es