Què hi ha més democràtic que el néixer i el morir?

Perquè néixer significa començar una vida.

Perquè morir significa acabar una vida.

Tots i totes els i les mortals naixem per viure i morir.

Què hi ha més democràtic que això?

Què hi ha més democràtic que la vida i la mort?

Què hi ha més cert que la vida i la mort?

Què hi ha més dogmàtic i axiomàtic que el principi i el final de la vida?

Què hi ha més veritable que ser humà, vital i mortal?

Què hi ha més sensacional que viure i morir per deixar emprempta?

Que l'emprempta sigui el més bona, positiva o constructiva possible!

Que l'emprempta sigui el menys dolenta, negativa o destructiva possible!

Que el nostre pas per aquest planeta signifiqui fer el bé.

Que el nostre pas per aquest planeta no signifiqui fer el mal.

Recordem a Abraham Licoln quan deia que la meva religió és que si faig el bé em sento bé.

Fem-lo, fem el bé per sentir-nos bé.

Rebutgem el mal, per no sentir-nos malament.

Aprenguem a discernir allò bo del que és dolent.

Tots i totes tenim un aspecte bo i un de dolent.

Tots i totes tenim defectes i virtuts.

Tots i totes tenim una cara positiva i una de negativa.

Tots i totes alternem bondats i maldats, sense prentendre religiositzar aquest fenòmen.

Tots i totes tenim pics, punts d'inflexió, pujades i baixades, moments àlgids i moments depressius.

Tots i totes tenim certesa i bogeria.

Tots i totes tenim clarividència i destorb.

Tots i totes tenim, democràticament, el nostre principi i el nostre final.

Tots i totes interaccionem els uns amb els altres amb diferents resultats.

Tots i totes gaudim, patim, sentim, pensem, i malgrat tot, no deixem s'ésser.

Som, tot plegat, pols en el vent, una cicatriu en una roca.

Som, tot plegat, un vaixell sense nord, un camí bifurcat, un cim assolit.

Som, tot plegat, branques que s'embranquen en un arbre florit.

Som, tot plegat, matolls, herbes, plantes, flors, llavors.

Som, tot plegat, fills/es dels nostres relleus i pares/mares dels nostres relleus.

Som, tot plegat, flors de primavera, sol d'estiu, pluja de tardor o neu d'hivern.

Som, tot plegat, esquelets que es mouen en una discoteca.

Som, tot plegat, éssers que s'alimenten de la naturalesa.

Som, tot plegat, naturalesa que malda per sobreviure.

Som, tot plegat, un espermatozou que fecunda un òvul.

Som, sense cap mena de dubte, un anar i venir, una vigilia i un descans, un alimentar-se i un depurar-se.

Som sans i malalts, purs i corruptes, bons i maliciosos, aptes i correctes, o inoportuns i descabellats.

La humanitat sap de les seves virtuts i els seus defectes.

Em pregunto si la humanitat sap de les seves limitacions.

Em pregunto si la humanitat sap de les seves conviccions.

Em pregunto si la humanitat sap de les seves ambicions.

Em pregunto si la humanitat sap de les seves funcions.

Em pregunto si la humanitat sap de les seves frustracions.

I tantes coses em pregunto si la humanitat es pregunta, perquè resta una altra pregunta.

La pregunta de si la humanitat es pot generalitzar.

Perquè la humanitat és diversa, implícita i explícita, implosiva i explosiva, interna i externa.

La humanitat va i ve, marxa i torna, viatja, migra, es mou i es transporta.

La humanitat no para quieta, però la humanitat és humanitat des de fa molt de temps.

La humanitat té buits existencials, i té motius i raons de ser.

La humanitat té el pap ple d'orgull, i té motius i raons d'acabar amb l'altre, el diferent.

Deien "creixeu i multipliqueu-vos", i ens hem passat de multiplicar-nos massa.

Tampoc es tracta de dividir o restar, però sí de frenar la multiplicació.

Perquè si ens multipliquem massa arribarem a ser una plaga.

I el final de les plagues sol ser nefast, com la pandèmia.

S'ha dit que la pandèmia és un avís de la naturalesa a la humanitat.

Un avís que ens diu que la humanitat s'ha extralimitat amb la naturalesa.

Una naturalesa al límit del col·lapse en veure's amenaçada per la humanitat.

La naturalesa, la terra, té els seus propis recursos per cercar l'equilibri.

Un equilibri massa alterat per una humanitat que s'ha desbordat en nombre.

Una biodiversitat excessivament explotada per una humanitat famolenta, i quatre rics amb molta ambició i poder.

Són necessàries tantes ànimes humanes en el planeta?

D'acord, existeix l'instint maternal, o paternal, que ens mou a ser pares i mares.

Però,... no hi ha cabuda per l'antinatalisme?

Per deixar de procrear en favor de millor qualitat de vida?

En fi, són versos que em venen al cap i que m'agrada fer-vos extensius.

Mercès per la paciència d'arribar fins al final, perquè tot té un final, no?

__________________________________________________________