Sempre hi ha un però

Un relat de: Estel d'argent

Sí, aquesta és la conclusió a la qual he arribat després de llargues hores de reflexió interminables escarxofada al sofà de casa. Bé, potser no han estat tantes. Potser han estat uns minuts tan sols. Els justos per recordar com el meu marit, en Joan, després de 10 anys de casats, em digués fa uns dies, amb una agosarada naturalitat:

- Abril, ets una persona meravellosa, de debò, fantàstica, però no t'estimo com abans. De fet, ja no t'estimo. Crec que no podem continuar junts... vull el divorci.

Efectivament, sempre hi ha un però. Sóc una persona fantàstica, meravellosa, increïble, però no n'hi ha prou. En Joan, el meu Joan, vol el divorci, i no per qualsevol motiu, no, i ara! És perquè ja no m'estima. Quan se suposa que es deixa d'estimar a algú? Crec que seria una bona pregunta perquè la incloguessin en els exàmens de selectivitat. Així potser s'evitarien moltes desgràcies, com la meva, ja que jo vaig conèixer en Joan a la universitat. Com que no hagués sabut com respondre-la, mai l'hauria conegut. De tota manera, crec que el millor seria crear una associació que es dediqués a avisar a les persones quan ja no són estimades per les seves parelles abans que arribés el destí fatal. Abans de sentir el però.
I el pitjor de tot és que en Joan sempre havia estat el prototip d'home cagadubtes que sempre rebutjava les situacions de conflicte, és a dir, les situacions on s'acostuma a usar la paraula però. I aquesta vegada no recordo haver notat una tremolor a les seves paraules ni cap gest que induís a pensar que s'esforçava per dir el que estava dient. És la prova empírica que em faltava per confirmar l'efecte però, que, naturalment i per desgràcia meva, únicament recau sobre la meva persona.
Sempre aquest maleït mot que em ronda darrera l'orella des que era adolescent! És com un insecte pesat i insolent que m'adverteix que la paraula però serà la meva ombra eterna que mai em fallarà passi el que passi. No hi estic d'acord. No serà la meva ombra; serà la meva llosa. Bé, ja ho ha estat. Fins i tot els insectes fan servir eufemismes. No m'ho puc creure. Almenys el meu marit s'hagués pogut estalviar el però i l'insecte no s'hagués burlat de mi per enèsima vegada.
I així de feixuga em va caure aquesta llosa quan el director del diari on treballava - fixeu-vos en el temps verbal: pretèrit imperfet - em va cridar perquè em dirigís al seu despatx, i amb una absoluta vehemència, com si estigués fent un impetuós discurs al balcó de la Generalitat, em va deixar anar les següents paraules:

- Senyoreta Garcia, com vostè haurà comprovat, el sector del periodisme tradicional, és a dir, l'escrit, està en una forta crisi. L'era digital se'ns engoleix per moments i nosaltres hem de fer-hi quelcom, senyoreta Garcia. Hem d'afrontar amb valentia aquesta nova situació laboral!

En aquests moments recordo que ja no sabia si esclafir a riure o començar a aplaudir eufòricament damunt una cadira. El senyor Jiménez movia enèrgicament els seus petits i robustos braços amunt i avall, i d'un costat a un altre; i els pocs cabells que encara li restaven sobre la testa li seguien el joc. Pobre home, - recordo que vaig pensar mentre el senyor Jiménez provava desesperadament de mantenir els quatre pèls al seu lloc, - intenta dissimular-ho com sigui i no hi ha manera. Però aquesta sobtada onada compassiva era abans d'escoltar el però.

- Vostè és una persona molt competent, realitza molt bé la seva feina i ens agrada com treballa, però en aquests moments el diari no pot assumir els costos del seu lloc de treball. I, amb molt de desgrat, tot sigui dit, l'hem d'acomiadar.

Ja teníem el però en el lloc que li corresponia. I els meus pietosos pensaments sobre els quatre miserables pèls del senyor Jiménez es van esfumar. La resta del discurs ja no el vaig escoltar malgrat que recordo que encara vaig romandre al seu despatx ben bé deu minuts més. Un cop arribats al mot clau, ja no hi ha res a fer. L'insecte batejat amb el nom de "perus maleidus" ensordeix tot l'espai sonor.
Aquest matí, abans d'asseure'm mandrosament al sofà i arribar a les meves valuoses conclusions, he anat a comprat fruita al mercat. M'ha atès com sempre la senyora Margarita, amb la seva amabilitat habitual:

- Què voldries avui, maca?

- Doncs, per començar posi'm un quilo d'aquelles pomes tan maques que tenia ahir.

- Ai! Quin greu! Mira que n'eren, de maques, aquelles pomes! I ben grosses, sí! Fa una estona que he venut les últimes que em quedaven. Si haguessis vingut una mica més d'hora... però has arribat tard, nena.

Ja us ho deia jo. Sempre hi ha un però.

Comentaris

  • T'esperem a www.guimera.info/tribuna[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 19-09-2005 | Valoració: 10

    Hola,

    justament perquè el PERIODISME TRADICIONAL no està en crisis, eh !

    Gràcies.

    mora.a@guimera.info

    P.D i sense pero's !!!!

  • Bona ironia[Ofensiu]
    Jofre | 01-08-2005 | Valoració: 10

    Estel (N.),

    Potser és perquè a mi m'agrada la ironia fina i subtil que, de debò, que m'ha agradat. Escrius molt bé per dir-ho clar, amb molta desimboltura: hi tens traça, no has fet pas salat en això d'escriure bellament.

    Sempre planteges temes ben reals. Bravo.
    Això, com ja t'he comentat altres vegades, diu molt a favor teu.

    Per cert, potser sí que era un conte... o un relat, o una novel·la tant se val.
    L'important és que desvetlli inquietuds i renovades esperances per seguir bategant. oi?

    Les princeses quan mengen una poma... bé, deixem-ho, sempre hi ha un Però, un matís, una altra lectura, una nova esperança.
    Gràcies pel compliment però (un altre!), sempre eh? tens tota la raó, els prínceps blaus existeixen... en els relats, és clar.

    Una abraçada.
    :-)

  • hi ha molts Garcia al món[Ofensiu]
    foster | 14-07-2005 | Valoració: 8

    Sí, aquest relat teu podria ser molt cruel per a certa gent que realment viuen constantment escoltant aquest tipus de negativa, aquests però..., i no sempre per motius justificats, massa sovint per interessos no dels més honrats. Bé, deixem-ho, perquè tu has aconseguit un escel.lent relat, fresc, directe i, alhora d'una profunditat amarga matisada per la ironia i el desenllaç que més avait et deixa bon sabor de boca.
    felicitats

  • ei rosasp![Ofensiu]
    Estel d'argent | 06-06-2005

    Ei! merci pels teus ànims i la valoració que en fas del meu relat! fa poc que publico aquí les meves coses, i agraeïxo de tot cor aquests comentaris! ;p

  • Hola![Ofensiu]
    ROSASP | 06-06-2005 | Valoració: 9

    El teu realt enganxa des del primer moment, trobo que està escrit amb molta gràcia. Té el punt de irònia exacte que el fa al punt de sal.
    Realment li dóna un toc d'originalitat i frescor el final, barrejar un fet tan intrascendental i trobar-hi el perquè de les coses en unes insignificants pomes és fulminant, després d'haver passat per moments tan impactants i desencoratjadors...
    I és que si li vols buscar, sempre hi ha un però...

    Molt bé, espero llegir moltes coses teves!

    Una abraçada!

  • gràcies 2!![Ofensiu]
    Estel d'argent | 06-06-2005

    Ei!! moltes gràcies de nou!! està molt bé això que t'has sentit identificat, bé, jo és que sempre em passa el mateix, jaja, i sí, el "però" del final és molt adient! ;P

  • Osojoso | 06-06-2005 | Valoració: 8

    Molt amè el teu relat!

    M'ha agradat, i a més m'hi he sentit identificat, però...

  • gràcies[Ofensiu]
    Estel d'argent | 06-06-2005

    Hola!! moltes gràcies per escriure aquest comentari! i m'alegro molt que t'hagi agradat el meu relat! feia molt de temps que el volia escriure, i mira... l'altre dia em vaig posar per feina! ;p

    Estel d'argent

  • bona entrada![Ofensiu]
    quetzcoatl | 06-06-2005

    Hola Estel d'argent!

    M'ha agradat molt aquest relat comic i dramatic alhora. Esta molt ben escrit, es fa agil de llegir i li has trobat un bon final.

    Benvinguda i felicitats!

    m

Valoració mitja: 9.17

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

59630 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p