Somnis

Cada nit la rutina es repetia. Aquell vell monstre omplert de la pols del temors perseguia la teva ombra fins al crepuscle lunar.

Miraves el reflex de la realitat en un vell miratge. Per què eres tan diferent del que somiaves?
Uns ulls apagats s'amagaven rera uns vidres bruts. Ditades, llàgrimes i insults vivien entre aquelles partícules transparents que formaven la finestra de d'on t'amagaves de la realitat.

A la llum de les espelmes, obligades a cremar tímidament, t'acariciaves lentament.

Una gota d'anhel...

Odiaves els teus pòmuls caiguts, el teus llavis refinats. Desitjaves que el teu cos entrés en efervescència i en erupció d'hormones.
Somiaves posseir uns pòmuls rodons com turons paradisíacs que absorbissin les teves pors. I els llavis... Unes carns que s'obrissin desitjoses a tots els plaers. Però la realitat era molt diferent.

Els teus dits empesos per la força del desencís quedaren recolzats a l'inici de l'ample samarreta, amagatall d'altres imperfeccions.

La ràbia t'oprimia el pit. Sí, aquelles pells penjades sense gràcia que decoraven el teu cor.
Per què la natura havia estat tan injusta amb el teu cos?

Una ment malalta, això és el que deien tots de tu. No et creien quan els asseguraves que els fantasmes no eren mentals, sinó que eren el manyoc d'ossos que els seus ulls admiraven.

Una ment malalta...

Amb els nervis destrossats i els ulls cecs de tanta amargor i insolència, murmures en silenci:

-Només volia ser una dona...