Cercador
Somriures i somriures. [text no creat amb IA]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Fou dels pocs fotògrafs professionals que sobrevisqué a la moda dels selfies, i saltà a la fama per un retrat de José María Aznar en què aconseguí transformar en somriure més o menys versemblant aquell rictus de mal de ventre que exhibia l'exlíder del PP quan volia fer-se el graciós. Li deien el Franz Hals de la fotografia, perquè indefectiblement les persones retratades apareixien somrients. Era la seva marca de fàbrica. Fins i tot corria el rumor que cobrava una tarifa més alta als clients que s'entestaven a ser fotografiats amb expressió seriosa.
Quan treia fotos de grup, recorria al vell truc de fer-los dir "patataaa!" perquè tots sortissin somrients o ho semblés. Si es tractava d'una foto d'estudi, aleshores no n'hi havia prou a assegurar-se una boca riallera amb les comissures dels llavis ben amunt i calia capturar l'expressió global del rostre, on hi jugava més l'opacitat o lluïssor de la mirada. I molts, en aquest tràngol, preferien adoptar una actitud més reposada, en què el somriure deixés entreveure una disposició relaxada, fèrria, creadora o entregada al proïsme.
Hi havia una altra faceta, però, que gairebé ningú no coneixia: la seva relació amb la mort, amb els morts. Com una prolongació natural de les fotos en batejos, comunions o noces, li havien proposat que en tragués dels difunts: ell que era el rei dels somriures, havia de ser capaç d'arrencar una mitja rialla al rigor mortis, més enllà de l'aspecte serè que els especialistes de la funerària procuraven donar al finat, després del taponament de boca i narius. No veia la manera d'aconseguir-ho, fora que fos mitjançant l'aplicació de petites descàrregues elèctriques que provoquessin la contracció de determinats músculs i la distensió d'altres, cosa que, de segur, no plauria als familiars presents. I, per principis, es negava a retocar les fotografies amb Photoshop.
"Els morts sempre acaben somrient, però llavors no té massa sentit retratar-los, perquè tots s'assemblen". Quan deia això, la gent es mirava estranyada, sense entendre què havia volgut dir. I és que ell creia que tots érem essencialment riallers i eren les circumstàncies que ens duien a jugar papers diferents, adoptant posats seriosos o subtilment somrients: somriures innocents o culpables, còmplices o distants, conciliadors o agressius. Despullat de totes les màscares, el somriure primigeni era el de la calavera, el dibuixat per la mandíbula ben encaixada contra el crani, amb unes dents sense genives, brutalment magnificades.
Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCCXVII (tema: SOMRIURE) i consta de 400 paraules segons el comptador de Microsoft Word.
Quan treia fotos de grup, recorria al vell truc de fer-los dir "patataaa!" perquè tots sortissin somrients o ho semblés. Si es tractava d'una foto d'estudi, aleshores no n'hi havia prou a assegurar-se una boca riallera amb les comissures dels llavis ben amunt i calia capturar l'expressió global del rostre, on hi jugava més l'opacitat o lluïssor de la mirada. I molts, en aquest tràngol, preferien adoptar una actitud més reposada, en què el somriure deixés entreveure una disposició relaxada, fèrria, creadora o entregada al proïsme.
Hi havia una altra faceta, però, que gairebé ningú no coneixia: la seva relació amb la mort, amb els morts. Com una prolongació natural de les fotos en batejos, comunions o noces, li havien proposat que en tragués dels difunts: ell que era el rei dels somriures, havia de ser capaç d'arrencar una mitja rialla al rigor mortis, més enllà de l'aspecte serè que els especialistes de la funerària procuraven donar al finat, després del taponament de boca i narius. No veia la manera d'aconseguir-ho, fora que fos mitjançant l'aplicació de petites descàrregues elèctriques que provoquessin la contracció de determinats músculs i la distensió d'altres, cosa que, de segur, no plauria als familiars presents. I, per principis, es negava a retocar les fotografies amb Photoshop.
"Els morts sempre acaben somrient, però llavors no té massa sentit retratar-los, perquè tots s'assemblen". Quan deia això, la gent es mirava estranyada, sense entendre què havia volgut dir. I és que ell creia que tots érem essencialment riallers i eren les circumstàncies que ens duien a jugar papers diferents, adoptant posats seriosos o subtilment somrients: somriures innocents o culpables, còmplices o distants, conciliadors o agressius. Despullat de totes les màscares, el somriure primigeni era el de la calavera, el dibuixat per la mandíbula ben encaixada contra el crani, amb unes dents sense genives, brutalment magnificades.
Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCCXVII (tema: SOMRIURE) i consta de 400 paraules segons el comptador de Microsoft Word.
Comentaris
-
primigeni[Ofensiu]SrGarcia | 02-12-2025
La idea de retratar somriures, fins i tot en difunts, és creativa, sorprenent i lleugerament macabra.
Si s'ha de triar entre el photoshop i les descàrregues elèctriques, em sembla que la cosa és clara, però els principis son els principis.
Molt encertada la reflexió sobre el somriure primigeni.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Relat per commemorar les 250000 lectures. [text no creat amb IA]
- Dos i dues. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre LLATINADES. [text no creat amb IA]
- En alemany o en anglès? [text no creat amb IA]
- Inescrutables però escrotables. [text no creat amb IA]
- Havien begut oli. [text no creat amb IA]
- Somriures i somriures. [text no creat amb IA]
- Relat per commemorar les 234567 lectures. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre EL MENJAR. [text no creat amb IA]
- Anacronismes. [text no creat amb IA]
- Relat per commemorar les 222222 lectures. [text no creat amb IA]
- Com les cireres. [text no creat amb IA]
- 20-N. [text no creat amb IA]
- Continuació de "L'amic Ludwig" (12/09/2025). [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre L'HORT DE TARDOR. [text no creat amb IA]