Primera descripció

Per a mi, ell és com una mena de savi. Però no d'aquells envoltats de llibres que conviuen amb la pols i la fatxenderia, o d'aquells que fanfarronegen i es fan els valents i els misteriosos, ni tampoc d'aquells de qui la seva loquacitat no és sinònim d'eloqüència i veritat. No, de cap manera. Ell és tan savi com les plantes que saben que han d'aprofitar el sol per crear el seu aliment. És tan savi com les orenetes que saben que el sud és el lloc perfecte per passar els mesos més freds de l'any. Tan savi com els rius que coneixen prou bé la seva fi a la mar, però no deixen de mostrar-se ufanosos i bells en tot el seu camí. Ara amb més cabal, ara amb menys; d'un toc verdós perquè s'ha lliurat als braços de la pluja o marró perquè no pot abandonar l'estimada terra, però sempre amb alguna cosa a oferir.
A més, ell és bell, humil i generós, com la naturalesa. Precisament d'aquí rau la seva extraordinària saviesa i força d'esperit. Podríem dir que més que sang, a ell li corre saba per les venes perquè a la pell se li descobreix el tacte suau del préssec; a la mirada, l'entendriment de veure un camp de cirerers florit i, a l'ànima, la pau d'un bosc de pins solitari. I no, no us penseu que es tracta d'una saviesa mecànica, ben al contrari! Flueix veloçment en tots els seus gestos, plens de complaença i comprensió, que formen l'horitzó més admirat per la meva ignorància.
I no només és savi, que acabaríem aviat si fos així. També és un home serè. D'una serenitat no estàtica ni pueril, tampoc visible a tothora, però sí com una pel·lícula interior que li recobreix el cor, la ment, les mans, els ulls i els llavis. I n'hi ha pocs com ell, que en la nostra societat la paraula crisi és un mot molt buscat i el primer en molts diccionaris. Per això és tan savi, perquè sap col·locar cada lletra i paraula al lloc que li correspon. I fàcilment! Que complexitat és la segona paraula més buscada per moltes cordes vocals.
Ah! I ell també és sonoritat: una cantarella, una melodia, uns acords ben trobats, unes notes harmonioses, tant se val, que el seu cos no desprèn una olor característica, tan pròpia dels éssers humans, sinó que emet una música suau, planera, entranyable i necessària perquè escalfa i eixampla l'esperit. Diuen que la música amansa les feres, i crec que també funciona encara que no s'estigui en un espectacle de circ.
Així que aquest home, que és el meu home, és savi, serè i fa música sense saber-ho. O potser és un savi que sap poc que és savi, amb esperit serè i amb un cos que li permet ser alhora amant i trobador. Sort que el meu home sap molt més que jo, que és prou conegut que jo no sóc gaire sàvia, encara menys serena, i mai se m'ha donat bé la música. Sí, en canvi, les paraules, que em permeten dir coses com aquestes i somiar i parlar i tocar i tornar a parlar i volta a somiar de nou. Jo sóc sàvia de somnis i inquietuds tragicòmiques. I la natura també és somiadora, sovint tràgica i sempre inquieta, esquinçadora i vulgar. En tant que això, els dos formem part de la natura i ens anem extingint i renaixent contínuament en la nostra saviesa, que sap que l'amor és tou, calent i humit, com el sospir compartit i, temps abans contingut, de dos amants.