Rerenaixement - Cap (XI)

Es evident que no s’iniciarà mai res transcendental per l’Humanitat sense un recolzament mínim del cinquanta-un per cent del cens global de ciutadans amb dret a bot de tot el planeta.
S’arribarà tard o d’hora a aquesta situació alliberadora per el despertar general de les bases socials que prendran consciència de que son la majoria, o s’arribarà per l’odi que generarà la desvergonyida cobdícia amb que actuarà cada vegada mes el mon del capital.
Per un d’aquests dos punts de rebel•lió democràtica , o per la suma de tots dos, apareixerà la futura forma de fer política global raonable amb el be comú i la sostenibilitat del planeta com a grans objectius. Amb ella apareixeran els avui encara desconeguts líders que en els temps futurs coordinaran el mon sencer.
En aquest punt concret et convido a fer un salt en el temps. Figurem-nos que podem viatjar cap al futur. Ens traslladem al temps que una majoria absoluta global es una realitat ja ben estructurada a nivell planetari. I que ho es al marge de les antigues organitzacions intergovernamentals mundials com l’ ONU que en teoria havien de defendre els drets de la població mundial i mes de mig segle desprès de les seves esperançadores instauracions ja es pot veure clarament la burla, el bloqueig i el desprestigi.
Es una majoria global imaginaria conformada per tots aquells que anteriorment hauran sigut majoria a els seus respectius àmbits electorals, tan municipals com estatals o paraestatals.
Imaginem que som presents el dia que aquesta majoria, defensora del be comú i la sostenibilitat, pren el poder a la Terra. Tantes vegades he vist caricaturitzada aquesta expressió en còmics, telesèries i pel•lícules de ciència ficció, que em fa una mica d’angúnia escriure-la. Però es així, sense una majoria global que prengui el poder total mai no es podrà forçar que les coses canviïn al mon i molt menys que ho facin per el be de tots.
Visualitzada aquesta identitat planetària, transversal i interracial, imaginem que estem privilegiadament asseguts a primera fila assistint a l’històrica cerimònia de presa de poder per part del primer govern mundial democràticament triat per els ciutadans de tot el mon. Es un moment inèdit. Som presents a l’acte que marcarà l’inici d’una era que esdevindrà definitiva.
Davant nostre hi ha un govern que per primer cop en tota l’Historia de l’Humanitat, te la suficient legitimitat per modernitzar conceptes fins ara sagrats i per sortir de la reduïda mirada egocentrista fins a socialitzar l’amplia consciencia cosmocentrista.
Per a la Terra, els essers humans resultem ser un únic i homogeni organisme viu que superficialment s’ha anat estenent per tota reu i que de seguir aquest organisme regalimant tanta cobdícia, mes d’hora que tard la farà emmalaltir crònicament. Es així de real com ens pateix la Terra.
Si no s’aconsegueix que l’actitud humana canvií, tot el que en el segon mil•lenni arriba a definir la dita “una vida civilitzada” dissortadament pot tenir els anys comptats.
De tots els centenars de decisions transformadores que aquest imaginari i poderós nou govern prendrà a partir d’avui, la que tindrà mes transcendència social vindrà impulsada per l’important decisió de considerar que tan sols per haver nascut tots els ciutadans tenen el mateix dret a gaudir d’un idèntic punt de partida social per poder viure en igualtat de condicions la seva pròpia recerca de la felicitat.
La raó natural a on es suporta aquest transcendental principi ètic es que per arribar a la dimensió humana tots els ciutadans sense excepcions han estat els únics guanyadors de la seva corresponent microcursa a la recerca d’un òvul madur. Tots van superar la mateixa proba, tots han de tenir el mateix reconeixement.
Per aquest transcendental principi ètic, aquest nou govern que estem assistim imaginàriament a la seva històrica presa de poder, el primer decret que dicta diu -“la Terra ha de ser un lloc amable i d’acollida per a tots els nascuts. De per vida en ella tothom tindrà garantides necessitats bàsiques per viure dignament com l’alimentació, l’educació, la sanitat, el vestit, la vivenda,... i l’acompanyament emocional fins a la digna mort”.-
El decret també diu: “desprès de milers de segles d’intentar-lo, per a tothom ha quedat suficientment pales que dintre del sistema capitalista, en totes les seves consecutives mutacions des del feudalisme a l’ultra liberalisme, l’Humanitat no ha aconseguit assolir mai de forma estable i global aquest principi ètic que ara ja es quelcom irrenunciable”.
I atès que l’utopia del creixement econòmic infinit s’ha reconegut que es una fita impossible d’assolir en un planeta esfèricament finit, el nou govern mundial, en representació de la majoria absoluta de tot el planeta i amb l’objectiu de garantir definitivament el be comú, manifesta -“la decisió irrevocable d’abandonar definitivament la cultura capitalista.”-
Segur que en aquest punt del nostre salt en el temps pot haver qui dirà que arribar a viure aquest moment només es possible en la nostre imaginació. Que sols hi ha dos opcions; el capitalisme o el caos.
D’aquesta singular visita al futur que imaginàriament junts acabem de fer, per mi el que m’ha resultat mes difícil de visualitzar ha estat l’existència d’una majoria global, generada fora dels partits politics clàssics, de les tradicionals organitzacions intergovernamentals mundials i al marge de les multinacionals generadores de llocs de treball i dels mitjans de desinformació. Aquest si que es un repte que considero molt complicat d’assolir i fins i tot d’imaginar.
En canvi, la determinació d’eliminar el sistema capitalista jo la veig mes factible. Es una exageració dir que sense la cultura del capital viuríem en el caos. El sistema monetari no es l’única forma d’articular una estructura social com la que gaudeix el mon ara mateix. Si que es l’única factible avui.