Cercador
Remenant paraules.
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
No fa massa, pensava com podia disculpar-me per haver escrit la nanoocurrència "Quocient intel·lectual", una de les vint que havia publicat sobre el tema "TATUATGES", i se'm va ocórrer fer-ho en forma de poema. Fins que vaig veure l'esguerro que m'estava sortint:
Pot ser
que vagi mirant-me el melic?
Potser sí.
Pot ser
que cregui que sóc el millor?
Potser no.
Pot ser
que tots em retreguin que ofenc?
Potser...
De seguida vaig adonar-me que, si feia un autocomentari així, encara semblaria que me'n fotia dels presumptes ofesos, i vaig decidir escriure'l en prosa, que m'escau millor.
Us he explicat això perquè, a l'hora de compondre aquests diguem-ne tercets, havia pensat a jugar amb la dualitat "pot ser" / "potser" com a leitmotiv. I és que ara en volia parlar, d'aquest i d'altres parells d'expressions relacionades fonèticament, ortogràficament o semànticament. "Potser" i "pot ser" es pronuncien igual, però la primera és un adverbi que denota la possibilitat del que es diu ("potser sí" o "potser és massa aviat"), i la segona és una construcció amb el verb "poder" i l'infinitiu del verb "ser", sovint seguit de la conjunció "que" ("pot ser que sigui massa aviat" o "podrà ser quan em toqui la grossa").
Se m'acut una segona dualitat, entre expressions que es pronuncien igual, s'escriuen diferent i tenen diferent significat, com "a l'hora" / "alhora". La primera és una construcció on "l'hora" està precedida per la preposició "a" i sovint va seguida de la preposició "de" ("a l'hora de disparar, era el més ràpid"), i la segona és un adverbi que denota simultaneïtat ("disparà els dos revòlvers alhora").
També m'agradaria parlar d'expressions sinònimes, és a dir, expressions que es pronuncien diferent, s'escriuen diferent però tenen el mateix significat, distingint entre les dualitats en què ambdues expressions són ortogràficament correctes i les que no. Com a exemple de les correctes citaré la dualitat "en cap lloc" / "enlloc": a la primera fórmula l'adjectiu "cap" dóna sentit negatiu a la frase, mentre que a la segona "enlloc" ja és un adverbi específic ("en cap lloc [o enlloc] ho he trobat tan barat"). Com a exemples d'aquelles en què la segona expressió és incorrecta, en citaré tres: "si us plau" / "sisplau", "és clar" / "esclar" i "fotre-se'n" / "enfotre's". L'IEC segueix acceptant només les primeres, tot i que molts hagin decidit tirar pel dret i facin servir les segones. A quina filosofia obeeixen aquestes? És prou evident que es pretén subordinar l'ortografia a la realitat fonètica del carrer. Això no sembla cap disbarat, però si ho haguéssim de dur fins a les últimes conseqüències, també hauríem d'escriure "dugues" i no "dues", "boranit" i no "bona nit", "semana" i no "setmana", "abre" i i no "arbre", "pendre" i no "prendre", "aquet" i no "aquest"...
Em pregunto si, en cadascuna d'aquestes dualitats, una forma s'ha generat a partir de l'altra (en les últimes esmentades, és evident que sí), però no en sé prou per donar-ne les respostes. Així doncs, com que la meva competència en filologia és gairebé nul·la, agraïria, als companys relataires que en sou llicenciats, que aportéssiu arguments etimològics i ampliéssiu l'abast del present relat en els vostres comentaris.
Pot ser
que vagi mirant-me el melic?
Potser sí.
Pot ser
que cregui que sóc el millor?
Potser no.
Pot ser
que tots em retreguin que ofenc?
Potser...
De seguida vaig adonar-me que, si feia un autocomentari així, encara semblaria que me'n fotia dels presumptes ofesos, i vaig decidir escriure'l en prosa, que m'escau millor.
Us he explicat això perquè, a l'hora de compondre aquests diguem-ne tercets, havia pensat a jugar amb la dualitat "pot ser" / "potser" com a leitmotiv. I és que ara en volia parlar, d'aquest i d'altres parells d'expressions relacionades fonèticament, ortogràficament o semànticament. "Potser" i "pot ser" es pronuncien igual, però la primera és un adverbi que denota la possibilitat del que es diu ("potser sí" o "potser és massa aviat"), i la segona és una construcció amb el verb "poder" i l'infinitiu del verb "ser", sovint seguit de la conjunció "que" ("pot ser que sigui massa aviat" o "podrà ser quan em toqui la grossa").
Se m'acut una segona dualitat, entre expressions que es pronuncien igual, s'escriuen diferent i tenen diferent significat, com "a l'hora" / "alhora". La primera és una construcció on "l'hora" està precedida per la preposició "a" i sovint va seguida de la preposició "de" ("a l'hora de disparar, era el més ràpid"), i la segona és un adverbi que denota simultaneïtat ("disparà els dos revòlvers alhora").
També m'agradaria parlar d'expressions sinònimes, és a dir, expressions que es pronuncien diferent, s'escriuen diferent però tenen el mateix significat, distingint entre les dualitats en què ambdues expressions són ortogràficament correctes i les que no. Com a exemple de les correctes citaré la dualitat "en cap lloc" / "enlloc": a la primera fórmula l'adjectiu "cap" dóna sentit negatiu a la frase, mentre que a la segona "enlloc" ja és un adverbi específic ("en cap lloc [o enlloc] ho he trobat tan barat"). Com a exemples d'aquelles en què la segona expressió és incorrecta, en citaré tres: "si us plau" / "sisplau", "és clar" / "esclar" i "fotre-se'n" / "enfotre's". L'IEC segueix acceptant només les primeres, tot i que molts hagin decidit tirar pel dret i facin servir les segones. A quina filosofia obeeixen aquestes? És prou evident que es pretén subordinar l'ortografia a la realitat fonètica del carrer. Això no sembla cap disbarat, però si ho haguéssim de dur fins a les últimes conseqüències, també hauríem d'escriure "dugues" i no "dues", "boranit" i no "bona nit", "semana" i no "setmana", "abre" i i no "arbre", "pendre" i no "prendre", "aquet" i no "aquest"...
Em pregunto si, en cadascuna d'aquestes dualitats, una forma s'ha generat a partir de l'altra (en les últimes esmentades, és evident que sí), però no en sé prou per donar-ne les respostes. Així doncs, com que la meva competència en filologia és gairebé nul·la, agraïria, als companys relataires que en sou llicenciats, que aportéssiu arguments etimològics i ampliéssiu l'abast del present relat en els vostres comentaris.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre UN ELECTRODOMÈSTIC AMB VIDA PRÒPIA. [text no creat amb IA]
- Penúltim relat de Joan Colom. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre UNA DE DETECTIUS. [text no creat amb IA]
- Elogi del microrelat. [text no creat amb IA]
- Un, dos, tres. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre L'HIVERN / LA MITJA TARONJA. [text no creat amb IA]
- Polisèmia de "bon any". [text no creat amb IA]
- Memento mori. [text no creat amb IA]
- Tres impacients. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre ADEU, 2025, I/O HOLA, 2026! [text no creat amb IA]
- Excentricitats. [text no creat amb IA]
- La zona de confort. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre NEOLOGISMES. [text no creat amb IA]
- Experiència completa de la mort (ECM). [text no creat amb IA]
- Relat per commemorar les 250000 lectures. [text no creat amb IA]