Rerenaixement - Cap (XII)

Per superar definitivament l’era del capital el mes aconsellable al meu entendre serà aconseguir que l’implantació del nou ordre social global d’inici no representi cap amenaça al que defineixo com “l’estil de vida quotidià” que gaudeixen les classes mitjanes i baixes del mon, els que son l’immensa majoria.
Mantenir en ple funcionament tota l’estructura global, tan social com productiva i de serveis, per que res no falti durant el procés de canvi, serà el punt de partida imprescindible i fer-ho sense utilitzar cap sistema monetari serà la demostració palpable del canvi.
Aquest es el punt de palanca definitiu per superar definitivament l’era del capital.
Una vegada estabilitzat aquest punt de partida, sense precipitació, es podrà acabar de consensuar i redefinir la raó humana de viure i l’estructura social final que es vol per l’Humanitat, la fulla de ruta i el temps raonable per aconseguir-lo.
Es evident que cal esperar una reacció furiosa de la minoria que surt a la “The Forbes World's Billionaires list” i de tots els aspirants a ser-hi. Un petit tant per cent de la societat global on s’arriba a generar la major part de tota la cobdícia que emmalalteix la Terra. Son sols uns centenars de persones propietàries de quasi el seixanta per cent del capital mundial que amb el decret d’un nou govern mundial quedaran degradades a ciutadans normals i això els farà mal.
Posaran denuncies, reclamaran drets i propietats. Espantaran amb el tancament dels mercats. Com sempre faran tot el possible per que l’interès de la minoria s’imposi a la majoria. Moriran matant.
Declarar el fi del temps capitalista es fer desaparèixer els diferents sistemes monetaris, els bancs, les borses, els paradisos fiscals i tot el mon especulatiu actiu i passiu que viu al voltant del capital.
Farà que també s’esfumin per sempre atemptats distorsionants de la convivència com ho son nivells immorals de propietat privada. Un concepte humà aquest que resulta funcional vehiculant qüestions de convivència quotidiana i personal com ho son, la vivenda, els aliments, la roba, els llibres, els electrodomèstics i inclòs els animals domèstics, en resum tot allò que resulta d’us personal o professional a la vida quotidiana de qualsevol ciutadà normal i corrent.
Però quan la propietat privada significa l’indecent i desmesurada possessió inmobiliaria i latifundista i els privilegis genètics familiars, per posar sols dos exemples clars de distorsió de la convivència, es llavors quan es trenca la regla d’igualtat d’oportunitats que fins i tot la natura salvatge respecta com a viu reflex de la paritat que impera en tot l’Univers, menys en aquest petit planeta que durant massa temps s’ha regit majoritàriament per els capritxos de la perible identitat visceral.
Un segon fet distorsionant de la convivència es conseqüència directa del primer element ja mencionat. Parlo del significat del mot “heretar”, sigui la propietat inmobiliaria, el latifundi, el capital, els privilegis familiars,... tot el que sigui immoral d’heretar.
Algú que es mortal pot ser eternament propietari de possessions terrenals i retenir grans fortunes? ¡Si.!
En aquest planeta si. Aquesta aberració pot ser. La possessió immoral s’ha immortalitzat per mitja d’un invent conegut com “els hereus legítims i legals”. I de sempre s’ha induït a veure natural i just aquest fet.
Analitzem mes detingudament aquest punt. Un ser humà, molts cops de forma poc ètica, aconsegueix reunir una immensa fortuna i gaudeix com vol del seu èxit. Fins aquí com ho veig jo podria tenir tot el dret a fer-ho.
Quan finalment aquest humà mor, deixa la fortuna en herència als seus descendents o hereus legals. D’aquesta forma el capital no torna a la taula comuna del gran joc econòmic i, milió a milió, amb el pas del temps el capital es va immobilitzant acumulat en les contes corrents d’uns pocs centenars d’individus immorals, a paradisos fiscals on no cotitzen. Conseqüentment cada cop hi ha menys circulant per viure tots els altres, els milers de milions de coetanis que, any rere any, es van multiplicant per acabar-lo d’adobar. Cada cop seran mes a repartir el que amb el pas del temps cada vegada resultarà ser menys. Any rere any. Això no es sostenible.
Per acabar-lo d’adobar, moltes mes vegades del que seria de desitjar, els hereus resulten ser uns irresponsables i utilitzen el poder del capital recaptat de forma especulativa per els seus avantpassats per assetjar i afeblir la tasca del mon productiu que a diferencia del mon especulatiu el primer genera valor i subsistència per absolutament tots els ciutadans. Aquestes interrupcions històricament documentades han anat retardant ininterrompudament el progrés del conjunt de l’Humanitat en benefici d’ells, els hereus legals.
Amb mínims canvis des de fa centenars d’anys en la “The Forbes World's Billionaires list” hi son les mateixes famílies poderoses de sempre. Un lobbys genètics que en tots els estats, desenvolupats, emergents i molt especialment en els estats per desenvolupar, a la ombra, aquestes famílies han estat les grans propietàries dels auto adjudicats territoris. Amb molt de sigil, generació rere generació, han treballat per no perdre cap dels seus privilegis històrics. Influint en el joc polític per afavorir la rendibilitat del seus negocis familiars. Promovent lleis injustes per a les majories i forces d’ordre públic per obligar al seu compliment. I quasi sempre amb la total benedicció de seu deu bondadós que els va escollir a ells i no als altres.
Amb l’abolició del capitalisme i la supressió del sistema monetari, desapareixeran també de la vida quotidiana paraules com saldo, guany, deute, interès, hipoteca, canvi, borsa de valors, royalty, impost, factura i altres mots del mateix estil.
No representarà sols l’oblit d’aquest tipus de semàntica capitalista, també significarà el desallotjament dels immensos edificis dels bancs, autèntics temples de la cobdícia on s’han generat moltes de les conseqüències nocives per a la vida a tot el planeta.
Les matèries primes, els combustibles fòssils i l’aigua potable, tornaran a ser públics i gratuïts per que tots els ciutadans del mon seran els legítims propietaris de la Terra que habiten i per aquest motiu la comunitat global no tindrà que abonar-los.
El que si tindrà molta transcendència en la construcció de la nova cultura social serà l’imprescindible tasca de realitzar el treball necessari per portar a terme els processos d’extracció, transformació, transport, distribució i expedició d’aquests elements tan necessaris per que tot funcioni, així com l’implicació en la producció agropecuària tan necessària per que tothom estigui ben alimentat, i en tot allò que cal per mantenir en total funcionament l’immensa estructura social, productiva i de serveis. Per que res no falti al mon durant el procés del post capitalisme.
Implicar-se individualment en qualsevol dels nivells d’un organigrama de treball per aconseguir aquest objectiu permetrà accedir als “Extres Praemium” que corresponguin per el nivell de responsabilitat assolit en l’implicació en el be comú.
Es normal que al desaparèixer la possibilitat d’enriquir-se desapareguin també eines còmplices com ho es el soroll publicitari o els llançaments continuats de novetats, per posar sols dos exemples clàssics d’eines per generar necessitat de compra innecessària.
La desaparició de la pressió publicitària desactivarà significativament la compra psicològica de molts productes i la contractació de molts serveis que sols son marca i imatge per aquells que necessiten sentir-se i manifestar que son essers triomfadors i exclusius.
Amb l’abolició del capitalisme ens lliurem definitivament de tradicions immorals que per la força d’una justícia injusta i amb la complicitat d’una educació moralment captiva de la Tradició, han estat totalment intocables durant centenars de segles.
Ja no caldrà lluitar per ser líders en vendes de cap mercat. El que caldrà es donar la resposta exacta a les necessitats mundials anuals concretes de cada mercat.
Amb aquest canvi d’objectius en el marketing comercial de l’estructura productiva, les grans multinacionals seran transformades en empreses publiques i amb aquest canvi es reduirà l’investigació i el desenvolupament frenètic. Aquest fet comportarà un alleujament en la velocitat i la capacitat per generar nous productes reclam. I tot plegat anirà desaccelerant la malaltia social del consum impulsiu. Un mal que activa el pitjor de tots nosaltres i com a conseqüència accelera l’emmalaltirmen crònic del planeta.
En aquest nou escenari terraqui serà mes assumible per a tota la ciutadania mundial admetre la necessitat de viure d’acord amb la cultura de la sostenibilitat en tot el que defineix el concepte de ser sostenibles. Inclòs la renuncia a moltes conductes i comoditats no sostenibles que la nova cultura eliminarà amb raons totalment naturals.
Ja ningú podrà obstruir el desenvolupament i utilització de les energies netes i sostenibles. Els vehicles particulars desapareixeran de les ciutats com abans van desaparèixer els cavalls, el burros i les mules dels carrers. I sense vehicles particulars recobrarem pau i oxigen. La brutícia d’aquests cavalls de ferro no es tan evident com els excrements biològics dels animals però es la font de moltes mes greus malalties. El transport serà públic. L’aigua potable també.
En definitiva, per a tots els ciutadans la raó de viure deixarà de ser perpetuar-se en aquesta vida. Cal comprendre el valor d’haver fet el camí per arribar fins aquesta dimensió però, si com jo creus que hi ha un cinquanta per cent de possibilitats de que aquest no sigui el final, cal mentalment estar predisposat a arribar a la propera mutació.