Mariel

Recordo els teus llarguíssims i llibertins cabells,
foscos com les paraules que acariciaven amb desfici els teus llavis;
el teu rostre pàl·lid,
d'una irresistible bogeria,
propi de les nines de porcellana dels ravals;
els acords de la dolorosa i orgullosa guitarra,
marcant amb força els alts i baixos de la meva tristesa.

Amb tu, Mariel,
veia la meva ànima,
-deseheretada de tota complaença i conhort-
escolant-se pels dits,
lliscant pel marbre i ferro forjat de la taula,
fonent-se en els tímids raigs de llum de l'escenari,
fins arribar al teu vestit ajustat ple de secrets
naixent lànguidament del no-res.

Què acompanyades se sentien totes les meves ombres,
el meu jo sense origen,
i les hores perdudes!
Elles només entenen de felicitat quan són finites.

Què faré sense tu, Mariel?
Sense el Gardel amb veu de dona,
sense el gest desesperat i seductor llançat al buit...
Mestressa del cos i les paraules,
feies que ambdós resseguissin l'espai amb aquella simulada
-i encantadora-
indiferència tan teva.

Et recordaré fent l'amor a la melancolia
amb el micròfon,
puntejant la vida i els carrers empedrats
amb el taló vermell.
Honorant la bellesa del plor,
i la majestuosa figura d'una dona desconsolada
que sosté la dignitat amb la punts dels dits.

Plora, plora, Mariel,
que tan sols les llàgrimes i la veu esquerdada et pertanyen!

Mariel, canta'm un tango!
Prometo unir-me'n amb el cor,
revolcar-me en l'enveja de no ser tu,
de no ser tan bona com tu.

Plorem, Mariel,
plorem.