Disbarat de gènere

La Terra no era plana. El Sol no orbitava al voltant d'ella. Disbarats grans. Disbarats petits. Errors en definitiva que generen sense raó fins a ser rebatuts i rectificats.
La correcció irrefutable de disbarats atàvics ens va permetent avançar en la comprensió de l'Univers real que ens acull i, en conseqüència, ens obliga a anar replantejant-nos el que som i el que és raonable esperar per això.
No sempre els disbarats provenen del desconeixement dels nostres ancestres. D'aquells temps en els quals només era evident el que era visible.
Existeixen també disbarats moderns. Barbaritats que mai abans s'havien suscitat i la mentalitat humana desencertadament va concebre i va normalitzar.
Segons escriu Robert Briffault en el seu llibre The Mothers, "En el primigeni relat el dret natural va ser el matern. L'arrelada promiscuïtat impossibilitava la comprensió de la paternitat”.
Dit d'una altra forma, al principi, quan només era evident el que era visible, que naixia un ésser viu, quan fins i tot no es relacionava el fet pel qual això succeïa, la figura del pare ni existia ni la hi esperava.
L'escriptora Carol Paterman en el seu llibre El Contracte Sexual, situa en tot just uns dotze mil anys, sembla que per l'antiga Mesopotàmia, el moment en el qual la dual intervenció corporal en un procés de reproducció humana va començar a deixar de ser una simple singularitat biològica reproductiva. Algú va propiciar la seva reconversió en dues identitats socials diferenciades i contraposades.
Va ser a partir de llavors que la recentment apareguda paternitat va anar introduint el disbarat de gènere i gradualment va imposar el contranatural dret patriarcal.
Per a garantir “que el fill anés del pare” es va aplicar un canvi restrictiu en la convivència. La promiscuïtat va passar a ser mal considerada. El fins llavors natural procedir es va substituir per normes de conducta definides per homes en contra de la llibertat de les dones. Aquestes van deixar de ser persones per a convertir-se en una extensió externa de l'aparell reproductor de l'home. I, finalment, la recentment apareguda paternitat va acabar vinculant tots aquests fets improcedents a l'origen del que entenem per Civilització.
Aquest és un perfecte exemple de disbarat modern. El pas del temps l'ha sedimentat i normalitzat massivament. Avui dia sembla impossible alliberar-se d'ell. És una imposició patriarcal que en aquest mateix instant segur que contínua provocant injustícia, dolor i mort.
Si fa dotze mil anys intuir com podia haver estat el pas previ a un naixement va induir al fet que el disbarat de gènere suplantés al dret natural legítim, el matern, el que en el principi dels temps havia disposat la Naturalesa, avui, gràcies a l'avanç científic, no sols coneixem minuciosament els passos previs a un naixement, disposem a més d'una dada nova, concís, que ens hauria d'obrir la ment a una obviada realitat des de la qual el disbarat de gènere no és més que el que realment és; absoluta ignorància.
L'electroencefalograma és un mesurador neurofisiològic de l'activitat elèctrica en el cervell. Se certifica la mort d'una persona quan, havent deixat de respirar i cessat els batecs del cor, un electroencefalograma constata que en el cervell del finat ja no es detecta cap activitat elèctrica.
Activitat elèctrica. Imaginem per un instant que la vida fos només això; activitat elèctrica. Energia periplement allotjada en una diversitat de formats aquosos dels regnes vegetal i animal que a partir d'ara podríem definir com una diversitat de piles amfitriones biodegradables.
En aquest paradigma imaginari seria lògic començar per establir un principi radical; la identitat genuïna de qualsevol forma de vida sempre emana de la seva primigènia activitat elèctrica. Sense aquesta imprescindible aportació inicial la naturalesa biològica de la pila amfitriona mai arribaria a experimentar la il•lusió d'estar viva.
Ser activitat elèctrica no sols ens permetria rebatre el disbarat de gènere, també ens permetria deslligar-nos conscientment de l'efímera realitat orgànica que viu la nostra pila amfitriona fins a la seva biodegradació. Per això, qui no és un cos, qui únicament és energia allotjada temporalment en un, objectivament no pot ser ni pare ni mare, ni home ni dona. Perquè l'activitat elèctrica no neix ni mor. Únicament es transforma.
Admetent aquesta realitat constatable, deixaria de ser indispensable identificar-nos amb l'aleatòria funció reproductora de la pila que ens allotja. Ens alliberaria del disbarat que significa haver definit com a normal, natural, sana, legal,… únicament l'heterosexualitat, tipificant com a aberració, malaltia, pecat, delicte, amoralitat,… qualsevol altra forma d'expressió sexual que no sigui la precisa per a la reproducció de les piles biodegradables.
Convenir que som activitat elèctrica ens ajudaria a superar el disbarat que va significar socialitzar el biològic i *biologizar el social. Ens alliberaria del tirà paradigma de la realitat biològica, la que no existeix sense allotjar prèviament activitat elèctrica. Ínfima expressió aquesta del poderós i macroscòpic electromagnetisme. Una de les quatre forces fonamentals que regeixen l'Univers en general i la matèria atòmica en particular, a la qual pertanyen tots els formats individualitzats de piles biodegradables, inclòs el format humà.
Pensem que de l'electromagnetisme desconeixem molt més del que sabem.
No seria més difícil que quan es va aconseguir que es reconegués que la Terra no era plana o que el Sol no girava al voltant del nostre ignorant món. De nou rectificar històricament posaria fi a la desraó del disbarat de gènere. Fem que corri aquesta reflexió.