Se'n ha de venir de MENA

L'exèrcit espanyol té una llarga tradició de cops d'estat, pronunciaments militars, revoltes, conspiracions i terrabastalls de tota "mena". De fet la història d'Espanya és una sèrie de regnats absolutistes puntejats per directoris castrenses amb breus períodes de "normalitat" democràtica. Aquest país no ha deixat mai d'ésser una caserna de cinc-cents mil quilòmetres quadrats a on la remor de sabres és el plat del dia i el taloneig de les botes un soroll habitual.
Agafem l'exemple del general Queipo de LLano. Popularment conegut en el període de la Guerra Civil per les seves al·locucions a les ones hertzianes, el terror dels obrers de Sevilla. Aquest militar era una "mena" (una altra vegada) de colpista professional. Enemistat amb el dictador Primo de Rivera fou represaliat i poc després va protagonitzar una rebel·lió a la base aèria de Cuatro Vientos. S'exilià a Portugal i amb la proclamació de la República tornà a Espanya a on el govern el va rehabilitar. Va conservar la fidelitat fins que Niceto Alcalá Zamora,el seu consogre va abandonar el poder. Llavors es va dedicar a preparar el cop d'estat que va propiciar la dictadura de Franco. Va ésser l'únic general rebel que va sobreviure a la Guerra Civil. Goded va ésser afusellat al castell de Montjuic després d'una temerària "visita" a Barcelona sense saber si la situació estava controlada. Mola i Sanjurjo varen patir sengles accidents aeris de la mateixa manera que va morir també Ramón Franco, germà del dictador que curiosament en un principi havia estat diputat per Esquerra Republicana. Acabada la guerra el "Generalísimo" se'l va treure de sobre i el va enviar a Itàlia. No se'n devia fiar ni un pèl i amb raó tenint en compte el seu expedient. Va morir a Sevilla a 1951 totalment marginat pel règim.
La constitució espanyola, redactada sota la pressió militar reserva a aquesta institució el paper de garant de la unitat d'Espanya però en canvi li encomana absoluta obediència al poder executiu. Els temps han canviat i ara ja no hi ha remor de sabres si no xerricar de cadenes però l'exèrcit espanyol té sobre seu la terrible llosa del seu intervencionisme ancestral. Per a ells el que hi ha fora de les casernes no és un poble al que s'ha de servir si no un immens pati de banderes.