Rerenaixement - Cap (VII)

El suggeriment d’utopia el situo allà on el ser humà pot arribar a deixar empremta. Es just la distancia que hi ha de l’exosfera fins el nucli de la Terra. Fora d’aquesta imaginaria bombolla, d’aquest petit espai abordable per el ser humà, es com ser dins d’un joc de nines russes.
Com ho entenc jo la mes gran de totes seria l’Univers. L’única de les nines que pot veure i entendre l’entorn que l’envolta. No mes ella sap a on esta i que fa. La seva sort determinarà irremediablement el destí de tota la resta de nines que porta dins seu.
Les mes petites sols poden veure l’interior de la següent nina mes gran a on estan ficades. Per mes que aquestes ho desitgin, els es impossible conèixer que hi ha mes enllà ja que el límit físic es insalvable.
En aquest exemple, per nosaltres el humans la Terra seria la nina russa mes petita. Des de la nostra dimensió i a través de les nines a on estaríem inserits no ens es possible saber quina es la raó i la missió de l’Univers, encara que estiguem irremediablement implicats en elles.
Amb el sacrifici i l’esforç vocacional dels científics de tots els temps, en el segon mil•lenni estem tot just descobrint l’interior de la següent nina a on estem inserits.
I això no es tot. Primer al segle XVII Anton van Leeuwenhoek amb un primitiu microscopi fabricat per ell mateix va constatar que abans d’homínids hem sigut peixos microscòpics. Desprès, ja amb una tecnologia molt mes perfeccionada vam poder contemplar fins el mes petit de tots; l’àtom d’Hidrogen.
I no fa gaire temps a finals del segle XX amb l’ajut dels grans col•lisionadors em pogut visitar les nano dimensions mes inimaginables del microcosmos i amb els nostres propis ulls hem presenciat fenòmens tan importants com ho es, per exemple, el Bosó de Higgs.
Això ens fa comprendre que no som a l’ultima nina del joc. Hi han dimensions mes petites i dintre d’aquestes pot ser hi han que ho son encara mes.
Amb l’informació científica que en aquest segon mil•lenni tenim a l’abast els essers humans, es pot concloure que l’Univers te una raó i una missió concretes encara que no les coneixem. I podem donar per segur també que es clar que aparentment no tenim cap paper estel•lar en cap de les dues qüestions.
De totes formes, es de suposar que dintre d’aquesta desconeguda missió que esta complint l’Univers, per alguna raó, en una dels milers de milions de galàxies que el composen i en un dels milions de sistemes solars d’aquesta mateixa galàxia, exactament en el tercer petit planeta blau comptant des de l’estel central d’aquest sistema solar, en aquest i per el que sembla en cap altre, un punt inexistent des de la dimensió Univers, per alguna raó desconeguda sembla que es necessari que la Vida es manifesti en els diferents formats biològics que tots coneixem i des del principi dels temps evolucioni ininterrompudament seguin el procés de nàixer, créixer, reproduir-se i morir.
Així doncs cal no perdre ni un minut en allò que no podrem comprendre ni controlar mai. Pot ser algun dia la Ciència ens donarà totes les respostes, de mentre cal centrar-nos en l’espai que hi ha entre l’exosfera i el nucli de la Terra i confiar.