Però feliços...

Un relat de: vio_ska

Una classe. Un professor. Molts alumnes. Moltes llibretes, llibres gruixuts, bolígrafs i colors. Massa soroll, massa silenci... silencis estranys i un pèl incòmodes. Mirades còmplices. Mirades profundes. En especial, dues. Un noi i una noia. Mirades penetrants. Un a prop de l'altre. Poca distancia pel mig. Un parell de persones. Caps esbojarrats. Cervells volant. Ulls mig tancats. Ments mig col·lapsades. Ments divagant. Ments dins de núvols. Dins de bombolles, dins... dins d'alguna cosa estranya però bonica... tot un altre món diferent. Un món feliç, de somriures, rialles i felicitat.
De cop, un soroll molt estrany... molt brusc i misteriós. Tothom es queda callat, sense dir res. Un altre soroll esclata fora de l'aula... ningú es mou, tothom resta quiet. [...]
Passa l'estona i continuen fent classe com si res no hagués passat. Torna la tranquil·litat. Tornen les mirades, segueixen els silencis.
Els dos alumnes segueixen mirant- se, sense parlar, sense dir res. Mirades que entren dins els ulls i que inclús endevinen pensaments. Pensaments confusos, pensaments estranys. Alguna cosa senten a dins seu, però què és? Son el timbre que anuncia el final de la classe. Surten tots. A poc a poc. Sense presses. És hora d'anar a una altra aula, ja que la següent classe és filosofia. Els dos passen per davant de la porta. Una porta mig oberta... sospitosa. Es miren. No cal dir ni una paraula. Els dos surten de l'institut, passant per sota la porta sense cap impediment. Tots dos saben on van... al parc del costat, a només una cantonada i mitja. Molts cops hi van. Quan volen evadir-se de la realitat i no haver d'estar prenent apunts i escoltant... més que res, perquè no poden. No troben aquella concentració que necessiten.
Arriben al parc. No cal la comunicació. Van al banc de sempre, de gairebé cada dia. Seuen. Els dos fan el mateix gest: es posen la ma a la butxaca i treuen tabac, paper, foc i xocolata. Comencen a rustir, a liar i a fumar. No calen paraules. Amb la mirada ja s'entenen. És una força externa que els impulsa cap a allò que els dos volen. Al cap de no massa estona, bastant de fum pel voltant.
Acaba passant el que volien des del primer cop que es van veure... se senten molt bé junts, estan feliços, contents i amb les neurones perdudes... però feliços...
En aquell moment... què importa la realitat? La veritat de tot? Res és com abans, sinó molt millor. I tot gràcies a què? Gràcies a aquelles substàncies que fumen i sobretot, gràcies a la companyia que tenen, pro sense oblidar mai aquell estat, estat de fum, estat de benestar. I què si allò no és del tot bo? I què si allò és dolent? Ells potser en són conscients de tot això, pro no tenen ganes de pensar, sinó només de deixar-se anar i volar...
Volant, volant, van anar marxant... sense adonar-se'n del tot... van anar marxant... s'anaven consumint, sense saber-ho, pro marxant...

Van morir feliços, una al costat de l'altre, junts, estimant-se i evadits de tot...
I què si allò era dolent? Per ells no ho era... per ells, era el millor que hi havia, el millor que mai havia existit, i així ho van creure fins al final...

Aquesta va ser l'explicació de la mare de la noia cap al jutge, entre plors i llàgrimes... amb prou feines podent parlar. Ells mateixa se'ls va trobar als dos, allà, estesos a terra, morts però contents i feliços.

Comentaris

  • patufeta | 16-11-2006

    bo...
    bna historia...
    realment real...
    pero per molt que algú t'expliqui això, si has perdut a dos amics de veritat les paraules de consol no et serveixer per ofegar el dolor...
    segueix així!

    muààà!

l´Autor

Foto de perfil de vio_ska

vio_ska

17 Relats

30 Comentaris

21606 Lectures

Valoració de l'autor: 9.13

Biografia:
vaig néixer un bon dia, del ventre de la meva mare, sense voler-ho, però així ho van decidir. I aquí estic, vivint, sentint, estimant, lluitant, aprenent, estudiant, ....