Sorra captiva

Bellíssima introducció ( "Som sorra i desert enmig de les multituds" ) per a un poema que em desperta la incertesa entre el plaer de la lectura i una certa angoixa que entreveig en mig de les teves paraules.

D'un costat, la salvació assegurada, d'altre, la certesa de la veu cansada i trencada.
Tenim present i futur, tenim idees i paraules, però hem de reconèixer la nostra condició limitada, el pes de la vida ja viscuda, de tot allò aprés i patit.
Per fi, la demanda: si m'has vist, si em saps, "agafa'm la mà i condueix-me"...

El teu vers m'ha sotraguejat! Per la forma, preciosa, i pel fons, ple de corrents que venen i van...

Només puc dir-te que aquí tens una mà estesa, per si vols agafar-te en algun moment!

Una abraçada ben rodona, com un sol càlid i lluminós,
Unaquimera

És ara, quan s'han fos les hores mortes
que esborro el veïnat que també sóc:
aquell que va parlar amb la boca closa,
els dits corren en l'exili dels mots.
És ara, que has dit adéu abans d'hora,
se m'ha cansat la veu, i estic confós,
i miro i ja no tinc les mans de roba,
ni els claus roents, ni aquells rajos de sol,
les vies paral·leles en les palmes,
les busques d'un rellotge que no es cansa,
ni els holes. ni els adéus. ni cap més lloc.
És ara, que em vull esborrar, lacònic,
i desenrotllar, sense esma i atònit,
la corda d'un adéu que em dol al cor.

És com si la primera estrofa no hagués estat escrita ben bé al mateix moment que la resta del poema. Hi crec endevinar el deix de vergonya dels dos amants que no s'atreveixen a declarar-se l'amor degut a la "por" a la seva pròpia vida? Penso, seguint aquesta línia, que el teu poema és enigmàtic, però també clar, perquè en les dues darrers estrofes parles del que a tu t'agradaria que l'altra persona fes amb tu, allò que com sorra oberta però també captiva per la teva pròpia vida precisament no t'atreveixes a dir-li.
Humilment esperes que ell ho entengui i ho faci, sense haver de guiar-lo.
Però ningú es pot posar en la ment de l'altre.
M'ha agradatmolt, gipsy.

El teu poema té un aire misteriós, com si els mots es llegissin a través d'un vel, d'una cortina. Tot i això, he pogut entreveure un ànima que ha estat "captiva" durant molt de temps i, ara, vol escapar, emprendre el vol... però necessita una mà que li doni confiança i l'ajudi a fer el primer pas.
Bé, no sé si l'he encertat, però ja m'agrada amb aquesta interpretació totalment subjectiva ;)

Petons!!

Ja t'han dit de tot... A mi els teus poemes em són una mica massa abstractes doncs sempre amaguen quelcom que no sé acabar de desvetllar...
Aquest també. En destaco :

"m'has vist a la cruïlla
sense saber on anar,
perduda, sense esma ni rumb?,

agafa'm la mà i condueix-me
adés on creixen els lliris i els afectes,
a prop d'un tren de matinada
i clava'm suaument
sobre les seves vies eternes."

ben bé com la sorra captiva...

De les millors estrofes que t'he llegit...

un petó

angie

la dama blanca de la poesia misteriosa, autèntica, pura... nedant entre la llum i l'ombra, dissimulada entre la multitud, èrò que brilles com sorra fina amb ànima de quars... Dius, escrius, esberles, captives, atreus i ens deixes entre mots i interrogants de llum... No ho dius tot, ni ho dius ben clar: cal desxifrar paraules i signes. Final bestial del poema! Ets... bona, però no presumeixes de preu. T'envejo i t'admiro.
Petons i una abraçada

pel P.D.
celebro que estiguis bé

és trist, però a la gent se li fa cas quna parla de la mort.

a mi hi ha moments que m'ha preocupat, però ara, ara que hi estic més a la vora estic de ple en la jardineria, conreant el meu jardí secret, sé que marxaré per sempre, però algun cel engendrat per mi deurà quedar i qui n'engendri de nous també.

el teu moment
jo també el vaig tenir, vaig passar mitja vida cercant una mà i passaré la que em queda bastint un jardí, un cel, un paradís d'amor i prou

molta sort

...potser ets tu la que ens ha d'agafar de la ma, a nosaltres pobres poetes esmaperduts i pecadors...

Gracies pel comentari .

Ets MOLT BONA!!!

Pere

"a prop d'un tren de matinada
i clava'm suaument
sobre les seves vies eternes"
Qui no busca contínuament conscient o inconscientment l'esclafor i el frec de la calidesa d'una llum? Saber que malgrat s'apagui, la intuïció i el cor ens diguin que sempre tornarà a obrir-se camí entre l'obscuritat.
Apel.lem al seu ajut per sentir l'abraçada d'aquesta força que ens dóna veu entre tants grans de sorra captiva.
Ai, aquest destí que és company i butxí alhora, tan enigmàtic, fugisser i incert...
Aquest poema l'he trobat molt diferent als que t'he llegit fins ara (no sabria dir-te exàctament el perquè), encara que és igualment profund i misteriós. Té el teu segell.

Una abraçada molt gran!

M'agrada molt aquest poema, de veritat. El mar, la sorra... quants relats que han inspirat i inspiraran!

Una abraçada, i gràcies pels teus comentaris.

Per cert: Són molt maques les teves filletes!!!

Sol_ixent

Abans que això se't ompli de comentaris et deixaré per aquí el meu... esperava el següent poema amb ganes, em dona la sensació que em vaig quedar curta la última vegada que et vaig comentar...

No sé com t'ho fas per anar a parar al lector cap aquell punt que qualsevol poeta vol tocar, aquella fibra que tots tenim, i que costa tant poder arribar-hi... Voldria ser breu dir-te amb quatre adjectius ben posats el que en penso, però per més que ho intento no puc, no en sóc capaç.
Veig que, en els darrers poemes has fet una mena de canvi d'estil, no m'atreveixo a dir ni millor ni pitjor que els anteriors, però sí que li donen un aire més elaborat.

i clava'm suaument
sobre les seves vies eternes

les paraules per això, bestials com sempre. Em fan pensar amb els matins d'hivern, clars, potents i bells.
El títol un segon poema, i d'aquest un inici d'spleen mig difós.

El teu nom...

Petons tendres i no deixis d'esciure,
mar