RECICLATGE

Un reciclatge? Necessitava un reciclatge. Ho sabia: els meus familiars em donarien una sorpresa. En feia 60. No podia pas presentar-m’hi amb aquella panxa. Cada dia, quan obria l’ordinador, aquell anunci s’anava movent: Tens més de 55 anys? Vols aprimar-te i no saps com? Sí, sí. Allò m’anava calant, em calava com la pluja quan no portes impermeable. I vaig caure-hi. Vaig proposar-me fer la dieta. Què dura! Era més dura que un os. Era un os. No ho podia suportar. Quin mal humor! El perfil dels meus llavis ja no anava cap amunt, anava cap avall. I les arrugues? Jo, que m’havia passat mitja vida traient les de la roba, i ara, se m’havien instal•lat a la cara, però amb desordre i desconcert. No volia emmirallar-me amb ulleres per no prendre consciència que els solcs a la pell, per moltes porqueries que t’hi posis, són solcs sense bou i arada. Vaig començar a empastifar-me a tota hora. Semblava una figura de cera de la Madame Tussaud’s. Cada dia el meu marit em mirava més estranyat, i jo no sabia si era perquè li agradava que em cuidés d’aquella manera o si li semblava com si hagués fet un canvi de parella. Però al llit de canvi no n’hi havia cap. Tot seguia igual.
El meu esforç per estar “ben joveneta” el dia de la festa del meu aniversari va arribar als camps esportius. Embotida com si fos una botifarra dins d’uns pantalons tan ajustats que em feien baixar dues talles de cop, semblava impossible que pogués fer tota aquella activitat física que m’havia imposat. Ara el perfil dels meus llavis ja no anava cap amunt ni cap avall, s’havia quedat en línia recta. Estava esmorteïda, amb aquell turbant perquè no baixés la suor i em tragués el mig quilo de merda que portava a la cara. Havia d’aconseguir un cos de joveneta però més aviat semblava un ànec escanyat. I corria pels carrers de nit i de dia com si se m’hagués escapat alguna cosa molt important. Ja eren importants els 60 anys però semblava que m’esperessin per donar-me un bitllet cap a l’altre barri com si fos l’últim esforç que havia de fer. Jo ja no sabia si m’estimava més anar a la festa o estirar la pota perquè l’activitat era frenètica.
Havia perdut vista, tot de cop, i vaig decidir anar a graduar-me-la. A l’òptic, quan vaig arribar, se li va escapar el riure per sota el nas i vaig pensar que tot el que estava fent per posar-me guapa ja estava fent efecte. Em va posar una imatge que no l’havia vista mai: estava treta del Kamasutra. Vaig pensar que era molt innovador: és molt avorrit anar dient el nom de les lletres. Jo li anava dient: “L’home, amb la mà esquerra li envolta el pit i amb la mà dreta fa el mateix. Els mira com si se’ls volgués menjar. I el penis està a punt d’introduir-se a la vagina de la dona, que, al costat hi té una altra noia”. L’òptic m’anava fent que sí amb el cap però vaig quedar ben parada quan em va posar un vidre a les ulleres més gruixut que un cul de got. Anava pensant: “Potser el penis estava encongit i no tan dret com el pal d’una bandera”. Quan vaig deixar el local, l’acomiadament de l’òptic va ser tan efusiu que vaig estar pensant per uns moments que potser també havia estudiat sexologia. Però això em va fer pujar l’autoestima: el meu cos ja estava causant sensació; a la fi ho havia aconseguit.
La festa assenyalada. Hi vaig arribar tota sola perquè havia tardat en arreglar-me tres hores més que el dia del meu casament i el meu home va decidir esperar-me amb la família. Vaig pensar que la sorpresa estaria molt “currada”, molt treballada. I quan vam arribar a les postres, va venir la sorpresa en forma de sobre davant dels meus néts, que es barallaven amb les mans per tal de poder arribar a donar-me’l més de pressa que els altres. El més gran va dir:
- Et farà molta il•lusió, iaia!
Vaig obrir el sobre amb les mans tremoloses i...
“Val per una sessió de massatge d’aprimament, per tres sessions al gimnàs “Tub” d’entrenament personal i dues peces esportives a una botiga especialitzada”
No vaig caure a terra perquè el vestit que portava me n’anava tan cenyit que em mantenia dreta sense fer cap esforç.