REENCONTRE

L’esclat d’un arc contra les cordes d’un violí; un segon violí va a l’encontre del primer. El piano segueix al violí. Les cordes corren i corren... els vents bateguen darrere ... i, de sobte, la música cessa, el món s’atura, perquè acaba de creuar davant seu l’amor, l’amor que ha estat el de tota la seva agitada vida de director d’orquestra.
En Sergi s’ha tret l’auricular de l’orella i s’aixeca per córrer darrere d’aquella dona, necessita tocar-la, comprovar que és real, que un cop més no es tracta d’una al·lucinació, d’una trampa que li posa la seva imaginació. La crida pel seu nom, Lorna!.
I, ella es gira sorpresa i molt més, encara, en descobrir de quina boca ha sortit el seu nom. Tem que no sigui una confusió. Tot gira al seu entorn, hi ha una munió de gent palplantada davant les portes d’embarcament, però ella només veu l’home que l’ha cridada i que ja és a prop seu i, en aquest petit, molt breu impàs d’ansietat i d’incertesa, no saben què dir; els seus ulls han parlat per ells i es troben abraçant-se, emocionats i en silenci. I, el deixen fluir, ara és el moment dels cors, temps hi haurà pel fluir de les paraules.
Els records del passat, són present, i en el present es queden, sense desfer l’abraçada, mirant-se tan sols; compartint, sense paraules, la intuïció d’un futur immediat, junts com ara; aquesta vegada sí.
Fa trenta anys van acomiadar-se en un aeroport, també; en aquell cas el d’Orly, després d’una estada a París de set dies i vuit nits. És el primer que rememoren perquè fou allà on s’havien acomiadat. Ell iniciava la seva vida professional com a jove director d’orquestra, a Suïssa; ella anava destinada a un hospital de l’Àfrica compromesa amb la seva carrera de metgessa. En un i l’altre havia prevalgut la vocació a aquell primer amor de joventut.
No, ara no en farien balanç perquè el que calia era recomençar de bell nou i viure aquell instant que és la seva vida. El destí els oferia una segona oportunitat que aprofitarien sense pausa. De moment acudint apressats a la porta d’embarcament, que pels dos era la mateixa; per diferents motius viatjaven a Ginebra.
Ja no es separarien i van fer punys i mànigues per tal de poder asseure’s junts. Es sentien en els núvols i no s’erraven pas, feia estona que no es divisava terra.
Mans en les mans, paraules a cau d’orella i, en un moment determinat, somriures maliciosos. Vas veure-la aquella?. “Emmanuele”?. No, n’hi havien parlat, tan sols. Primer un, després l’altra, deixaren la butaca. Es trobaren en el lloc acordat, petit, molt petit. El desig era gran, però. L’ànsia i l’anhel que sentien l’un per l’altre, ja no el podien aturar, havien esperat massa temps ja.
Creuar els Alps abraçats, lliurats l’un dintre l’altra fóra idíl·lic, un somni reiterat en les seves fantasies més agosarades. I, certament, ho fou. Es sentien en el paradís. Era el moment més sublim de les seves vides. Es trobaven mig pas més endavant de la realitat i quan el fet es produí tal com se l’havien imaginat durant els llargs anys d’espera, van tenir la sensació que la seva pell es tornava transparent. El que hi havia al seu voltant era, també, al seu interior. Tan sols calia mirar dins seu mateix per veure el món. El viatge se’ls feu curt. I, com si flotessin en l’espai es van trobar immersos en un núvol; al seu entorn tot era blanc, van creuar un túnel, al final del qual una llum resplendent els cegava els ulls; la Lorna cridà a en Sergi que amb moviments elegants i extrema lleugeresa es desprenia de la seva mà i lla contemplava posat de cap per avall, mostrant-li constel·lacions i estrelles divines.
Del cor no en sentien els batecs però, sí, la certesa que viurien per sempre més junts en l’eternitat d’aquells instants; ni la fe, ni l’esperança els hi calien, en tenien prou amb l’amor.

Mentre, i en un altre estat de vigília, homes i dones desconsolats cercaven els cossos dels viatgers d’un avió estavellat en ple vol a les immediacions dels Alps.