Reminiscències

Feia molt de temps que havia planejat aquell viatge a Andalusia. Amb la meva dona portàvem molts quilòmetres a les espatlles recorrent les carreteres de mitja Espanya. Havíem cremat ja tres etapes, tres dies de descoberta de nous paisatges, de cels immensos, de terres i finques inacabables però ara estàvem circulant ja per l'autovia de Còrdova a Màlaga, gaudint de la deliciosa blancor dels pobles del sud. Aquell dia havíem dinat prop d'Albacete i després de fer una petita becaina al mateix cotxe vàrem recuperar la marxa. Estàvem una mica tips de devorar asfalt, el sol s'havia post i arribava la nit. Veient una sortida a l'autovia, la trenta-sis, ens desviàrem de la ruta. No vàrem tardar gens en trobar una ciutat que ens va semblar bastant acollidora. El seu nom ens resultà familiar per raons que no venen al cas. A l'avinguda principal trobàrem una cercavila amb carrosses i gent disfressada. De cop, en una sobtada il·luminació, ens adonàrem de que estàvem en ple Carnestoltes. Vàrem haver de passar per carrers més estrets i menys transitats demanant a la gent que trobàvem a on podíem aconseguir allotjament. Volíem un hotel modest, tranquil, no gaire ostentós. Ens recomanaren un hostal molt a prop de l'ajuntament. Era un edifici antic, pintat de vermell, amb els reixats dels balcons i els capitells treballats, d'aspecte senyorial però vingut a menys.

Només d'entrar anàrem a recepció. Ens donaren les claus d'una habitació. Vàrem pujar i deixàrem les maletes. A la cambra s'hi podia veure un llit una mica antic però confortable, dues cadires per deixar-hi la roba, una taula d'escriptori amb l'inevitable televisor i un armari. Baixant, en el bar de l'hotel, al costat mateix del restaurant veiérem dues persones parlant amigablement. Un anava vestit d'arlequí, amb la característica disfressa de rombes, calçat amb una mena de babutxes, amb un barret triangular rematat per uns cascavells que quan movia el cap dringaven escandalosament. Semblava que anava una mica begut. L'altre anava vestit d'època amb una levita negra i un corbatí. La cara era ovalada, el posat seriós, amb el front buidat i el cabell desordenat. Lluïa un bigoti dels anomenats de "les vuit i vint", nom que evoca la figura que formen les broques del rellotge quan marquen aquesta hora. Varen estar una bona estona xerrant fins que, l'arlequí va pagar les consumicions i sortiren tots dos al carrer. Mentrestant, nosaltres ja havíem demanat primer i segon plat i el maitre ens havia suggerit el vi de la casa, un caldo que varen extreure d'un barril d'un metre d'alçada aproximadament que estava a la vista dels comensals. Ens va semblar excel·lent: lleugerament dolç, d'una finor exquisida, amb una flaira persistent de fusta de bóta,.deixant un llarg rastre en boca, un vi fosc, concentrat i consistent. Després de les postres varem anar directes cap a l'habitació. Estàvem molt cansats.

Miràrem una mica la televisió i al cap d'una hora i mitja ja estàvem al llit, esgotats. Després de dormir una estona que no sabria quantificar em despertà un soroll que aparentava procedir de l'habitació del costat. Se sentien dues veus, una arrossegada, com els sons incoherents que emeten els borratxos, l'altre ferma i segura, plenament conscient. Però tot i captar aquestes subtileses no podia entendre de cap manera res del que deien en aquell estrambòtic diàleg entre una persona serena i un embriac. De vegades se sentia com un intent de sanglot, un conat de plor que semblava més una súplica que l'inici d'un desfogament. La meva dona dormia profundament i no volia despertar-la però l'escena, si es podria dir així a aquella representació no visual, començava a resultar-me angoixosa i estranyament familiar. Llavors vaig sentir un soroll sord i continu que, de tant en tant, s'interposava entre les dues veus. Al principi no el vaig identificar, però després d'uns segons els records em varen portar la imatge del meu pare reparant una barraca per guardar les eines, una petita construcció que teníem al costat d'un hort que li servia d'esbarjo. La fressa que sentia era el gratar i remenar de la paleta escurant el ciment de la gaveta. Algú estava fent de manobre a l'habitació del costat? La idea era ridícula però quan vaig començar a sentir uns crits estremidors però esmorteïts i el que em semblaren cops de puny a la paret el cor se'm va accelerar. El soroll es va perllongar una hora fins que, a poc a poc, els cops es feren més esporàdics i s'extingiren. A hores d'ara, com es pot suposar, jo estava del tot desvetllat, mentre la meva dona, que té el son fort, dormia plàcidament. Vaig estar uns moments preguntant-me sobre el significat d'aquell succés fins que el cansament em va vèncer. El son va ésser però molt neguitós: m'adormia i al cap de poc em despertava amb uns ulls com plats, tenia somnis angoixosos relacionats amb la meva infància. El despertador em va alliberar d'aquella tortura.

No li vaig explicar res a la meva dona, tot i que ella va notar que feia mala cara. Ho vaig justificar dient-li que havia dormit malament per l'excessiva flonjor del matalàs. Després d'esmorzar i quan ja havíem fet les maletes, demanàrem la factura per pagar i mentre la meva dona es va allunyar unes passes per comprar unes postals jo vaig parlar amb l'encarregat de la recepció comentant-li que els de l'habitació del costat havien fet molt de soroll. Davant la meva sorpresa, el recepcionista em contestà que allò era impossible ja que ningú havia ocupat la cambra aquella nit. Amb cara de babau, sense entendre-hi res vaig sentir una necessitat imperiosa d'abandonar aquell hotel i el malson que havia viscut. Després de pagar i amb les maletes a les mans ens dirigírem cap al cotxe.

Vàrem recórrer uns quants carrers fins arribar a la via principal, que enfilàrem fins que veiérem el rètol d'acabament de població. En el cartell , travessat per una banda en diagonal es podia llegir el nom. Però aquesta vegada no ho vaig associar amb un cognom de sobres conegut a Catalunya si no que se'm va encendre la bombeta i vaig recordar-ho tot: Els detalls varen encaixar en un instant mentre, suposo que inconscientment, premia l'accelerador i agafava les corbes gairebé derrapant.

La meva dona em va comentar que no entenia perquè anàvem tant de pressa des que havíem sortit de Montilla.