Que importa que me engañes si luego me sonries

i profund alhora.
Les paraules cremen, no ho dubtis.
Els "malgrat" sempre imposen un cert grau de melangia i nostalgia, allò que manca per acabar de ser perfecte i en canvi fa que esdevingui poema.

M'ha agradat aquesta tendresa descoberta,
al llegir alguns dels teus titols contundents, imaginava que tot tindrà un cert caire més agressiu.
Quina tontèria, pre-pensar.

petons instants, smuakeets!

gyps

que has posat per aquest poema, no em quadra amb el títol, ni amb els dos versos finals...

"...
I, malgrat tot,
m'agrada el teu somriure".

"Aquest "malgrat tot"... interpreto que ve a ser un resum de tots els versos precedents, aquests que parlen de tot el que voldries veure en l'altra persona, sentir de prop, però que no és possible...

No sé si m'equivoco, però el que he llegit m'evoca un poema-plany-lament, ple de contradiccions, de desigs no aconseguits, un poema que parla d'una realitat irreal.

Amb tot, m'ha agradat aquest sentiment confós que m'ha transmés, potser perquè l'imagino un poema sortit del més profund del cor.

PS. T'agraeixo molt el teu últim comentari. Has fet una sinopsi perfecta del sentiment que jo volia expressar i m'alegra saber que també a tu t'ha arribat d'aquesta manera.

I per cert, que l'última frase no l'he entès... "el SR. i dic Senyor Instants"... (¿?)

Per a mi també és un plaer llegir-te, encara que no et comenti tant com m'agradaria.

Un altre petonàs, Sr. Instants!

Doncs sí!
M'ha encantat i sort que acabes d'entrar al fòrum amb un missatge dels teus, jeje... perquè he pensat, ves a fer-li una visita i m'he adonat de que no havia llegit aquest poema.
No puc destacar cap vers, tots m'agraden i m'han deixat pillada...
Potser uns dels que trobo plens de significat dins del context és :
" un preàmbul del ara que no sento", súper poètic...
"em fondria en la tendresa del no res", paradoxal!

Una abraçada, carinyo! (s'està coent una trobada per molt aviat, potser aquesta propera setmana, ja et diré quelcom...)

angie