Quan res ja encaixa

Ja m'han portejat tres persianes, les cadires s’han desplaçat a l'altre costat de terrassa, i a fora no pararà de bufar el vent amb força. Encara em queden algunes coses de la mudança a casa dels pares, aquest dia de no-fer-res em fa pensar a anar a cercar-les.
Començ per l'armari, on encara hi tinc molta roba d'hivern que agaf i fic dins bosses, sabent que probablement la meitat no me la posaré en tota la temporada, i podria aprofitar per tirar-la, però ni així ho faig. Després de deu minuts col·locant roba ja not que em comença a picar el nas i l'al·lèrgia m'obliga a parar cinc minuts.
Vaig a l'escriptori per xafardejar que m'hi queda encara en els calaixos. Quan obr el tercer calaix, m'hi trob la tassa personalitzada que plena de cafè amb llet em va donar l'energia de molts de dematins, una làmpada que sempre encenia quan llegia els trenta minuts abans d'anar a dormir, la fotografia que després de l'adéu definitiu em va costar dues setmanes amagar dins el calaix i tres cartes que em pos a llegir mentre se'm regira una mica l'estómac, i a la vegada sent una calma absoluta, i rialleig.
Mir baix del llit, on sé que hi ha el puzle on es retrata un poble de costa italià, que vàrem començar fer amb ganes, però ens va costar mesos i discussions acabar - i qui era jo per enfadar-me, si abans de comprar-lo ja sabia que no t’agradaven els puzles -. Al costat dret continua faltant la peça que mai ja no sabrem on es va perdre.
Em venen al cap els últims mesos, quan intentàvem forçadament encaixar peces, per no rompre en bocins aquell futur que ens havíem imaginat, mentre el present es clavava com espines, i no ho volíem veure. L'ansietat predominava damunt la calma, tot molestava, i res ja encaixava. Els moments bons ja no tornarien i no ens faríem sentir vius mai més. Tan sols ens quedava acceptar, que hi ha diferències que fan que estimar sigui condició necessària, però no suficient.
Avui, aquest vent que bufa tan fort ja només em retorna els bons records, i em ressona al cap - mentre somric - un "desig que siguis molt feliç, hi seré si em necessites" que ens diguérem tartamudejant mentre tancaves la porta, d'aquesta habitació tan plena avui de nostàlgia, ja buida de dolor.