Cercador
RAMPEL D’UNA PRIVILEGIADA
Un relat de: MariaM- Compartir:
“Néixer és una desgràcia, deia, i mentre vivim, prosseguim aquesta desgràcia”. Thomas Bernhard, El Malaguanyat
Aquesta és la introducció d’un llibre que, per recomanat, acabo de comprar-me. Tot just el tinc a les mans. Tan sols llegides aquestes dues línies, no em desperta cap il·lusió, per començar-lo.
Aquesta és, sens dubte, una primera i desafortunada impressió i, a més, ni siquiera forma part del contingut. Ben bé és allò de parlar per no callar. Que l’autora no m’ho tingui en compte.
Sense cap afany de justificar-me, tal vegada, el comentari es degui al meu estat d’ànim; prou bo, tenint present, les notícies que ens arriben respecte al mal bitxo. Ens recomanen, no sortir de casa, de no ser necessari i, si és possible, no anar a les segones residències. No hi aniré perquè, sortosament, ja hi sóc des de fa uns quants dies.
Em sento molt afortunada. Tinc un jardí que es deixa mimar, i el cuido i contemplo, tant com puc. En parlaria i no acabaria. De les baladres, els hibiscs, les roses, els ficus cada cop més enfilats. La magnòlia que, enguany, ha estat molt generosa; l’esterlícia i la palmereta que va creixent sense pressa; l’espígol i el romaní, i què dir de les margaridoies que s’escampen arreu i d’uns quants arbustos més, que no en recordo el nom. Per acabar-ho d’adobar, una bona extensió de vinyars als meus peus. Tot és bell i tot és per a mi! En el benentès, que el tot, no inclou les vinyes del Penedès, que tenen amo. Amb el que tinc a casa, i distribuït harmònicament, és suficient.
Envoltada de tanta bellesa, amb variades tonalitats de cel, segons els plagui als núvols i al sol, quan camina cap a la posta, com puc estar d’acord en què la vida és una desgràcia!
El sentir-me privilegiada, hi te molt a veure el record de tots aquells que no tenen tot el que jo contemplo. Me n’adono que el que he escrit no és un relat. Dispenseu-m’ho. Ha estat un rampell fruit, potser, de l’agraïment que sento.
Aquesta és la introducció d’un llibre que, per recomanat, acabo de comprar-me. Tot just el tinc a les mans. Tan sols llegides aquestes dues línies, no em desperta cap il·lusió, per començar-lo.
Aquesta és, sens dubte, una primera i desafortunada impressió i, a més, ni siquiera forma part del contingut. Ben bé és allò de parlar per no callar. Que l’autora no m’ho tingui en compte.
Sense cap afany de justificar-me, tal vegada, el comentari es degui al meu estat d’ànim; prou bo, tenint present, les notícies que ens arriben respecte al mal bitxo. Ens recomanen, no sortir de casa, de no ser necessari i, si és possible, no anar a les segones residències. No hi aniré perquè, sortosament, ja hi sóc des de fa uns quants dies.
Em sento molt afortunada. Tinc un jardí que es deixa mimar, i el cuido i contemplo, tant com puc. En parlaria i no acabaria. De les baladres, els hibiscs, les roses, els ficus cada cop més enfilats. La magnòlia que, enguany, ha estat molt generosa; l’esterlícia i la palmereta que va creixent sense pressa; l’espígol i el romaní, i què dir de les margaridoies que s’escampen arreu i d’uns quants arbustos més, que no en recordo el nom. Per acabar-ho d’adobar, una bona extensió de vinyars als meus peus. Tot és bell i tot és per a mi! En el benentès, que el tot, no inclou les vinyes del Penedès, que tenen amo. Amb el que tinc a casa, i distribuït harmònicament, és suficient.
Envoltada de tanta bellesa, amb variades tonalitats de cel, segons els plagui als núvols i al sol, quan camina cap a la posta, com puc estar d’acord en què la vida és una desgràcia!
El sentir-me privilegiada, hi te molt a veure el record de tots aquells que no tenen tot el que jo contemplo. Me n’adono que el que he escrit no és un relat. Dispenseu-m’ho. Ha estat un rampell fruit, potser, de l’agraïment que sento.