SEMPRE HI ETS TU

SEMPRE HI ETS TU

De quasi gaire bé tot,
se n’ha fet en aquest món, poesia.

I se n’han fet de tots colors i al•legories:
De les distintes flors, de la màgia dels estels,
del valor de l’amistat, de l’encant dels infants, del cel,
de l’immens mar, de la transcendental vida,
de l’espant de la mort, i també se n’han fet de pies,
del terror i de calamitats, de follia, i de polítiques.

I en destaquen, sobre tot, les de les estacions:
Que si l’ardorós estiu i l’astre sol. Déu n’hi dó!.
Dels crus hiverns i llurs boires ja ni em parlem,
i més encara de les enyorades primaveres
I els ocres i records de les galanes tardors.

L’experiència em fa donar sense voler, la raó.
Si d’un tipus de poètica, alguna n’és la primera,
ho és i ha estat, sens dubte, la poesia d’amor.
La d’amor fàcil, la d’amor tendre, la d’amor dolorós,
la d’amor sensible, la de tenaç passió, la d’amor dolç;
i amb aquests, segur que no són pas esmentats tots.

La d’amor doncs, és escollida com la millor opció.
I un fet inspirador és el que fa sorgir sempre un poema,
que en quasi bé tots els casos solen inspirar-se en algú.

Jo, tinc la gran sort que això no em sigui mai problema,
car, a part de tot el que en pugui oferir-me el món,
sempre sé que al darrere de cada vers, hi ets tu.