Segon silenci.

Precís, curt, punyent i intens.

unes paraules, i molt a dir, i malgrat les imatges cinematogràfiqus, crec que saps captar l'atenció amb ven poc i significar molt i això es important, fer sobrer tot allò que no cal.

Veig que no et 'prodigues' massa per aquesta pàgina. I que les 'darreres intervencions' són escuetes i senzilles en la forma, però amb un contingut enorme, exasperant i que van des d' un romanticisme 'fins allà' (Llenguatge del cos), fins una visió 'humana' -entenedora, pacifista- de la guerra (Protegits pel fang, Segon silenci).
Passat el pesimisme i la trascendentalitat recollons, quina paraulota!-, ¿per a quan els moments d'humor irònic, feliç, despreocupat (o falsament feliç i falsament despreocupat, -per això irònic-) que ens fa falta?
Molta salut i molta rebolica, amic lletraferit!

que el primer, pel meu gust. Tot i que, ho he de dir, has utilitzat un moment ja bastant gastat (massa cine a les nostres espatlles), li dones una volta que m'agrada: per por de ser el segon a morir (el dic de memòria!).
Ara vaig a fer una declaració solemne: la poesia és tant allò que diu com el que no diu. I el silenci, al final de cada vers, el blanc que envolta el poema, el que no hi és, el que s'insinua.
Després d'això tant trillat, dirè que el teu poema per mi és com un quadre: el veig, parat, amb la tensió a punt d'exclatar. Un poema-quadre fascinant.
I ja està. Que hauria de treballar una miqueta!
Fins la propera,

Xavier

la por que fa tremolar,
el silenci que precedeix la mort....

I jo em pregunto.... quan un soldat decideix que matarà el company... només ho deu poder superar si li poden assegurar que no veurà la seva mort...

Però... i el tercer soldat.... mata o mor?

Veig que estàs molt críptic, amb aquests últims poemes... potser fruit d'alguna lectura que t'ha impactat?

Caram.... perdona noi, només faig que preguntar-te...

Una altra abraçada.