Remenant paraules.

Crtiques l’excés d’interpretació... mentre tu mateix interpretes que la meva lectura és excessiva. Però, és clar, tu no interpretes res: només imposes la teva manera de llegir.

Sí, aquest humor que dius, que segons com pot ser més terrorífic del que sembla (tot és qüestió de perspectiva) també s'escola als meus relats de tant en tant.

Potser no he estat prou precisa amb les paraules, i tens raó que el teu comentari a "Ofrena" no era "Ofensiu" (com l'exemple que poses). Però sí que em va ofendre per la manera, no pel contingut; aquesta duresa que dius, potser, però això és més subjectiu. De totes maneres, m'agradarien més crítiques com les teves.

És tot un tema (igual que la puntuació als diàlegs)! Però el que és segur és que cal centrar-se en els relats o narradors (com vas fer tu) i no en l'escriptor. Malauradament s'acostuma a confondre.

Jo no he estudiat filologia, tot i que m’ho he plantejat seriosament no fa tant, m’encantaria! M’agraden molt aquests relats de remenar paraules com tu dius i sempre els gaudeixo. Els termes “sisplau” i “esclar” ja els he vist en alguna novel·la o recull de contes recentment, ara no recordo el nom ni l'editorial, però n'hi ha algunes que ja són molt més laxes amb el tema, així com en altres aspectes de puntuació com posar majúscula després d’una coma quan es tracta de diàleg, per exemple. A mi tot això em genera incomoditat i fa una mica de mal als ulls! Jo no soc gens de números, però potser sí que m’agrada que les lletres tinguin una mica d’aquesta “certesa” on la majúscula té un ús concret o el llenguatge parlat és una cosa i l’escrit una altra.

Avui dia hi ha molta experimentació amb els estils i les normes, però crec que això té els seus riscos com que ens entenguem menys (si més no durant el canvi) o que l'estranyesa d’una majúscula després d’una coma et distregui de la trama. Jo mateixa he experimentat en aquest aspecte, però no és per a mi, l'únic que sí que reconec que m’agrada és la tendència a introduir elements de la poesia a la narrativa com el ritme i la cadència, per exemple amb punts i a part aparentment excessius, frases soltes, etc.

Una darrera cosa, i potser em fico on no em demanen, pot ser… potser et retreuen que ofens, jo no ho he fet mai (retreure-t’ho vull dir, ofendre sí!), però sí que ho he pensat en algun comentari que m’has fet. Però saps què?, després ho agraeixo, perquè sempre em fa pensar, i també et fa endurir com a escriptor, cosa molt necessària; som massa delicats (en les arts, en general) i això no porta enlloc, o a cap lloc on un escriptor vulgui anar, m’atreveixo a dir. Així que jo personalment t’agraeixo que m'hagis ofès! I sobretot per una cosa, potser m'equivoco, però en general, les teves crítiques sempre són cap a allò que ha escrit algú o cap a una opinió, però mai he vist que converteixis això en un atac a la persona, i això, marca una gran diferència (igual que demanar disculpes).

Això del QI i els tatuatges és una bajanada com qualsevol de les que puguem dir qualsevol de nosaltres en qualsevol moment. Hi ha gent que només pensa les coses, i altra que les diu (o escriu) i això sempre és arriscat. Tanmateix, les opinions extremes i taxatives sempre alimenten el debat i les postures intermèdies. L’advocat del diable de tota la vida!

En fi, que m’agraden aquests relats teus que fan reflexionar sobre la llengua i el seu ús, i reflexionar en general.