Sol sostingut

Cada dia, quan em desperto, em sorprenc d'estar encara viu. La meva existència ja fa uns anys que ha deixat de tenir un sentit i només espero que la naturalesa decideixi la fi. Res m'il·lusiona, només l'escalf dels records revifa una mica aquest cos gastat. El futur no em pertany, només és un dia a dia que visc amb la intensitat del que vol robar petits moments de gaudi perquè no té res més a que agafar-se. Les hores passen d'una manera lenta i mansoia. Res no em neguiteja, res no em preocupa. Tinc totes les necessitats cobertes. Em cuiden. Em fan el dinar. Passejo pel pati rebent la carícia del sol. Veig venir les tempestes i les borrasques per la finestra. Quan arriben i descarreguen de manera més o menys violenta sento les gotes caient en el teulat i a la marquesina. És un repic com el d'un tambor, una percussió contínua i ritmada que varia d'intensitat. Els llums giratoris semblen més dèbils i la seva llum es desdibuixa en mig de la precipitació. Quan acaba encara hi ha un petit espai de temps en el qual les canals i els degoters es resisteixen a deixar-se sentir, fins que el darrer esclat de la gota sobre el bassal anuncia la fi de la tempesta i una escletxa de color blau intens sorgeix d'entre els núvols

És molt curiosa la situació que estic passant. Quantes persones devien viure aquí, en els moments de més ocupació de l'edifici? Cinc-cents, mil, tot un batalló de desheretats de la fortuna i els guàrdies que no devien ser pocs per poder controlar tota la púrria? I ara, jo sóc l'únic reclús de la presó d'Spandau. Moltes veus han demanat el meu alliberament. A la meva edat ja no puc fer cap mal. Però jo no sóc un home, sóc un símbol, l'únic dirigent encara viu de l'Alemanya nazi, un país humiliat, vençut, esquarterat.

De vegades, encara tinc malsons. Em veig a mi mateix volant en un avió fins a Anglaterra. Quan aterro, em detenen i em porten a una habitació a on sóc interrogat. De tant en tant, veig els oficials que riuen per sota el nas i em pregunto què els hi deu fer tanta gràcia. Em miro i descobreixo amb gran incomoditat que estic nu de cintura cap a avall mentre la part superior llueix l'uniforme corresponent al meu rang, el de lloctinent del Führer. Llavors em desperto avergonyit i recordo aquells dies en que vaig voler salvar el meu país oferint un pacte als aliats, per poder concentrar totes les nostres divisions en el front de Rússia. He estat gairebé tota la vida a la presó. Primer a Anglaterra, després a la meva estimada Alemanya. Aviat seré lliure però. Traspassaré els murs d'aquesta presó d'un home sol i ja no podran fer res per retenir-me. El temps juga al meu favor. La mort sempre acaba obtenint el seu premi.