Rerenaixement - Cap (IX)

Per l’acumulat coneixement antropològic sabem que quan la vida te un sentit s’afavoreix l’equilibri emocional i es un fet determinant aquest per mantindre un sistema immunològic inviolable. Hi han evidencies científiques que si per nosaltres la vida te un sentit això contribueix directament amb el pas del temps a mantenir la salut física i la claredat mental.
Si tot s’acaba amb la mort no cal donar-hi mes voltes, però que passa si finalment no es així?
Hi ha qui creu que si, que hi ha un desprès de la mort física però ho afirma per acte de fe. Jo no, ho crec per haver-ho raonat i deduït amb arguments mes propers a la Física i la Biologia que a la Filosofia que també. En cap cas tinc res a veure amb el desactualitzat discurs del trio teocentrista encara supervivent.
Basant-me en tres punts he establert la línea d’un procés que per mi es evident.
El meu primer punt real l’he situat en la Micro fase d’espermatozoide. El segon punt el situo a la actual fase, la d’ésser humà, fase que considero intermèdia i que constata que el procés es d’agigantament.
Lògicament el tercer punt, segons m’ho plantejo jo, el trobaré en la projecció de la línea que abans ha passat per els punts anteriors i que es projecte cap a el Macro cosmos. En un dels punts que formen aquesta línea ha de ser el meu potencial tercer punt.
Per aquest raonament comprenc que pot ser que ara sigui a l’ultima fase del procés biològic però no necessàriament del físic. La següent fase podria passar a ser un camp magnètic.
Al moment de morir el meu cos em predisposaré mentalment a projectar el meu caudal d’energia vital cap a l’Univers. Ha de ser senzill. Tots els éssers vius ho han estat fen des de l’inici dels temps, sense cap preparació de llibres sagrats ni d’altres desconeixements, i hem de pensar que a alguns d’ells els haurà funcionat. Llavors.
En el meu joc imaginari per aconseguir arribar al següent punt situat en la projecció de la línea recta, cal destriar be l’identitat del Jo i desmesclar-la de l’influent identitat biològica, el personatge.
Per aconseguir-lo tots els jugadors tenen de temps fins que s’esgoti l’ultima vida del cos amfitrió.
Qui ho assoleix passa pantalla i fa via cap a allà on ho tingui previst l’indiscutible i incomprensible raó de ser de l’Univers. Aquest es el meu particular pla. Veurem que passa.
El mon i el cos pertanyen a la mateixa realitat i penso que es per això que resulta tan fàcil que ens desestabilitzin les qüestions materials. Ens es mes senzill satisfer els desitjos físics que comprendre les competències mentals. De forma permanent el “Tenir” i el “Ésser” resulten molt difícil mantenir-los acoblats i en la justa proporció.
Així doncs, segons he exposat anteriorment, a mi em sembla que el mes prioritari per qualsevol ésser humà durant la seva estada al planeta Terra es destriar les dos identitats que el conformen si vol assolir el mereixement de passar a la propera pantalla d’aquest imaginari joc que tots juguem si o si.
Per que la terra sigui un bon lloc de pas, tots els viatgers quan arribin hauran de ser considerats per igual. Amb els mateixos drets.