Solemnitat

Dissabte a la tarda. Surto a donar un passeig amb la meva dona. Anem però, abans de tot fins l'ajuntament. En arribar a la sala de plens hi ha una petita cua de cinc persones. Des d'aquí puc contemplar la primera de les dues làmpades de llàgrimes i una policia municipal dempeus que controla la situació. De fons, sona un violoncel, vull creure que tocat per un altre gran patriota, Pau Casals. Un home gran amb un bastó s'asseu en els seients destinats al públic. Hi ha gent de totes les edats que es comporta amb un recolliment propi d'un funeral, encara que aquí l'únic que hi ha és una taula sobre d'una tarima amb un llibre, una foto d'en Ferrer i un ram de roses vermelles enorme. Tot plegat em dona una gran sensació de solemnitat prussiana. Hi ha una continguda emoció en l'ambient propiciada per la noblesa de la sala i per l'extraordinària personalitat del finat i sobre tot un silenci, un silenci estremidor que permet sentir fins i tot el cruixir de la fusta.
En Francesc Ferrer i Gironès va aconseguir esdevenir un mite en vida. El recordo a Portbou a on vaig tenir el privilegi de conèixer-lo donant una conferència a la mainada parlant-los-els dels Borbons del segle XVIII com uns reis amb uns grans rínxols sempre disposats a eliminar la nostra llengua i la nostra cultura i encoratjant-los a defensar Catalunya de tots els atacs que ens poguessin dirigir des de Ponent. I avui els carrers de Barcelona s'han omplert de centenars de milers de persones reclamant que som una nació i que tenim el dret a decidir. Mentre em vestia he sentit a Catalunya Informació l'escriptora Maria Mercè Roca recordant la mort del gran patriota de la pipa i l'actor Joel Joan demanant un minut de silenci en memòria del gran lluitador. Inexplicablement a les notícies de TV3 sembla que aquesta part no l'han considerat important, el record d'un home que va fer bona durant tota la seva vida la frase del president màrtir, Lluís Companys: "Per a defensar la llibertat i la democràcia hi ha moltes persones disposades a tot arreu, però per a defensar Catalunya, només hi som, nosaltres, els catalans".
Quan m'ha tocat el torn he pujat a la tarima, m'he assegut a la cadira i he escrit amb lletra tremolosa un fragment de l'etern poema de Kavafis: "Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el déu dels vents el velam dels seus vaixells".