Rerenaixement - Cap (VIII)

Qualsevol Rerenaixement social s’inicia des d’un mateix. S’empren des del mes profund del propi Jo, el que sempre hi es.
Sols el treball individual de cadascú de nosaltres per retornar a la oblidada realitat, per retrobar-se amb el veritable Jo, podrà desencadenar una evolució humana positiva així com el respecte necessari per el planeta.
Personalment, vaig escometre el meu Rerenaixement retrobant-me amb qui per mi m’ha inspirat fins avui i fins a ser aquí. Guiant-me i fen-me únic guanyador dels definitius processos de selecció biològica que com tots els que en aquests moments som vius, he agut de passar.
Estic convençut que es ell qui, temporalment en un segon terme, em permet acceptar i adaptar-me mentalment als successius canvis de dimensió física que vaig fen. I pateix quan em prenc massa seriosament les identitats temporals de les diferents aparences. Ara soc un microscòpic peix sense importància. Ara soc un homínid gran i poderós. Però es tranquil•litzador saber que sigui on sigui, el Jo, el meu Jo, ha sigut, es, i serà, sempre el mateix.
El Jo es l’actor que dona vida al personatge, petit peix o mona despistada, i quan acaba la funció torna a ser l’actor capaç de donar vida. Voler per sempre ser personatge es impossible i contranatural.
Aquesta identitat tan inconsistent, menyspreada per la filosofia materialista i interessadament mal vehiculada per els credos religiosos, estic segur que en el meu cas va ser ella qui va escollir el millor camí per arribar primer que ningú a l’òvul madur. Amb això tot esta dit.
Poder hi ha algú que això no ho recorda. Ho comprenc érem tan petits llavors. Però la Ciència ens diu que va ser així mateix. I la Ciència desconeix però no enganya.
Per un moment reflexionem, dels milions dels peixos competidors que aquell dia i en aquell moment tan crític volien aconseguir el mateix, un òvul madur, que de tots ells sols tu estiguis llegint ara mateix aquesta pagina, no es la dada definitiva de la bona feina que va fer també el teu respectiu Jo?
A conseqüència de l’educació rebuda i del soroll convivencial, ambiental i mediàtic, tots plegats ens relacionem menys del que seria raonable amb l’indestriable Jo.
Sols petits moments com quan et quedes en blanc gaudint d’ell i saps que ningú mes no el pot escoltar.
Davant de determinats successos meteorològics, manifestacions artístiques, esdeveniments humans, amb un calfred se’t fa present. Quan et sens sol en mig d’una multitud. En fi tots sabem de qui parlo.
Si no tot acaba amb la mort del cos, si veritablement hi ha un cinquanta per cent de possibilitats d’independitzar-se d’aquest fet, resulta mes que evident que el Jo mes profund, el que sempre hi es, es la que podríem considerar com l’identitat transversal de tota la nostre existència. Les altres, son miratges que m’agrada definir com identitats biològiques, no ho son pas de transversals. Son les que hem d’experimentar temporalment com a conseqüència dels cossos amfitrions que estiguem donant vida. Encara que semblin identitats reals i siguin molt mes intenses, si això de la consciencia segueix mes enllà de la mort del cos, aquestes identitats biològiques no han de prevaler. Algú es recorda de quins eren els seus amics en el conducte deferent camí de la vesícula seminal del nostre pare quan tan sols era un peix microscòpic?
Així doncs, per mi cadascú inicia el seu Rerenaixement des del que ell creu necessari per assegurar-se les màximes opcions d’aconseguir fer camí quan el cos mori. Si es que decideix jugar a creure que pot haver un camí, es clar.
Però, com ja sabem, per guanyar el dret individual a utilitzar l’ambiciona’t mecanisme biològic d’engegantir-nos fins a la mida d’homínid, cadascú de nosaltres va haver de ser l’ “únic guanyador” dels milions de competidors que aquell dia també es jugaven la vida.
No considero gens raonable que els guanyadors d’aquesta universalment reconeguda cursa microscòpica quan, triomfants arriben a la següent dimensió, la d’homínid, no tots gaudeixin del mateix tracte.
Intentaré explicar-me millor. Imaginem que en una olimpíada sols a un petit grup dels guanyadors de probes olímpiques rebessin gratuïtament les medalles i a la resta, l’immensa majoria dels guanyadors d’altres disciplines, se las fessin pagar treballant durant tota la vida. Doncs això, mes o menys això, es el que passa en aquest planeta des de l’ inici de la mal denominada historia universal. I aquest no es un fet natural per que l’Univers practica la paritat, l’igualtat d’oportunitats, i per una gran majoria dels guanyadors de la prova aquesta situació no respon a aquesta lògica.
Quan per fi arribem a conèixer a els dos enamorats que nou mesos abans de néixer van promoure la cursa salvatge a la recerca de l’òvul madur i per la qual, com a premi, un únic guanyador va gaudir tot sol de l’innata habilitat biològica de la mare per engegantir-lo, doncs si, desprès de superar tot això descobrim que no tots el guanyadors gaudiran de les mateixes possibilitats i drets durant el temps que duri el seu pas per el planeta Terra.