Res a fer...

Una mirada perduda mirant més enllà de l'horitzó, sense dir res, només pensant i pensant… Una mirada que no sap del tot on és. Difosa dins la seva ment, allunyada de tothom i només pensant… En què pensa? Ni ella mateixa ho sap… De sobte, un calfred. Mirada fixada en un punt però alhora sense veure-hi res. Quieta, sense moure's, allà segueix. Tot un món completament diferent està passant pel seu voltant, però ella segueix sense adonar-se'n. Deu portar uns set minuts igual, immòbil, tranquil·la i al seu aire. De cop, recorda un tros de cançó... Una de les seves preferides. Canvia el punt de situació, s'allunya de la resta del grup. S'asseu en un pedrís i comença a observar-ho tot. Veu gent que ni tan sols sabia que estaven allí. Cares velles, noves i de tots colors. Una suau brisa decideix acariciar el seu rostre, però ella no n'està del tot convençuda. Mai li ha agradat el vent. Va a resguardar-se'n dins l'edifici. Seu en una cadira i mira per la finestra. La seva mirada torna a quedar-se sòlida i calmada... Sent com els demés, que pul·lulen per allà, s'ho passen d'allò més bé cantant i jugant a la fresca. Però aquella mirada... on va realment? On hi ha el punt on queda quieta i no va més enllà? El punt on decideix acabar i no continuar? Només ho sap ella però no ho diu. La ment va donant voltes i voltes sense saber-ne més. Arriba un punt en que descansa i s'evadeix de les preguntes dels demés. Sent persones que li parlen però no les acaba d'entendre. La seva mirada segueix perduda. Es queda sola i en aquell precís moment nota sa ment descansant del tot. Uns instants més tard, els restants arriben fins on ella és i la troben estesa al terra... sense poder parlar i amb la mateixa mirada perduda mirant més enllà de l'horitzó. No hi poden fer res. És morta.