Subjectes avorrits

Em sento engolit pel sedentarisme, que roman on comença la distracció de la vida que és orfe d'esperit, i, acaba on l’absurditat de la fe somou els records melangiosos. M'avorreixo quan supuro per les parets fredes que m'envolten i em circumscriuen en un marc per oblidar.

Avorrit, queden cancel•lades les expectatives. Queden anul•lades les sortides. Queden frustrades les temptatives. Queden impossibilitades les opcions. Quedo postrat a la cadira. Quedo sense esma i sentenciat a ser la persona anodina de sempre.

Avorrit, sense un però que doni lloc al següent pas. Sense una disjuntiva que em permeti escollir. Sense un perquè que justifiqui els fets. Sense explicacions a tot allò del que no en sé el nom. Sense esma per treballar. Sense cap bri d’esperança i soscavat de tota il•lusió.

L’avorriment ha fet acte de presència, menystenint la jovialitat dels moments incandescents. Apaivagant qualsevol flama encesa del sentiment d’alegria. Disgregant la massa unida i compacta que són els meus sentits. Alienant –me dels obstacles que carreteja el passar dels dies o el discórrer de la vida.

Sembro la llavor de l’optimisme allà on puc, i què trobo? Gent avorrida, rutinària, sedentària i ortodoxa. Només els desitjo que progressin cap a la consecució dels seus objectius primordials i que no els distregui la tendència a ser passionals, desmesurats o extravertits.

És la passió diametralment oposada a la raó? O ho és a l’avorriment? No seré qui respongui a les preguntes que em faig, perquè la subtilesa no està feta per mi i perquè hi ha massa accentuació en aquestes preguntes.

No obstant, subscric aquí el meu avorriment. La tendència a ser, per sobre de tot, la mateixa persona, el mateix subjecte amb els mateixos gustos, defectes i virtuts. Com si la vida fos immòbil. Com si fos peremptori el dubte entre un clímax irrefrenable i el “coitus interruptus”.

Avorrit, com qui no vol sentir-se tendenciós en el passar difús del temps, que oblida sens parar els subjectes avorrits.