Monday, monday

Feia molt de temps que no la veia i, quan per fi vaig aconseguir perfilar-la d'entre les ombres, encara jugant amb els grisos del seu cel, em vaig sobresaltar tota jo. Si algú m'hagués jurat, quan encara estàvem a temps, que aquest seria el seu futur, no l'hagués cregut de cap de les maneres; més i tot: me n'hagués avergonyit.
Lluïa un aspecte descuidat amb la pell sense vida i els cabells esvalotats i enredats. Els seus ulls, malalts de tant cridar, espurnejaven com petites estrelles daurades a punt de fondre's en la foscor. Parlava en forma de súpliques, però no movia els llavis; s'extingia de ràbia i tristor sense fer un pas. Potser encara es preguntava si l'havia trobat a faltar. Allò va ser molt pitjor que trobar-se amb una fera encegada per les ferides. Ella havia estat objecte d'abandonament, menyspreu i rebuig. Poc podia fer ja per consolar-la, per curar unes ferides que semblava que tenien vida pròpia i respiraven a costa del seu portador, que també havia esdevingut jo, tot i que fins fa poc encara en dubtava. El temps d'aquestes ferides era un altre diferent al d'ella o al meu i comprendre-les requeria un esforç que jo ja havia intentat evitar delegant aquesta difícil tasca en ella. Culpable.
Soles, sense la força d'un cos que camina o d'una ànima que empeny, hem anat vagabundejant entre el nostre propi estupor i el ritme constant dels dies que passen. Així que no prometia ser gens fàcil aquest retrobament. Érem com dues amigues que es distancien i una d'elles no entén ben bé el motiu, tot i que, segons diuen, passa de forma natural, sovint sense poder-hi fer res. Quina llàstima!, deien els que ens havien conegut juntes, i arronsaven les espatlles en senyal de resignació o senzillament per fer alguna cosa. No acabaven d'entendre què havia passat, però ho van acceptar sense fer gaires preguntes. Només algun comentari se'ls escapava de tant en tant mentre jo vivia enlluernada i embadalida davant l'AMOR. L'havia desitjat tant; l'havia esperat tant, que no podia fer res més que contemplar-lo com un ésser que s'apropa a la divinitat. Era tan bell, tan preciós... que amb el seu resplendor creia que ja no em faria falta més llum del sol en tota la vida. Ni tampoc ella. Però em vaig equivocar, i ara que l'he aconseguit trobar, o ens hem trobat totes dues, semblem dos pedaços d'un vestit vell i descolorit que no se sap si es podran aprofitar de nou, però que no tenen més remei que anar plegats a on sigui. I, davant meu, com sempre, l'AMOR, ell, tant brillant com sempre i amb el seu vestit nou, tan net i tan blanc!