SECRETS DE FAMÍLIA

Un relat de: MariaM
Camino i camino. Des de fa una bona estona. Camino pels camins boscans que no han estat trepitjats d’un temps ençà; alguns d’ells fan pujada, són els que trio, en general; la preferència em ve de lluny, m’agrada “fer la cabreta”, em deia l’avi. Avui camino per un d’aquests; no és pla i sembla que pugi per una escala, una escala que em conduirà fins el cel. Sé on vaig, si el record no m’enganya, com em sol passar darrerament. Al final de l’escala sempre hi ha un replà, on s’hi arriba cansat, talment m’ha passat a mi.
M’he cansat perquè hi arribo carregada; amb les mans lliures però amb el cap ple de cabòries i el cor curull de sentiments. La indiferència em resulta difícil d’aconseguir; bé, tampoc m’hi esforço massa.
M’assec recolzada en una pedra, la mateixa amb la que he ensopegat, gran i llisa, daurada amb la claror d’un raig de sol. Contemplo. Tinc la sensació del dejà vu, em torna el sentiment, gairebé la certesa, de què el món va néixer aquí. El record d’aquest paisatge ha habitat el meu pensament en moments puntuals, quan necessito allunyar-me del brogit de la ciutat.
Reposo i, un cop refeta del cansament d’urbanita que m’ha provocat l’ascensió, emprenc la marxa. Sé on vull anar i el fruit del meu desig apareix en un revolt del camí: la caseta. La veig de lluny estant, igual com la he recordada, més vella, es clar, els anys, les pluges i els vents, han deixat les seves petjades.
M’hi apropo amb una barreja de sensacions entre el respecte, l’emoció i la por. Les portes s’obriren sense massa esforç. Una vegada dintre se m’ha disparat el ressort que m’ha retornat al passat. He apartat les teranyines que han envaït l’espai. Veig cortines a les finestres, foc a la llar, la taula mig parada, el cistell de la fruita, unes troques de llana damunt de la cadira baixa. I jo asseguda a l’empar del foc, amb una llesca de pa torrat amb vi i sucre.
Ho miro tot i, lentament, pujo les escales que em condueixen al pis de dalt. Entre les bigues que sostenen el sostre en pendent, s’ha obert una escletxa, per la qual hi penetra un raig de sol, i pel que denota el parquet de fusta, en alguns altres moments també s’hi haurà filtrat l’aigua de la pluja.
En el passadís hi ha el bagul dels tresors; és nostre, d’en Màrius i meu, l’hem compartit des què érem nens. No goso obrir-lo, però pel que es veu, ara és el reialme de corcs i termites, es copsa clarament, que hi ha fet una bona feina.
Bado entre els llibres del pare, la butaca i les sabatilles esperen que torni. Romancejo, no sé per quina de les habitacions començar i em decideixo per la meva. Obro la finestra per tal que hi entri la claror del sol i sentir que la seva energia m’omple l’esperit. L’estat d’ànim que m’havia impulsat a venir, s’ha fet fonedís i l’he de recuperar.
Tal vegada sigui l’encontre amb el passat el que ara em pertorba. La meva habitació està tal qual la vaig deixar; el llit obert d’una banda i, de l’altra, entre els llençols florejats hi ha la Roseta, la meva nina. No l’havia abandonada pas, em van obligar a sortir a corre-cuita, sense explicacions. En aquella època els grans no eren proclius a donar-ne massa.
Obro els calaixos del tocador, vestit amb faldilles de cretona acolorida; em miro atentament al mirall des d’on em somriu una nena amb trenes; ells ulls brillants i la mirada innocent, encara. M’hi reconec.
En ells calaixos, alguns mig buits, hi resten mitjons, calcetes, em pregunto pels sostenidors; han arribat més tard, aleshores no calien, no hi havia res a aguantar. Amagada entre enagos una llibreta groga, està en blanc, però en un paper del que podia ser un esborrany, escrit amb lletra infantil deia: “Mamita de mis amores, que tendrà mi corazón que salta de alegria y palpita de ...”, no havia acabat, potser m’interrompé l’arribada de la mare.
Primer se m’ha fer estrany que hagués escrit en castellà, he reaccionat, però. No podíem fer-ho d’altra manera, havíem après a llegir i a escriure en castellà. Amagat, també, he trobat un altre paper, aquest plegat amb molts plecs petits, escrit amb lletra semblant i, tanmateix, en castellà: “Te quiero. Màrius”. He tancat el calaix amb rapidesa i les llàgrimes han fluït dels meus ulls tot lliscant pel meu rostre sense poder-les contenir. Molt a poc a poc contemplo per última vegada l’habitació, sé que no hi tornaré. Amb una darrera mirada n’he sortit. Me n’enduc la Roseta i el paper plegat, ben prets contra el meu cor. No en vull veure cap més d’habitació.
La casa és molt gran, malgrat que en diguéssim caseta o casona. L’havíem compartida dues famílies amigues; la nostra i la d’en Màrius, el meu amor de la pre-adolescència. S’acabà tot, amor i convivència, de sobte i inexplicablement, aquell dia que, amb moltes presses, vam abandonar la caseta amb els pares per sempre més. Fins avui.
Hi he vingut sola, els pares ja no hi són; he vingut en saber que la casa estava en venda. Me n’he assabentat des de l’estranger per un anunci i he viatjat fins aquí, per un impuls no exempt d’emoció. Venia per acomiadar-me d’una part de la vida que fou escapçada de cop i volta, de manera imprevisible. Les explicacions m’arribaren tard, ja de gran, poc abans de la mort dels pares.
Recorro el passadís, talment com si contemplés una pel·lícula intentant identificar-me amb la protagonista. La única.
Passo davant d’una, dues, tres i més habitacions i quan ja havia desistit d’aturar-me, desfaig el camí i torno a la darrera.
La mà que empeny la porta tremola i les cames em fan figa però tiro endavant, no puc recular. De sobte ho he comprès tot: el secretisme després de la fugida, el silenci de durant anys, el no tornar mai més a la casona.
Obro la porta. En el centre, la taula de treball, la pila de llibres al damunt, i l’espectacle tremebund d’un cos inert penjant d’una biga al mig de l’habitació. És el cos d’en Màrius
Quàntes vegades no hauré reviscut amb la meva imaginació l’escena!. Ara, però, sembla més real. Les llàgrimes brollen i no les vull aturar, els hi devia a en Màrius.
Tanco silenciosament la porta, també la de l’entrada principal que m’ha ornat de teranyines, i no me’n vull desfer, encara; sé que és el darrer record que me n’enduc i que ja no hi tornaré. La caseta ha mort i amb ella en Màrius.
El sol de la posta m’acarona mentre abraço la Roseta; en la mà sento la presència del paper plegat i en el cor i la muntanya el ressò de la veu que diu “Te quiero”.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer