Acostumada

Acostumada a parlar i a no ser escoltada, a escoltar-se a ella mateixa, a estimar sense rebre res a canvi, a sortir i a que ningú la miri, a mirar el telèfon i només trobar-hi l'hora, a cridar i a que ningú aparegui, a la soledat, a la tristesa...
Acostumada a anar a la platja i asseguda a les roques mirar el cel i els estels... Només amb la seva companyia... Més enllà, una parella... Ells si que se'n fan de companyia...Però en canvi, ella, només té als estels i a la lluna, a les roques i al mar.
Acostumada a tornar cap a casa sola, a entrar-hi i a no trobar-se mai ningú allí dins, a dormir sola i a llevar-se sola. A menjar sola, a fer-ho tot ella sola... Sense ningú, només amb els estels i la lluna, les roques i el mar.
Crida i torna a cridar, però ningú la sent... No pot més... Va cap al lavabo, obre l'armariet i n'agafa un pot. El porta cap a la cuina i el deixa sobre la taula. S'asseu i se'l queda mirant fixament una bona estona. No sap què fer, però a mida que van passant els minuts, n'està més segura... Agafa un got. L'omple de licor i obre el pot. El buida. Ara totes les pastilles són damunt la taula. N'agafa tres i se les pren de cop. Seguidament, tres més i així fins que se les acaba. S'ha quedat estesa al sofà, quieta i immòbil, sense poder moure's fins que aquelles substàncies han acabat del tot amb la seva vida...
Sí, s'ha suïcidat... No aguantava més la seva situació i així ho va decidir... Farta de viure, amb la soledat com a companya de vida constant... Podria haver decidit matar a la soledat... però en contes de fer-ho, es va matar a ella mateixa... Es va matar...