Si no fos per aquest vent...

Flocs de cabells voletegen davant els meus ulls, acariciant-me les galtes i la melangia, com el pèndol d'un rellotge antic. Mentre es balancegen graciosament -ara un, ara l'altre i després un de nou- veig el meu reflex, vulnerable i desafiador, als aparadors dels carrers mil cops caminats i als autobusos que passen fugaçment carregats d'estranys. M'allunyo, amb cada passa, de la vorera, i de la gent i dels quioscs i dels arbres i de les motos i de les bicicletes i de les terrasses i de les flors... Si no fos per aquest vent tan fort, no em resultaria tant feixuc estar a prop meu!
Miro de reüll la vida i el sol, com un animal d'ulls atemorits i cansat de voltar, fill d'un país esquerp, i prego que se'm desperti més endavant, quan les mànigues estiguin eixutes i el cor tranquil. Quan el vent -aquest vent tan eixordador!- hagi deixat d'esquinçar-me el vestit i permeti al pensament lliscar suaument pels corrents de la calçada i els aparadors. No vull sentir més motors que el meu.
Si no fos per aquest vent...! Potser l'instant ens regalaria la imatge d'un ble de cabell brillant a les teves pupil·les. I sentiríem que l'esdevenidor es de color taronja.