SENSE ESCRÚPOLS

Desvariant enmig del meu silenci no carrego les culpes a l’edat que em manté sinó al desencís. Estic absolutament decebut de la raça humana que m’ha fallat gairebé en tots els vessants que deixen empremta durant el transcurs de la vida i que són els que marquen el tarannà que ens vesteix. La societat s’ha desmarxat ja fa molts anys dels valors que la podien sostenir, del respecte que havia de ser el fonament per bastir el comportament de les persones, de l’educació mínima exigible per compartir el dia a dia d’un món en procés d’extinció. Homes i dones han caigut al parany de creure que tothom pot fer la seva sense reconèixer que tot està escrit i dirigit. La cultura ha perdut la batalla del pensar i tot ens és donat sense lluita. Hem cedit, o regalat, la intel·ligència a les màquines que ens substituiran, que ens resoldran l’existència i de fet la poca intel·ligència que teníem s’anirà diluint. Cabòries mentre sóc a la cel·la gris amb els meus llibres vells, quatre fotografies, mal penjades a la paret, d’un passat que ja no tornarà a ser mai més el mateix malgrat la bona nova, un tauler d’escacs amb les seves figures ratades i els estris personals del dia a dia. Encara avui, vestit amb la granota vermella dels residents per crims de sang, no m’acabo de creure que en poques hores hauré de fer la bossa i rumio més enllà de l’obsessió en l’estupidesa humana que ha deixat els judicis i les apel·lacions en mans de la intel·ligència artificial. No hauria de pensar així. Tancat entre aquestes parets jo m’he perdut el ritme de l’evolució i els dotze membres del jurat que fa un grapat d’anys em van regalar una perpètua per disset assassinats, ja poden tremolar per la decisió inapel·lable d’una intel·ligència, sense sentiment, que m’ha alliberat i l’instint, que no gasta l’artificialitat, em diu que amb una mica de passió i d’enginy potser aprofitaré per arribar a la trentena.