rastres de tu: l'agonia.

Al donar-te a coneixer, he rebregat la distancia i m'he adormit en la intensa tebior dels teus poemes, Avui dormiré tranquil, d'haver extes un llenç i calcant-hi el teu escrit, somriure sense ansia... Ja em comprens...

Et comento la trilogia aquí:
Si, ens expliques uns rastres entre dolorosos i una mica dolorits. Sobretot el de la memoria. Estan bé, però potser hi trobo a faltar la mirada més enllà. Clar que quan un està inmmers en tot això veu el que veu, però és important que al escriure i vegis més enllà!
Ara, el meu preferit:
Rebregant els llençols,
tacant coixins amb sal d'insomni.
Aquest vers, sí, m'agrada. A tu tambè, oi? Jo crec que en aquest vers despertes la teva bena poètica. Paraules, imatges, que sugereixen. Plaer visual.
Per mi aquest és el camí... Ara, és la meva opinió, clar!

Una abraçada!

Deixes sentir el record de la seva presència, evocant-ne els rastres amb el cinc sentits.
El cor esdevé un pou de nostàlgia, el cap un mar embravit de sentiments colpejats.
Unes imatges molt ben triades, quotidianes i senzilles per descriure un sentiment molt profund.
Un preciós contrast, pessics d'agonia que es poden sentir...

Una abraçada molt gran que travessi el mar!

(et comento tots dos, quetzcoalt, ja que tenen la mateixa temàtica) en què l'enyorançaper l'absència de l'ésser estimat i el buit que provoca en el jo poètic esdevenen el motiu principal. Un tema, d'altra banda, que ha omplert molts fulls en la literatura i ho continuarà fent.

M'han agradat les imatges en el 1r. poema on des de la dutxa estant l'autora invoca
les carícies que se'n van pel desaigüe i en el 2n. el cafè que es refreda/ mentre el meu no pot escalfar/el matí que faltes .

En ambdós la quotidianitat palesa la manca de l'amor que se n'ha anat no hi és i, també, en els dos poemes els llençols símbol on la relació i contacte dels cossos és més íntim aconsegueixen el clímax on l'enyor i el desig esdevenen, pura i simple, poesia.

Un petó poetessa.

Lavínia

Que els ulls s'apaguin a mida que marxa, i preciosa imatge el cafè que es refreda.

La primera és com si representessis la foscor que t'envolta, la foscor en la què viuràs des que marxi. Representa un buit, una dessolació, un silenci... És talment la imatge feta color, del dolor de l'absència.

La segona perquè encara remarca més el buit. El forat que ha quedat. T'imagino en una taula, amb el teu cafè que té gust de desengany i fredor, i al teu davant una tassa que fa estona que espera que els llavis l'absorveixin. Però els llavis no arriben. No arribaran.

I ara, parlant del tercer poema (que per error t'he comentat primer, com si fos sol i aïllat) veig molt més clar com intentes alçar el cap, malgrat el dolor que et rossega per dins. Malgrat el buit que t'ha quedat, que no tens més remei que assumir.

Ara ja puc dir amb propietar, després d'haver assaborit els tres poemes, que em semblen meravellosos, sincers, reals.

I també els puc valorar a consciència.

Una abraçada i, per què no, tres barrets!!!

Salz.