TANCA ELS ULLS !!

En aquell petit pas d’ansietat i d’incertesa ningú va saber què dir o què fer. Tenia la pistola a la mà. Era un petit revòlver platejat amb el mànec de nacre. Va ser un dels moments més sublims de la meva vida. Em sentia una heroïna. Em trobava mig pas endavant de la realitat i, quan el fet es va produir tal com me l’havia imaginat, vaig tenir la sensació que la meva pell es tornava transparent. El que hi havia al meu voltant era, també, al meu interior i només havia de mirar dins meu mateix per veure el món, el meu món. Fou un encert!
Havia tancat els ulls ! I, sonà el tret. L’home va caure; anà a raure al terra entre el sofà i la tauleta. La noia fugí i es refugià en els braços del qui, crec, era el seu pare. Tot succeí molt de pressa. El tret fou el detonant, el senyal de sortida perquè tots els que s’havien quedat immòbils, estorats, davant d’aquella situació de perill, es posessin en marxa.
L’un va córrer cap l’home que seguia a terra, per tal de subjectar-lo i comprovar si era mort o viu. Miraculosament, la bala ni l’havia brossat; tan sols estava mig marejat a causa de l’ensurt, en sentir el tret.
El pare calmava la filla, que havia estat en poder d’aquell home, autor del robatori frustrat, i que els havia amenaçat a tots. Semblaven marionetes, movent-se d’aquí cap allà. Algú avisà la policia.
Mentrestant, giraven al meu voltant, agraïts i sorpresos per la meva heroïcitat. El més bo del cas és que jo era allà gairebé per casualitat. Sóc actriu i anava a presentar-me a un càsting. Era evident que m’havia equivocat de lloc. És el que vaig explicar als Mossos.
Van fer-me moltes preguntes. Sobre el revòlver, tan peculiar, i el fet de no haver disparat, si no a matar, si més no a ferir o a tocar. Vaig explicar-los-hi una llarga història sobre un amic del meu besavi, que practicava la religió dels quàquers, que fan el jurament de no matar. En no sé quina guerra, es va trobar en la disjuntiva d’haver-ho de fer i ell se’n va escapolir; tancant els ulls per no matar, complia amb la seva religió i disparant, complia amb el seu deure com a soldat.
No vaig parlar-los-hi dels moments sublims que havia viscut, en ajudar a aquells desconeguts, sense posar en perill la vida de l’intrús. Són reflexions molt personals que es presenten de cop; rampells que, a vegades surten bé.