SENSE TÍTOL

Els peixos volaven cap enrere amb ales fetes de fulls de calendari caducs, cantant balades sobre la fugacitat dels dilluns mentre els núvols xiulaven l’himne nacional d’una república inexistent amb lletra escrita en codi binari i melodia executada per un orgue de gegants submarins. Un llop amb ulleres de sol, potes de goma i un collar de llavors de paradoxa va traduir l’obra completa de Shakespeare a l’idioma dels tornavisos, però els actes es van convertir en manuals d’instruccions per muntar mobles que s’autodestruïen en llegir el punt i coma. Les cadires es van casar amb llapis en una cerimònia oficiada per un micròfon sense fil, i van procrear clips radioactius que parlaven en hexàmetres sobre la inflamabilitat de les ametlles mentre duien a terme un cop d’estat contra els bolígrafs de tinta invisible. El cel, ja convertit en sopa, va començar a servir-se en plats de porcellana que cridaven refranys en llengua desconeguda, i la sopa-diccionari de somnis es va escampar per les pàgines d’un llibre que s’alimentava de les pauses entre paraules. L’home del barret de culleres va aücar un color entre el groc i el lament, i les parets van respondre en codi Morse amb errors ortogràfics que van generar un camp magnètic capaç de desordenar els pensaments en ordre alfabètic invers. Les hores fugitives van fundar la seva secta d’escates de peix mort en un temple construït amb les cendres de rellotges de sorra, i van començar a predicar sermons sobre la santedat del segon que mai ningú va utilitzar. El piano en flames va alliberar notes musicals que s’ensorraven com a glaçons en un desert de sucre moreno, però cada nota es va convertir en una aranya que teixia partitures amb fils de llum fosca mentre el desert murmurava xifres de comptabilitat en àrab antic. Algú va cridar –Visca el caos!-, però el caos, ofès, va començar a teixir una bufanda infinita amb fils de mentides no explicades i punts suspensius robats a les novel·les romàntiques, asfixiant qualsevol intent de coherència amb nusos cecs, Els miralls independents van exigir la fi de la humanitat amb manifestacions de reflexos distorsionats que cantaven haikús sobre la inutilitat dels ulls, mentre els essers humans intentaven argumentar amb lògica, però les seves paraules es convertien en boletes de paper que cremaven al contacte amb l’aire. Les paraules fugitives van xocar contra l’abisme de silenci, però aquest va presentar una demanda formal als verbs per assetjament acústic, exigint una indemnització pagada en pauses respiratòries i consonants no pronunciades. El formatge Nobel de física quàntica va intentar demostrar la seva no existència en un discurs escrit amb formatge de cabrales que es va fondre sobre el pòdium, creant un riu de llàgrimes làcties que inundava l’auditori amb preguntes sobre la viscositat del temps. Les cendres de lògica van ser escampades sobre el camp de futbol de cercles quadrats, on els jugadors corrien perseguint una pilota de preguntes sense resposta que canviava de forma cada vegada que algú intentava xutar-la amb la cullera de la raó. El xiuxiueig de –això no porta enlloc- va desencadenar una pluja de parèntesis sense tancar que van infectar les oracions amb sarna sintàctica, fent que els adjectius es gratessin contra els substantius fins a sagnar metàfores incoherents. Les lletres demandants d’asil van ser deportades per un exèrcit de signes de puntuació armats amb comes explosives, i van acabar exiliades en un país que només existia els dilluns de febrer, governat per un dictador que parlava en palíndroms amb accent d’òpera bufa. El text suïcida es va estavellar contra el buit, però les paraules immortals van renéixer com a fongs tòxics en el fang de la pàgina, repetint-se en espirals cacofòniques que obligaven al lector a llegir-les en veu alta mentre les síl·labes li creixien a la llengua com arrels enverinades. Un cor de taràntules va començar a recitar les taules de multiplicar en llengua de serps marines, mentre un riu de mel fluïa cap amunt per una muntanya que es negava a existir més enllà de les tres de la matinada. Algú va intentar escriure “fi”, però la paraula es va dividir en tres parts idèntiques que van començar a lluitar per la supremacia gramatical sobre un territori fet de paper esmicolat. Les lletres “F” i “I” van aliar-se contra la “N”, però van descobrir que totes tres eren il·lusions projectades per un a làmpada que parlava en acròstics amb olor a cremat. Un exèrcit de preposicions va envair les classes subordinades, declarant la llei marcial sobre els adverbis i executant els articles definitius per alta traïció a la irrealitat. Les vocals van fugir cap un búnquer de metàfores obsoletes, on van planejar un contraatac amb armes de doble sentit carregades de ironia líquida, però van oblidar el codi d’autodestrucció en un calaix de sinònims no concordants. I tu, lector captiu d’aquesta simfonia de l’absurd, continues aquí, encadenat a la cadència de frases que es mosseguen la cua com una serp de paper que s’alimenta de la teva pròpia desesperació, cada paraula un pas més en el laberint que tu mateix vas voler creure que tenia sortida, però que només és el reflex d’un mirall que riu en silenci mentre et mostra allò que ja saps: que no hi ha res a entendre, però tampoc hi ha res a no entendre, només el buit que et crida amb veu de mil agulles clavant-se en el mapa de la teva paciència. Gràcies.



2025