Somni de joventut

UN SOMNI DE JOVENTUT



Quan les portes van obrir-se no m'ho podria creure: l'estació, la gent, el so, la olor, els cartells… tot tan antic, tan real. O estava somiant o havia viatjat en el túnel temps. Tot just trepitjar l'andana, van tancar-se darrera meu les portes del vagó. Vaig girar-me i vaig veure'm reflectit en els vidres de les finestres; la meva imatge actual, la d'un home de seixanta-cinc anys. Però, tant aviat va desaparèixer el metro, vaig notar una cosa molt especial: no em feien mal les cames i caminava amb molta agilitat, com quan tenia vint anys. Instintivament vaig posar-me la mà sobre la cama dreta i, carai, la tenia forta i musculosa, com quaranta anys enrera. Tot espantat, vaig aturar-me uns segons al mig de l'andana. Un home, que anava amb molta pressa, va obrir-se camí empentant-me. "Quin home tant mal educat i tant destraler", vaig pensar, "i, on va amb aquests pantalons tant amples i passats de moda?" Mig estabornit vaig seure i vaig quedar-me uns moments mirant passar la gent. "Avui no és pas el dia de carnaval per que la gent hi vagi disfressada...tothom va vestit com als anys seixanta" -vaig pensar. "Però, que carai està passant avui?"
Vaig aixecar-me per continuar el meu camí, i passant per davant d'uns aparadors, de reüll, vaig mirar-me un altre cop, "renoi; aquest xicot tant maco sóc jo?" Vaig apropar-me més al vidre, tocant-me la cara...estava més prim i tenia la pell més forta i tensa. Increïble, aparentava vint anys d'edat. "Bé", vaig pensar, "ja em passarà, segur que no he dormit prou bé i encara em duren els somnis... aniré apressa o arribaré tard a la feina". Pujant per l'escala mecànica vaig sortir davant de l'antiga cafeteria Zurich, el cor se'm va encongir,el que veia no podia ser cert: al costat del Zurich encara hi havia els antics edificis que van enderrocar quan van fer el centre comercial Triangle. "Mare de Déu, sí que estava malalt, lo meu eren deliris, al·lucinacions. Estava perdent la xaveta!"
Vaig continuar el camí, travessant la plaça de Catalunya direcció a la meva feina, era dependent de la secció de sastreria al Corte Inglés, ja estava a punt de jubilar-me. Travesso la calçada i pujo a la vorera, davant al centre comercial. Encara estava immers en els meus pensaments, o somnis, estava molt atabalat i, quan em disposava a entrar per la porta principal, m'adono que hi ha una cafeteria, encara hi ha la cafeteria Plaza, i a la banda esquerra el Club San Jorge, Casino Militar. I la drogueria Vicens Ferrer...no podia ser, no! "Però que diables m'estava passant? M'estava tornant boig? Allò formava part dels anys seixanta, i ara ja som al 2010..."
Ja no vaig suportar més la tensió, aquells extraordinaris fets m'havien trasbalsat. Se'm van doblegar les cames, no m'aguantaven pas aquelles forts cames d'un xicot de vint anys. I vaig caure a terra.
Uns copets a l'esquena van rescatar-me de l'angoixa d'aquell malson: un cambrer m'avisava que estaven a punt de tancar el bar i ja no podien servir-me més beguda. Amb esforços vaig posar-me dret. Un cop incorporat vaig adonar-me de la meva borratxera. "Però que feia jo en aquell estat i en un bar tot sol? Ah sí, m'acabava d'acomiadar dels meus companys de feina. Havíem celebrat tots plegats la meva jubilació." Vaig tocar-me les cames i les galtes: em tornaven a fer mal els genolls, i la pell de la cara la tenia fina i arrugada. Tot havia sigut un somni...un somni de joventut.

FI


Rafael P. Lozano