Per què?

Un relat de: vio_ska

Era un noi molt especial, molt compromès amb la lluita social, amb els seus amics i la seva gent... un noi molt atent, molt amable, molt amic... estimava als seus, als que l'ajudaven quan es deixava ajudar, als que sempre estàvem allà, on fós. Als que l'estimavem i sempre seguirem estimant sigui on sigui, a ell.

25 anys plens de lluita, d'estones de felicitat, d'estones d'amor, d'estones de festa, d'estones de tristesa, d'estones de desamor, d'estones de gresca, d'exstones de xerinola, d'estones de concerts, d'estones de manifestacions, d'estones de compromisos, d'estones d'assemblees, d'estones de comissions, d'estones de tot... 25 anys plens de vida. Paraules com t'estimo, o ets molt especial solien sortir dels seus llavis. Les mirades, les millors que he pogut observar mai. Ja ens enteníem... a voltes, no ens calia res més per entendre'ns, però també cal dir, que a estones no ens enteníem gens. Gairebé sempre, molt bé, encara que últimament semblava que la cosa no anava massa bé del tot... o si. Finalment tots i totes hem pogut comprobar que no ha anat bé, sino, no ho hagués fet...

Jo era amb ell. Havíem quedat una estona per xerrar de la nostra relació, de tot el que havia passat i del futur, per dir-ho d'alguna manera. Vam anar a la platja, a un turó. Ens vam asseure a les roques i vam estar xerrant i fumant, tant feliços que no ens adonàvem que el temps anava passant. Un turó bastant alt, amb una barana fàcil de saltar... encara que si saltàvem, moríem. Va anar passant la tarda. Estàvem abraçats, xerrant i mirant-nos, i cada cop n'estavem més segurs. I va passar. La seva mà va acariciar-me la galta i els seus llavis van poder tastar els meus... va ser molt especial, el més maco que havia fet mai. Feia molt de temps que ho desitjava, i ell bé que ho savia. Mica en mica, vaig notar-lo més fred... estava estrany, i era evident que alguna cosa passava. Vaig preguntar-li i em va respondre amb unes paraules que no vaig acabar d'entendre. Entenia el significat, però no per què ho deia. "Tu sempre has estat una noia molt especial per a mi, i ho saps"... "I t'he tingut sempre molt de respecte i molta admiració, com a persona, com a militant i com a tot... però això no podria anar enlloc..." "Tu et mereixes algú millor que jo, en el fons, jo no sóc res. L'he cagada molts cops, sempre estic ficant la pota, sempre m'equivoco, tot em surt malament, i res bé". Vaig intentar que entrés en raó i que retirés totes les paraules que havien sortit d'aquells llavis, però no vaig poder. És més, ell insistia en que com a persona era una nul·litat, i que el millor per tots seria que desaparegués. Al sentir aquestes paraules, dels meus ulls van començar a caure llàgrimes i més llàgrimes... ell em repetia que no patís, que ningú el trobaria a faltar i que ni tan sols s'adonarien de res... jo no podia entendre com podia expressar alló, ell que sempre havia estat popular... tothom el coneixia, tothom savia qui era, tothom savia per on es movia... però ell no em va fer cas... i va saltar la barana... al saltar-la, vaig sortir corrents i vaig veure com queia pel precipici i com el seu cap anava xocant amb les roques... fins que el vaig veure caure a la sorra... vaig baixar corrents, tant com vaig poder, cridant, plorant... per un caminet molt estret... al arribar on ell era, ja era tard... no respirava... encara que tenia els seus ulls oberts mirant-me com sempre feia, ara era una mirada diferent, sense res a dir... vaig abraçar-lo amb totes les meves forces, potser de la manera que sempre havia volgut fer-ho... pero no en aquelles condicions... estava mort... vaig agafar la seva ma i la vaig tocar... però no hi havia remei... vaig tancar-li els ulls i vaig caure estirada al seu costat... plorant i cridant, dessolada, sense poder assimilar-ho...
Recordo les últimes paraules que va dir-me abans de saltar... "Encara que no haguem estat junts, jo sempre t'he estimat. Vull que sempre em recordis com jo ho faré on sigui... com alló impossible que mai vaig poder tenir però que sempre vaig desitjar... T'estimo."



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de vio_ska

vio_ska

17 Relats

30 Comentaris

21603 Lectures

Valoració de l'autor: 9.13

Biografia:
vaig néixer un bon dia, del ventre de la meva mare, sense voler-ho, però així ho van decidir. I aquí estic, vivint, sentint, estimant, lluitant, aprenent, estudiant, ....